El meu perruquer és un home senzill i tranquil, sempre disposat a l’amable conversa. Em va semblar que estava un poc nerviós i en principi ho vaig atribuir a tot aquest cocòrum del gel hidroalcohòlic, la mascareta, la desinfecció… Però llavors li vaig demanar pels seus fills i per com estaven vivint tot aquest període sense escola. Els nins tenen deu i tretze anys i són alumnes de l’escola pública i de l’institut públic més pròxims a ca seva. El perruquer em va respondre que havien estat molt bé mentre son pare i sa mare havien estat a ca seva sense treballar però que d’ençà que tots dos s’han hagut de reincorporar a la feina, els nins es passen gairebé vuit hores tots sols a casa i estan molt desmotivats. El petit té ganes de moviment i està un poc com un lleonet engabiat, i el gran s’ha tancat en ell mateix com un eriçó amenaçat i no vol tenir relacions socials amb ningú. Els amics nous amb qui havia començat a relacionar-se a l’institut no són prou amics com per tenir-hi una relació a distància, no parla amb ningú, no es relaciona amb ningú, i els pares estan comprensiblement preocupats.
Cada dia els pares els deixen el dinar preparat a la gelera i quan arriba l’hora els nins escalfen els plats al microones. Així un dia darrere un altre, fins que arriba el cap de setmana i els pares fan un esforç perquè els fills s’oregin un poquet i van amb ells a fer una volta amb bicicleta o a peu. Llavors els nins veuen uns carrers que gairebé semblen normals (ja som a la fase dos!), amb grups d’amics que es passegen, amb gent asseguda a les terrasses dels bars, amb magatzems oberts i amb botigues on venen galindaines… Tot torna a les rutines diàries però la seva vida no, sense escola, sense la natació o el bàsquet que feien als horabaixes, amb uns deures que han d’enviar per internet i que no els semblen útils ni motivadors…
El perruquer, conscient que jo som una mestra, em va dir literalment: “Ja sé que les escoles no són guarderies però és que els nins estan abandonats”.
Al meu voltant hi ha altres situacions diferents. Hi ha infants que tenen la sort de tenir algun adult a casa, potser perquè està a l’atur, o fa treball a distància, o perquè hi ha uns avis encara joves… Però fins i tot aquests nins i nines es demanen com és que les feines dels pares (als bars, a les botigues…) no són perilloses i en canvi l’escola sí que n’és. Potser és que els pares fan feines importants i en canvi el que es fa a les escoles no és necessari, o potser és que l’escola és un lloc insegur. Veiem pocs infants pels carrers, però això no vol dir que no hi siguin. No sentim les seves opinions, però això no vol dir que no les tenguin.
Respect la inquietud de molts mestres per garantir les condicions de seguretat de les escoles i l’interès legítim dels sindicats per protegir la salut dels professionals de l’ensenyament, però em preocupen molt seriosament tots aquests infants sols a casa escalfant el seu platet al microones. Potser aquest estat d’alarma haurà fet canviar de manera important la seva visió del món.
Quan vaig arribar a casa, després del meu pas per la perruqueria i després d’haver-me llevat la mascareta d’ús obligatori, em vaig adonar que tenia una patilla més llarga que l’altra. Amb una grapada d’anys d’anar al mateix perruquer, no m’havia passat mai. Vaig decidir deixar-ho estar i ara vaig ben contenta amb aquest desequilibri als cabells. Per mi és com un símbol de protesta i una metàfora del desequilibri social que suposa tenir els bars oberts i les escoles tancades.
