Si aquest fos un curs que hagués començat ara fa un any, estaríem parlant de procés d’adaptació pels més petits, de canvi de centre pels més grans, i de canvi de rutines i hàbits d’estiu per rutines i hàbits d’hivern. Estaríem parlant de curs nou, nous mestres, exigències noves, nous aprenentatges, planificant excursions i acampades, mirant quin seria el tema central de l’escola per treballar durant l’any, i també hi inclouríem l’aprenentatge significatiu i vivencial, l’educació emocional, l’experimentació i la manipulació, ja que a través de tots els nostres sentits podem aprendre, per tant, aprenentatge sensorial, acompanyament, silenci, projectes, espais d’aprenentatge, neuroeducació… Però sobretot estaríem parlant d’aquest gran procés d’aprenentatge que tenim els ésser humans, la socialització.
Enguany sentim a parlar de mascaretes, gels hidroalcohòlics, distància de seguretat, mans netes, grups de convivència estable, pla de contingència, escenaris d’intervenció, circuits, nirvis, decisions, no socialització, aprenentatge a distància, semipresencialitat… Aquesta és la “nova realitat” com l’anomenen des de fa 6 mesos.
Ningú s’hagués plantejat la utilització d’aquest vocabulari de forma tan comuna en el llenguatge familiar, a no ser per un capítol de Black Mirror. Ara bé, és el que tenim, és el que ens ha tocat viure i és amb el que realment hem de conviure.
Com tot procés d’adaptació a una nova situació podem passar per diferents fases: incredulitat, desconfiança, por, conflicte cognitiu per excés d’informació, disgust, ràbia, plors, sentiments encontrats… entre molts d’altres, ja que cadascú el passarà segons la situació que visqui personalment i familiarment.
Malgrat això, és un procés que s’ha de viure, però no en podem sortir desemparats, ja que no se’ns ha d’oblidar que és una situació mundial i sobretot d’assistència sanitària. I no entraré en els interessos econòmics que hi ha darrere, ni amb les gestions polítiques que fa que cada dia siguem un poble més perdut. Simplement analitzaré la realitat que vivim des de les famílies i l’escola i donaré una petita encletxa d’esperança i aire a aquest nou començament de curs.
Per tant, no estem amb una realitat normal allà on primen les paraules del principi de l’article, sinó que primen les paraules que socialment ens pugin cobrir a nivell sanitari.
I dins tot això els infants i joves són els que des de fa 6 mesos en surten més malparts pel simple fet de no comptar amb ells com a membre de la comunitat, sinó com a transmissors del virus i a més asimptomàtics, cosa que pot afegir molta de por als adults que ja en tenen por.
Com iniciar un nou curs tenint en compte els nostres fills?
Donar suport a l’escola com a família. Les decisions que pren el vostre centre, no són, ni molt manco, preses pels mestres que hi fan feina, ni per l’equip directiu, sinó que són un cúmul d’ordres, instruccions i normatives, que van canviant setmana rere setmana, per tal de poder garantir l’escolarització dels infants. Ara bé, com a famílies teniu tot el dret de pensar, quines són les garanties, ja que en cap moment es té en compte el criteri pedagògic i de desenvolupament. Per això, ja hi ha una revolució pedagògica, paral·lela a tot això, per poder millorar aquestes condicions, que són estrictament sanitàries, i per poder-les casar amb unes condicions més sensibles als ritmes d’aprenentatge dels infants.
Confiar que, malgrat totes les circumstàncies, els infants aquest any aprendran coses. A vegades surt la por de “com aprendran amb aquestes condicions?”, idò simplement s’ha de creure amb els professionals que treballen amb una mirada, més crítica que mai, per tal de poder avalar amb tota seguretat un bon ensenyament-aprenentatge.
Ser el principal model pels fills, ja que està estudiat i provat que és el primer aprenentatge que tenim els primats, l’aprenentatge observacional, i aquest consisteix a adquirir noves conductes i habilitats, o almenys, una primera aproximació a aquestes, simplement observant com altres individus les fan. Per això, per facilitar les coses és important tenir conductes poc enfrontades a les normes que han posat als centres, ja que sinó, ells també s’enfrontaran a aquesta norma.
Amb això està totalment permès en negociar, parlar, rebatre i no opinar igual que la norma, però en el cas de la convivència a un centre, sempre serà millor parlar amb els mestres que no tenir actituds davant als nostres fills d’enfado amb el que se’ns demana. Aquesta és la vertadera actitud per poder fer infants crítics i lliures, ensenyar-los a resoldre les situacions.
