Jesús Soldevila és mestre, psicopedagog i professor de la Universitat de Vic, on forma part del grup de recerca en aprenentatge cooperatiu que en el seu moment va impulsar Pere Pujolàs, segurament el gran referent de l’educació inclusiva a Catalunya (juntament amb Josep Maria Jarque). Soldevila és també assessor de la Coordinadora Síndrome de Down de Catalunya, que l’acaba d’entrevistar en el marc del seu programa Dones Down. L’entitat ha fet l’interessant exercici de recollir el punt de vista que tenen sobre el sistema educatiu tres noies amb síndrome de Down actualment en edat escolar, el que tenen els seus pares, i com a contrapunt l’opinió de l’expert, és a dir, de Soldevila. I no són especialment coincidents.
Vostè va fer en gran mesura la seva tesi doctoral sobre escola inclusiva. Com li explicaria a algú que no sàpiga què és?
De definicions d’escola inclusiva se n’han fet moltes, però recollint una mica els elements de les que més m’han marcat, les de Stainback, Booth, Ainscow, Cuomo, Pujolàs, explicaria que l’escola inclusiva és aquella en la qual TOTHOM hi és, sense cap mena de distinció, TOTHOM se sent acollit i membre actiu de la comunitat i TOTHOM aprèn. És una escola en la qual s’accepta –com a fet natural que és– i es dóna valor a la diferència, es promou el respecte i el diàleg entre les persones que en formen part, s’aprèn amb i de les companyes i companys, és a dir, que es tracta d’una escola que manté un fort compromís amb els valors socials fonamentals com són el de la justícia, la democràcia, la tolerància, la preocupació i respecte vers els altres. L’escola inclusiva és aquella a la qual tothom hi vol anar, i on tothom, adults i infants, gaudeixen junts de l’aventura d’aprendre.
Considera que, en certa forma, és una idea una mica utòpica?
No em sembla una utopia per res! L’escola inclusiva ja és una realitat i hi ha experiències tant internacionals com a Catalunya que ho demostren. La qüestió és com fem que cada vegada hi hagi més escoles que caminin cap a horitzons més inclusius perquè aquesta és la necessitat real, tant en el panorama nacional com internacional. Mentre seguim perdent el temps i les energies en discussions al voltant de si és possible, si cal o no cal, si de veritat o a mitges, no avançarem. Seguirem encallats en models segregadors i excloents.
L’educació inclusiva és un dret? Sí. És possible? Sí. Doncs anem a destinar el temps i les energies a com fem que cada vegada siguin més les escoles que ho tenen clar, a com les podem ajudar, a com podem aconseguir una escola de més qualitat per a tothom perquè si no ho és per a tothom no pot ser de qualitat.
La inclusió no només és possible, sinó que és una oportunitat, l’oportunitat de repensar i millorar l’escola. Quan vaig tenir la sort de poder estar un any a Itàlia fent recerca amb el professor Nicola Cuomo, sempre m’explicava que el 1976, quan van començar l’entrada a l’escola ordinària de tots els infants que fins al moment havien estat als Centres d’Educació Especial (CEE), va ser l’oportunitat de repensar l’escola perquè pogués ser per a tothom, però a més, i en totes les seves experiències i recerques quedava clar que els canvis generats en l’organització dels centres i de les aules per la inclusió dels infants provinents dels CEE augmentaven la qualitat de l’ensenyament i l’aprenentatge de tothom. I el que també està clar és que no és possible una societat inclusiva sense una escola inclusiva.
Que ens falta explicar… i de quina manera, perquè la societat entengui que l’educació inclusiva no només és cosa de docents i famílies?
Ens calen escoles en les quals els infants des de ben petits puguin conviure en entorns inclusius, on es posin en pràctica els valors que et deia quan m’has demanat com era una escola inclusiva, on s’acompanyi en la construcció d’identitats positives, on tothom es consideri i sigui considerat membre valuós de la comunitat, on s’estimuli l’obertura i l’interès per l’altre, la disposició a incloure i el desig de cooperar com a base de les relacions socials. Quan aconseguim això no ens farà falta explicar que ser una societat inclusiva és cosa de tothom.
Ara bé, mentre seguim reproduint determinats models, en els quals se separi, s’assenyali de forma pejorativa la diferència o segueixin tenint tant pes les definicions dominants d’«èxit», «fracàs» i «capacitat», el canvi serà molt més feixuc per a tothom.
En teoria hem passat de segregar als alumnes amb discapacitat a incloure’ls al sistema educatiu. Ens hem deixat alguna cosa pel camí?
Sí, la més important. Deixar de segregar l’alumnat amb discapacitat. Vull dir que estem en un sistema en el qual seguim separant en diferents tipologies d’escoles, «ordinàries» i «especials», com si hi hagués dues tipologies d’estudiant. Fent recerca, en una entrevista, una nena em va dir fa temps: «Les persones són persones».
