Per suposat, el model educatiu no és una excepció de la selecció natural a la que ens sotmet la crisi actual i, com un iceberg, també ha deixat veure tot allò que s’amaga sota la seva línia de flotació. S’ha escrit molt sobre les conseqüències de la situació sense precedents que estem vivint. Les paraules que ara llegiu no són més que algunes reflexions humils d’un docent que fa dies que em ronden pel cap i que he acabat per bolcar sobre un paper.
1. L’administració
Sense entrar a fer valoracions sobre el model social o econòmic, penso que l’actual crisi ha deixat al descobert quelcom que tots i totes sabíem, però que ara hem patit directament la majoria de famílies: la inexistència de la conciliació familiar. L’economia i el món laboral tenen un predomini absolut sobre qualsevol altre sector de la societat i no hi ha dubte que les necessitats de conciliar els horaris laborals amb els dels nostres fills i filles es menystenen absolutament. En el moment d’escriure aquest article les escoles s’estan preparant per tornar a obrir les tres últimes setmanes del curs. Sens dubte, un cop més, l’escola es fa servir per tapar el forat existent en l’àmbit de la conciliació familiar. No és el moment, ni la forma de tornar a l’escola, però la majoria dels centres escolars i els seus docents respondran com ho han fet sempre, entomant la responsabilitat d’una situació molt complexa.
La pandèmia també ha posat de manifest altres aspectes que l’administració educativa haurà d’entomar si, un cop passat tot, fa una certa autocrítica. La bretxa digital i la inclusió, la competència digital de mestres i alumnat, o la innovació educativa són alguns dels temes que s’han posat sobre la taula durant aquestes setmanes de confinament. Caldrà parlar-ne. O no.
2. L’educació lenta
El “pareu màquines” del passat 13 de març ha provocat la sensació a moltes escoles, docents i famílies, que els nens, nenes i joves deixarien d’aprendre durant un temps, com si quedessin en un llimbs, aïllats del món i sense capacitat per fer nous aprenentatges. Doncs bé, res més lluny de la realitat. Precisament la dissolució de la rigidesa horària i acadèmica de les aules ha donat pas a una educació diferent (si més no, ha generat les oportunitats perquè així fos).
El fet de no haver d’avançar matèria curricular i, en molts casos, la tendència cap a oferir activitats de treball globalitzat i contextualitzades, han fet deixar de banda els embuts amb els que se sol fer engolir contingut als infants i ha provocat que els educadors/es paressin atenció en allò essencial. Els i les mestres han gaudit d’allò que els atapeïts horaris escolars, el currículum i la segmentació dels aprenentatges en àrees separades no permeten tenir: temps per pensar en els perquès, per planificar i per establir objectius d’aprenentatge competencial, connectats amb la realitat de l’alumne i que tenen en compte el seu ritme d’aprenentatge. I sense buscar-ho intencionadament, s’ha generat una educació més lenta, centrada en els processos i no tant en els resultats, en el gaudi de l’aprendre per aprendre, del joc com a eina d’aprenentatge, o de la importància d’integrar les emocions en tot allò que s’aprèn. A més, àrees habitualment menystingudes, com l’educació artística, han pres un gran protagonisme durant aquests dies. Tot això, almenys per mi, no és precisament “perdre un trimestre”. Confiem que a les aules sapiguem aprofitar les bondats d’aquesta educació lenta, ara que l’hem tastat.
3. El model d’escola
L’eterna dualitat entre escola tradicional i escola innovadora s’ha fet visible també durant aquestes setmanes de confinament. Davant la situació excepcional que vivim les escoles, han hagut d’articular una resposta pedagògica ràpida a les famílies i l’alumnat, i moltes han evolucionat d’una manera natural cap a noves dinàmiques d’ensenyament i aprenentatge, deixant de banda els llibres de text i les fitxes i plantejant activitats competencials i/o globalitzades que busquen un aprenentatge autèntic i contextualitzat.
L’altra cara de la moneda són aquells centres educatius que, malgrat aposten de manera decidida per la innovació com a eina de millora contínua, han optat per oferir activitats de llapis i paper, fàcils de fer arribar a l’alumnat i que faciliten el corresponent registre d’avaluació. És difícil discernir les bondats o els inconvenients d’un i altre tipus d’activitats. Si bé les primeres busquen desenvolupar les competències per sobre dels continguts, també és cert que generen més desigualtat entre l’alumnat donat que la seva realització requereix en major mesura de l’ajuda de la família, un recurs del qual no disposen tots els/les alumnes. Les activitats tipus fitxa permeten que l’aprenent sigui més autònom però per contra suposen un aprenentatge poc o gens competencial. Els equips directius hauran d’analitzar perquè o per a què s’han fet passes en una o altra direcció i quines decisions de futur cal prendre.
4. L’avaluació
L’avaluació és la clau de volta de l’aprenentatge i també ha tingut un paper protagonista en els debats pedagògics durant aquestes setmanes, com no podia ser d’altra manera. El Departament va fer augmentar el neguit de molts docents quan va canviar el seu criteri i va anunciar que el tercer trimestre s’havia de qualificar. El fet que avaluar a través d’una pantalla d’ordinador no és gens fàcil no pot amagar les mancances en matèria avaluadora que molts docents i escoles tenen. La confusió entre avaluar i “posar notes” és un dels principals problemes, agreujat pel fet que sol ser un error incorporat en el funcionament de l’escola i que es comet de manera inconscient. El fet de reconèixer l’avaluació com a procés regulador i el paper que el mateix aprenent té en aquest procés són el primer pas per arribar a establir bones dinàmiques avaluadores. La situació viscuda per la Covid19 ha fet que a moltes escoles s’hagi hagut de parlar sobre què volia dir avaluar l’últim trimestre d’aquest curs. Benvingut sigui el debat.
Diuen els entesos del món empresarial que tota crisi genera oportunitats. Quan tot passi, el món educatiu haurà d’aprofitar les oportunitats de millora que s’estan creat. No es tracta d’adaptar-se al nou món que sorgirà quan tot això acabi, sinó de transformar-lo.