Ser sincers i escoltar amb atenció les necessitats dels infants i joves per tal de no minimitzar les seves preocupacions. Tot procés nou implica moments difícils per tant, val més demanar que podem fer per ells o com els podem ajudar, que desbordar a preguntes que sabem que la resposta serà un monosíl·labs (com ha anat? bé, com t’has trobat? bé, t’ha agradat s’escola? si, has fet amics nous? no, què has fet avui? res). A vegades trobar el moment per parlar de la nova situació és difícil, però segur que com a pares i mares sabeu trobar el moment en que el vostre fill/a està més obert a una conversa d’aquest tipus, ja que aquests moments d’atenció i ocupació de les seves necessitats ells els valoren moltíssim.
Ajudar i acompanyar-los en el procés d’adaptació a aquesta nova realitat, ja que tornaran a sorgir conductes poc freqüents, i que haurem d’acompanyar el millor que sapiguem després d’un estiu (més un trimestre sense acudir al centre) allà on han pogut gaudir de més llibertat que la que es trobaran ara. Per tant, el primer que s’ha de fer és anticipar la nova situació: com trobaran la seva escola, com trobaran la seva classe, com s’han de relacionar amb els companys, que ha demanat el mestre o la mestra com a imprescindible (rentar-se les mans, dur sempre la mascareta, tenir prudència amb el contacte físic)… més que res per poder avançar que si tots complim les normes podrem seguir amb un curs semipresencial, sinó ens tornaran a confinar. I hem de prioritzar la poca socialització que puguin tenir a l’escola amb el seu grup estable de convivència abans que no a tornar estar tancats.
I sobretot com a família tenir sentit comú, aquest sentit que moltes vegades és el que ens falla a tots i sobretot al que li feim manco cas.
Com iniciar un nou curs des de l’escola?
Què dir a tot aquest col·lectiu de treballadors i treballadores conscient de la feina que fan i de la situació que ens envolta?, idò no se m’acut res més que primer de tot agrair tota la feina que dia rere dia es fa per emprendre una tasca que tenien molt per mà, però que a dia d’avui és un repte total per aquesta comunitat. I com que aprender mai sobra millor fer-ho:
- Mantenint la calma, per tal que les instruccions i normes no siguin el detonant d’un ritme angoixat dins l’aula. Per tant amb molta pau i amor.
- Donar entresenyes clares i concretes de possible complement en la situació actual que esteim, a vegades podem defugir de la situació real que estan vivint les nostres famílies, per tant sempre que s’hagi de comptar amb elles s’hauria de fer ua prèvia reflexió si el que es demana estarà al seu abast o els complicarà més el procés en el que viuen. Per tant, és molt important analitzar les situacions familiars que tenim dins les nostres classes.
- Fer de l’escola l’espai més confortable i divertit per ells, ja que no tendran massa espais més per poder gaudir amb els seus iguals, trobar material adequat a aquesta època, tècniques, dinàmiques i activitats realment prou motivadores i engrescadores i sobretot creure amb la màgia de la innocència de totes aquestes petites personetes que començaran l’escola i confiaran amb noltros perquè les seves famílies hi confien.
- Intentar donar llum a la trista realitat que s’ha imposat. Passaran moltes hores a l’escola, i la resta a casa, per això és important que es doni una bombolla d’oxigen a tots aquells infants que fa tants de mesos que no conceben el centre com la seva realitat pròxima i necessiten tornar a confiar, a sentir-se segurs i a viure l’escola com la seva segona casa.
- Extreure el millor de cada infant i sobretot fer-los riure, ja que la rialla és la medicina que cura moltes ferides.
Què fer per contribuir com a membre de la societat?
Deixar de jutjar ens ajudarà a dur aquesta situació d’una manera més madura i a la vegada mos donarà peu a comprendre la situació que esteim vivint. El judici de valors només ens dóna peu a entrar dins l’espiral de la queixa i la queixa ens bloqueja com a persones.
Ser responsables, si ens fixem amb l’origen eetimológic, el significat de responsabilitat no té tan a veure amb les tasques i obligacions a realitzar sinó en el compromís. Per tant, ser una persona responsable a dia d’avui és molt important, ja que significa ser capaç de prendre decisions conscientment i dur endavant conductes per millorar-se a un mateix o ajudar als altres, acceptant les conseqüències del seus actes i de les pròpies decisions.
Ser pacient, ja que possiblement la realitat que coneixem no tornarà mai, simplement vendran temps diferents, allà on una gran crisis haurà generat nous aprenentatges i noves situacions, nous negocis, nous empoderaments, noves maneres de fer… però que a dia d’avui aquestes només s’estan embastant per confeccionar el millor teixit.
Per tant, confiar en el fet que tot anirà bé i que la situació sigui la que sigui sempre pot ser la font de qualsevol reforma. Donem-li l’oportunitat a la vida per viure el moment.
