Amb el desig que el dret a l’educació s’apliqui amb la màxima normalitat, aquí van deu bons propòsits per la tornada al setembre.
1. El ple dret a l’educació només pot ser presencial
Per sobre de tot cal atendre l’interès superior de la infància (i, per extensió, el de l’adolescència i la joventut). És l’espai on es treballa la igualtat d’oportunitats, es desenvolupen l’educació integral, s’opera el procés de socialització i es combat el fracàs escolar. El professorat ha de formar-se i actualitzar-se al màxim amb la tecnologia, però no per substituir la presencialitat sinó per enriquir-la, perquè la modalitat online no és educació sinó mer aprenentatge o instrucció. És un recurs que caldria utilitzar només en casos extrems, molt extrems. I no hauria de repetir-se el que va succeir en alguns països, on les escoles van ser el primer servei a tancar i l’últim a obrir.
2. L’alumnat més vulnerable ha de rebre una atenció especial
El període d’excepcionalitat sense escola ha aguditzat les desigualtats educatives i, més en concret, la bretxa digital: falta de connectivitat, manques telemàtiques per part de l’alumnat, escàs suport docent o familiar, condicions d’habitabilitat… Perquè el covid-19 sí que entén de classes socials, i s’enceba especialment en la pobresa, on el percentatge d’abandonament prematur és preocupant. Es requereix organitzar tot tipus de suports i ajudes, dins de l’horari escolar i extraescolar, per recuperar el temps perdut fins on sigui possible. El repte és tan necessari com ambiciós: mobilitzar amplis recursos perquè l’educació inclusiva, atenent totes les diversitats, sigui possible.
3. La cura de la salut integral de la infància i la joventut. Avui dia se saben més coses sobre el coronavirus
Una d’ella és la seva baixa o mínima afectació, segons es miri, en la infància. Nombrosos estudis de pediatres així ho avalen. No per això cal baixar la guàrdia i les mesures preventives i de control -els PCR, entre altres- sempre seran imprescindibles, perquè conviuen amb persones adultes i les cadenes de transmissió són múltiples i el risc zero mai existeix. Però cal atendre la seva salut integral: física, mental, emocional i social. Són conegudes les seqüeles psicològiques del confinament i de l’aïllament en alguns països: estats d’ansietat i irritabilitat, plors incontrolats, tristesa, obesitat… De vegades la falta de contacte físic i d’abraçades són més perjudicials.
4. L’acompanyament emocional i la cura mútua
Això és el que han fet molts docents durant el confinament i el que hauran de continuar fent en període lectiu per cicatritzar les ferides abans descrites. Però, més enllà d’aquesta emergència, aquest acompanyament requereix una cura contínua entre tots els agents de la comunitat educativa. És el que el meu amic Julio Rogero anomena l’escola de la cura mútua. Per descomptat que cal cuidar l’alumnat, però també al professorat i a la resta de personal del centre. Perquè el benestar emocional és una de tantes condicions que afavoreix una millor educabilitat. Amb relacions humanes més pròximes, empàtiques, col·laboratives i solidàries.
5. Viure la natura
Aquest ha estat el bé més preuat que no han gaudit moltes infàncies durant el confinament i, lamentablement, del qual segueixen privats molts centres. N’hi ha que continuen vivint d’esquenes a la natura. No cal ni dir els beneficis que suposen per la salut el fet de poder respirar aire pur, la llum solar, el moviment… La història de la renovació pedagògica és pròdiga en exemples que posen en relació els nous corrents higienistes i ecològics amb les oportunitats que brinda l’entorn natural tant per al creixement en llibertat com per l’adquisició més sòlida i vivencial d’un bon nombre de coneixements. El que s’aprèn a la natura! De vegades es troba una mica lluny però altres la tenim al costat, sobretot quan es transformen els patis en jardins i bosquets.
6. Currículum: el més prioritari
No és la meva intenció entrar en l’anàlisi dels continguts d’un currículum, amb freqüència excessivament rígid i sobrecarregat, sinó posar el focus en alguns que em semblen culturalment i socialment rellevants: els que concerneixen la condició humana, als béns comuns, la llibertat i la igualtat, al sofriment humà, als Drets Humans, a la consciència planetària… Al que ens ajuda a entendre millor en quin món vivim i com es pot contribuir a transformar-ho. Quelcom que es fa tractant de convertir la informació en coneixement i en pensament, formant ments crítiques i lliures, on el domini de la paraula -l’hàbit i la comprensió lectora- constitueix l’eina més poderosa per accedir a aquests i altres continguts rellevants.
7. Ràtios, temps i espais
Les situacions d’excepcionalitat són també oportunitats per introduir mesures de qualitat. Una d’elles, llargament reivindicada, és la reducció del nombre d’alumnes per aula amb la finalitat d’atendre millor l’àmplia diversitat d’alumnat, la personalització del seu aprenentatge i el seu acompanyament tutorial. Però n’hi ha altres, com la disponibilitat de nous espais o la transformació dels ja existents, començant per l’aula i acabant pel pati, per adequar-los a les diverses tasques: treball col·laboratiu, recerca, experimentació, tallers i ambients d’aprenentatge, etc. Així mateix, es requereix una major flexibilitat dels temps horaris: aquests haurien de fixar-se en funció de cada activitat i no a l’inrevés.
8. Equips docents ampliats
L’actual pandèmia, mentre no remeti, obliga els centres a ampliar les seves plantilles amb personal de neteja i infermeria: perquè el professorat no pot ni ha d’assumir aquesta responsabilitat sanitària. Però a més dels i les mestres de grau i especialistes, hi ha altres figures professionals que, tant ara com en el futur, haurien de formar part de l’equip docent, perquè són pocs els centres que disposen d’elles de manera exclusiva o compartida. Em refereixo a orientadors, educadors socials, logopedes, equips psicopedagògics, personal per atendre alumnat amb diversitats funcionals específiques… Així mateix, es precisa una ampliació del personal administratiu per alliberar als equips directius de la sobrecàrrega de tasques burocràtiques.
9. Complicitat i conciliació familiar
Durant el confinament hi ha hagut de tot: famílies absolutament desconnectades i abandonades per part dels centres i casos en què s’han generat noves complicitats i, sobretot, noves necessitats que requereixen una col·laboració de confiança mútua entre escola i família. Cal preguntar-se si els actuals canals de relació i participació són suficients o s’haurien d’explorar altres fórmules més imaginatives, actualitzades i eficients. Per altra banda, si alguna cosa ha suposat el confinament ha estat la intensitat de la vida familiar, encara que com dèiem al principi en condicions molt diverses, algunes certament molt dures. Amb tot, això obre un debat recurrent: ¿no seria necessari modificar alguns horaris escolars -també els laborals, esclar- per garantir la tan demandada conciliació familiar?
10. El dret a l’educació, més enllà de l’escola
En el primer punt es posava l’èmfasi en el dret a l’educació mitjançant la presencialitat escolar, com no pot ser d’altra manera. Però aquest dret, per ser més ampli i efectiu, es complementa amb l’accés a les activitats extraescolars, de lleure i d’altre tipus. Perquè el coneixement curricular s’enriqueix amb la cultura de l’entorn, amb la possibilitat de desenvolupar diverses habilitats i de gaudir del patrimoni artístic i natural. Per això, el currículum escolar hauria d’oferir aquestes altres oportunitats educatives a tota la població, amb polítiques d’ajudes i beques per l’alumnat socialment més vulnerable.
