Això era una vegada que un Petit Príncep vivia en un planeta poc més gran que ell, ple de llavors de baobabs, amb una rosa efímera, indefensa i presumida i un be dins d’una capsa, sense corretja de cuir al morrió. El petit príncep estimava el que tenia i el que sentia. Dedicava temps i esforç en la recerca de la veritat. No es cansava mai de fer preguntes, i en descobrir les respostes, era capaç de morir per poder ser amo del seu propi destí, descobrint que la seva rosa és única, que els volcans el necessiten i que les llavors dels baobabs poden créixer i fer petar el seu petit planeta si no les arrenca a temps. Malgrat tot però, el Petit Príncep necessitava un amic.
Fragment ‘El petit príncep’. Antoine de Saint-Exupéry
Quants aprenentatges podem assolir a partir de la lectura, i concretament dels contes. Aquests ens ajuden a posar en boca dels altres paraules que de vegades sentim però que mai arribem a pronunciar, ens permeten viure vides i tenir experiències que mai ens atreviríem a emprendre, ens fan més lliures i també més savis. Potser per això l’imaginari del Petit Príncep ens ha inspirat.
De vegades, però, com s’acostuma a dir, la realitat supera la ficció i la vida ens regala aprenentatges que ens ajuden a créixer i que per sempre més ens acompanyaran. El confinament que vam viure durant el darrer trimestre del curs passat n’és un bon exemple, ens ha ajudat a posar en relleu una dicotomia que, en essència acaba sent complementària: l’ésser individual i l’ésser social.
Totes necessitem referents, tenir la sensació i fins i tot la certesa que importem a alguna persona. A l’escola aquest fet és encara més bàsic i fonamental, no només pel mateix principi de l’aprenentatge, que clarament determina com aquest o és social o no és, sinó per la mateixa motivació que representa l’acompanyament que implica el fet educatiu per part de tota la comunitat educativa, la importància que l’alumnat se senti reconegut i vinculat a una manera de fer, a un projecte compartit, a un somni, a l’ikigai.
Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat d’assistir, convidada per la Begonya Folch, a una sessió de formació en petit grup, a càrrec de les excel·lents divulgadores pedagògiques Linda Kaser i Judy Halbert, en la qual van compartir amb nosaltres els com i el perquè l’Espiral de la indagació és una estratègia bàsica per realitzar processos de millora i transformació en els entorns educatius, i just plantejaven com a indicador de reflexió la següent proposta: “Voleu saber com van les coses al centre educatiu? Feu al vostre alumnat la següent pregunta: Podries dir-me dues persones del centre que penses que tindràs èxit a la vida? Com ho saps?” Per pensar-hi…
Però al mateix temps no podem deixar de tenir present com, més enllà d’aquesta perspectiva social, pren relleu també l’ésser individual, la importància de conèixer-se a un mateix, totes aquelles competències vinculades amb les funcions executives i amb l’autoconeixement i l’autocontrol. Hem pogut comprovar com més enllà de condicionants socials, que evidentment cal tenir en compte i que de vegades poden acabar sent determinants, l’actitud que prenem davant les coses, les microdecisions que ens acompanyen durant el dia, poden acabar determinant un camí o un altre, i és que, com diu el Petit Príncep, “les petites coses són les més importants”.
La comunitat educativa de l’Institut Escola Daniel Mangrané hem entès aquesta situació de confinament com una oportunitat d’aprenentatge, incorporant també el necessari desaprenentatge que tot procés de creixement ha de tenir present. Xavier Marcet afirma en el seu llibre Esquivar la mediocridad: “En el procés de desenvolupament professional, tan important és el que aprenem com el que desaprenem, i si aprendre és alguna cosa més que ser format, desaprendre és alguna cosa més que ser informat dels canvis”.
Què hem desaprès? A tenir por, a tancar-nos en nosaltres mateixes, a deixar per més endavant allò que podem fer avui, a no preguntar allò que volem saber…
Què hem après? Que juntes som més fortes, com diu la cançó: que l’únic que s’ha de perdre és la por, a escoltar-nos, a interessar-nos, a descobrir, a experimentar, a posar en pràctica l’“I si…?”, i sobretot a entendre que en primer lloc som persones, individuals i socials al mateix temps. Hem après que ens cal estar bé amb nosaltres mateixes, però també a saber que les altres ho estan i compartir-ho i gaudir-ne o fer-nos costat, si cal.