També és molt important cuidar la situació dels qui estan inclosos a les escoles ordinàries que les famílies han escollit, perquè pel sol fet que hi siguin presents, no vol dir que hi estiguin, com et deia, participant de la vida del centre i aprenent conjuntament amb les seves companyes i companys en una situació de benestar. Cal que analitzem bé què ens cal per fer de l’escola inclusiva una realitat general. Per exemple, l’Index for inclusion és una eina extraordinària per ajudar les escoles a reflexionar sobre la gran varietat d’elements sobre els quals podem intervenir per crear un context el màxim d’inclusiu. Permet qüestionar i ajuda a identificar les barreres a la inclusió per encetar el procés. En aquest cas, com qualsevol millora educativa, un procés sense fi. Aquest procés és quelcom que ha de fer cada escola perquè totes són diferents i totes parteixen de llocs diferents.
A més a més, com, per exemple, a Itàlia o a New Brunswick (Canadà), disposem també del coneixement i l’experiència generada en els CEE. Un coneixement que sempre que es posi al servei de la inclusió pot contribuir a aquesta anàlisi i trencament de les barreres que dificulten aquest procés. Precisament fa uns dies Gerardo Echeita em va enviar un document que ha coordinat amb Cecilia Simón en el qual analitzen el paper dels CEE en aquests contextos i també experiències del Regne Unit i Portugal per anar cap a sistemes educatius més inclusius. Aprofitem el coneixement que tenen els mestres dels CEE i els de l’ordinària per fer que les aules siguin més inclusives. Tots dos coneixements que han d’estar al servei de la inclusió i en el marc de l’aula ordinària.
Per al personal no docent de suport i als mestres… caldrien més recursos o els que hi ha s’haurien de reubicar?
El tema dels recursos és un dels més controvertits. El 2011 l’associació Solcom exposava en un dels seus informes com de més viable econòmicament era un sistema inclusiu que mantenir una educació segregada. Per tant, podríem entendre que reubicant els que tenim actualment en tenim prou. També et diria que com més recursos un país destini a educació i sanitat millor serà la qualitat de vida dels i les seves habitants.
Dit això, quan parlem de recursos el més important realment és quin ús se’n fa. El que és clau és que se’n faci un ús inclusiu. Per exemple, i sense parlar de recursos addicionals, imagina que ets el director d’un institut i l’administració et dóna tres professors o professores perquè muntis el teu 2n d’ESO. Amb el mateix recurs, les tres professores o professors, tu pots distribuir l’alumnat fent ús d’altres criteris o els pots agrupar per nivells. El mateix recurs passa a ser més o menys inclusiu. El mateix ha passat durant molts anys amb les USEE i ara amb les SIEI, etc. En aquest sentit, et recomano la lectura d’un informe de l’Aina Tarabini del 2017 que fa per la Fundació Bofill, en el qual analitza el rol dels centres educatius en l’abandonament escolar o un article que té el 2018 a la Revista Catalana de Pedagogia en el qual analitza les paradoxes de l’atenció́a la diversitat.
Ja fa més de dos anys que tenim el Decret d’escola inclusiva (el 150/2017), però moltes famílies ens fan arribar queixes que no s’està portant bé a terme. En la seva opinió, s’està aplicant correctament? Com el valora?
El decret té moltes, moltes coses millorables, té un gran buit relacionat amb les mesures universals, centrant-se més en les específiques, segueix perpetuant determinades pràctiques, té moltes, moltes coses millorables, i així els ho vaig manifestar en el seu moment a les responsables quan em van deixar llegir l’esborrany. Però també et diré que també les vaig felicitar per haver tingut la valentia de fer el primer pas. Que no és el pas que jo voldria, en absolut!, però era el primer. Fet aquest primer pas, cal que fem la màxima pressió pel segon, però lluitar pel segon ja no és el mateix que fer-ho pel primer.
Recordo que quan era en aquella petita habitació del Departament d’Ensenyament i vaig llegir el títol em vaig emocionar. No podia parar de pensar en el nostre estimat Pere Pujolàs i que no hauria vist que teníem un decret a punt de sortir que en el seu títol diu «de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu».
Entenc que ens ha desil·lusionat una mica perquè l’expectativa era alta i en volem més, i ara més que mai hem de lluitar perquè les famílies i els infants vegin els seus drets reconeguts, però hem iniciat el procés i a partir d’aquí hem d’anar millorant.
Insisteixo, tot just és un pas, no el que voldríem, però el que ens ha obert algunes portes. Per exemple, fent un repàs a les universitats, de les quals encara no hem parlat i que tenen també un gran repte al davant, ara tenim un decret que parla d’un sistema educatiu inclusiu. Per tant, quan ens plantegem com millorar la formació inicial i continuada que estem oferint als i les docents, hem de pensar en un sistema educatiu inclusiu i per tant començar a abandonar determinades pràctiques del passat.
En el meu cas particular, disposar del decret m’ajuda perquè quan ara parlo al meu estudiantat d’una escola inclusiva, ja no és només aquell imaginari que el seu professor els explicava d’altres països, ara saben que hi ha un decret i que, per tant, han d’aprendre determinades coses perquè el nostre sistema educatiu ha de caminar per ser cada vegada més inclusiu.