És per aquest motiu que, a l’Institut Escola Daniel Mangrané, quan ens hem posat a planificar aquest curs que ara encetarem, hem tingut presents molts elements tècnics, de seguretat, organitzatius, pedagògics, transformacionals, estratègics, però sobretot hem posat la mirada en el nostre alumnat, hem posat en relleu la gestió de les emocions, des d’una doble perspectiva: individual i social.
Per aquest motiu, posem en marxa el #dinsteu, que dona nom al projecte transversal de centre pel curs vinent i que, a partir de la gestió emocional i el treball de tutoria #Femcamí, i l’acompanyament del nostre alumnat, confiem que ens ajudi a donar-los els recursos i les eines perquè es coneguin millor, s’apoderin i puguin acabar sent la millor versió d’elles mateixes, ciutadanes actives i compromeses amb aquest món que compartim, deixant volar el Petit Príncep que tots i totes portem dins.
Quina gran responsabilitat tenim els docents! Com i quant podem ajudar amb les nostres preguntes, la nostra mirada, el nostre feedback… a treure el millor de cadascun dels nostres alumnes, és l’anomenat efecte Pigmalió, l’escolta apreciativa que tan determinant pot arribar a ser, perquè, com deia la rabosa, “no es veu bé sinó amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”.
Aquesta mirada l’apliquem també a la planificació per al propi centre. L’Institut Escola té des de fa uns cursos el lema: #junt@smillor, com a eix vertebral de la nostra manera de fer, del nostre ADN. Entenem que com a projecte íntegre calia tenir present la idea de comunitat permanent d’aprenentatge, com exposa el catedràtic Antonio Bolívar a Una dirección escolar con capacidad de liderazgo: “Cal generar contexts comunitaris de col·laboració entre docents que possibilitin l’aprenentatge de l’organització”. Però fent un pas més, ens calia també tenir la doble mirada, una mirada en podríem dir individual, amb una planificació estratègica i tècnica ben potent, però una mirada també social, comunitària, col·lectiva. Entenent que el projecte havia de ser de tota la comunitat educativa: alumnat, famílies i l’AMPA, el PAS, les docents, les persones col·laboradores i expertes, el centre de recursos, els serveis educatius, la inspecció, l’EMD… Però també posant en relleu el treball en xarxa, una xarxa propera, visualitzant el pla educatiu d’entorn i les entitats i associacions amb les quals compartim projectes i activitats de manera continuada, però també una xarxa més àmplia, amb molts nodes que ens ajuden a aprendre i desaprendre contínuament, les anomenades xarxes de transformació educativa amb la Xarxa de competències bàsiques o els Laboratoris de transformació educativa, o els programes i projectes específics en els quals ens hem implicat com els Futurs de l’educació de la Fundació Bofill o el programa Lideratge per l’aprenentatge d’Educaixa.
Citant la Dra. Anna Jolonch en el seu article Les comunitats professionals d’aprenentatge: Lideratge i innovació educativa: “El lideratge per l’aprenentatge consisteix a contribuir activament al disseny, la implementació i la sostenibilitat d’entorns d’aprenentatge sòlids i innovadors”. És per aquest motiu, perquè amb aquesta manera de fer és amb la qual hem anat #MakingMangrané. Així que des del primer moment, el Pla de reobertura #ImaginariSET20 l’hem volgut entendre com un projecte compartit, fet en col·laboració i per aquest motiu hem impulsat una nova proposta de treball en xarxa que hem anomenat #TeixintXarxes i que s’ha iniciat aquest final de curs, realitzant prop de deu trobades virtuals amb artistes, associacions, entitats i professionals que ens ajudaran a acompanyar el nostre alumnat, el veritable protagonista de tot plegat.
Hem descobert com compartint moments de conversa amb diferents persones, associacions i entitats, ens han ajudat a fer-nos preguntes interessants que ens han permès deixar de ser ignorants com el rei i el presumit, pensant que el món gira al nostre entorn, o estúpids com el geògraf que només serveix per apuntar el que dicten els altres, ni esclaus de la rutina com el fanaler, tampoc volem ser com els passatgers dels trens que retrunyen anant bojos d’un lloc a un altre sense saber ni el motiu ni el destí i molt menys materialistes com el bevedor i l’home de negocis que es troben realitzats bevent i comptant.
Des de l’Institut Escola volem fer-nos preguntes, reflexionar, aprofundir, teixim xarxes de relacions i de trobada, en definitiva: aprendre, perquè caminant cap a l’autoconeixement ens permetrà conèixer-nos més i ens farà grans i més lliures.
