Ara que ja fa gairebé un mes de l’inici del curs crec que des de la pràctica educativa podem fer un primer balanç de com van les coses. Les estadístiques de casos positius per Covid en l’alumnat i personal docent, juntament amb la de grups confinats, apunten una realitat; però l’experiència des dels centres educatius ens descriu una enorme complexitat. Fent l’analogia amb els mapes, aquests ens marquen la ruta i indiquen si farà pujada, però poc diuen de la bellesa del paisatge o si el camí serà un pedregar.
Els centres educatius hem assistit a l’espectacle de discursos i expressions de bones intencions que han fet les autoritats educatives des del tancament de les escoles el passat 13 de març; un tancament que va implicar passar de sobte a una modalitat d’ensenyament telemàtica. Afegim les veus d’aquells que sempre s’atreveixen a opinar sobre educació i la corrua d’experts que pontifiquen sobre com ha de ser allò que desconeixen des de la pràctica de l’aula. Donat que majoritàriament venien guiats per l’afany de protagonisme mediàtic més que pel coneixement de la realitat d’escoles, alumnat, famílies i docents, s’ha creat un camp d’inseguretat enorme. Al juliol els claustres i els equips directius vam fer un ingent esforç per reformular l’escola amb la bona intenció de preparar-la per prevenir els contagis i, en cas d’haver-n’hi, poder fer la traçabilitat del positiu. Van ser revisades les agrupacions de l’alumnat, els horaris, els patis, les mesures higièniques, les entrades i sortides, el propi concepte d’aula… Tot va ser repensat en molt poc temps i sota la pressió de la responsabilitat: calia planificar-ho tot perquè l’escola fos l’espai segur que sempre ha estat.
Hem comptat amb algun increment de plantilla que venia per intentar rebaixar les ràtios alumnat/grup, malgrat que després aquest sembla que no era l’objectiu clau i que la dotació rebuda no arribava ni de bon tros per aquest objectiu. A l’agost i setembre ens vam trobar amb les instruccions concretes que el Departament d’Educació va publicar i que part de l’opinió pública va criticar. Arribaven tard, eren vacances en el sector educatiu i només restaven 8 dies laborables per iniciar el curs. Hi havia el desconsol d’uns nous documents oficials que no vam entendre que responguessin a les necessitats reals.
Aquestes mesures han implicat una enorme càrrega de gestió administrativa als equips docents i als equips directius. Ningú va preveure reforçar les direccions per gestionar les declaracions responsables, les autoritzacions de les PCR, el control dels períodes de quarantena, les aplicacions informàtiques que s’han imposat (el Traçacovid del Departament d’Educació però a la capitat catalana també alguns formularis extres del Consorci d’Educació de Barcelona), la comunicació amb els CAP i responsables de Salut Pública… Sumem-hi també la quantitat de dubtes d’alumnat, famílies i professorat als que ha calgut donar resposta. També hem dedicat temps a afinar allò que vam planificar perquè de l’experiència sempre se n’aprèn.
El professorat ha d’atendre l’alumnat de l’aula i uns quants casos que han de guardar quarantena per haver estat en contacte estret amb positius per SARS-CoV-2. És a dir, ha augmentat la feina. I les condicions de treball no són les mateixes: parlar en veu alta amb una mascareta al davant és esgotador, no et pots apropar a l’alumnat, cal controlar que s’apliquin els protocols d’higiene i organització… I quan es tanca un grup per la presència d’un cas positiu llavors una capa de desànim s’afegeix.
Les situacions de les famílies i alumnat vulnerable s’han agreujat i el contacte i suport que es dona des de les escoles es fa més difícil. La bretxa digital no és només la manca d’un dispositiu per seguir l’ensenyament telemàtic; comença amb la dificultat per comunicar-se amb l’alumnat i el seu entorn.
Abans d’acabar, paga la pena reflexionar tots plegats sobre la multiplicitat de protocols i guies amb bones intencions, així com de la seva contínua revisió. Ens estem trobant que els professionals de Salut apliquin criteris diferents en situacions iguals: diferents mètodes de càlcul del període de quarantena, diferents posicions sobre si cal enviar el grup bombolla a casa mentre s’espera la realització de les PCR, diferent consideració del professorat com a contacte estret… Segur que tothom fa el millor que pot però la incertesa del que esdevindrà afegeix angoixa.
Hem de celebrar la bona resposta que hi ha hagut dels professionals de l’educació (docents, personal de suport educatiu, administratius, conserges, tècnics..). També hem d’agrair la col·laboració de les famílies que reconeixen l’esforç realitzat i d’un alumnat que ha estat a l’alçada del repte.
Les escoles som lloc d’alegria i ara el silenci treu sovint el cap. El silenci d’uns patis parcel·lats i d’unes mascaretes que amaguen la veu. Però és que les persones que treballem a les escoles estem patint una pressió laboral molt intensa: anem sobrecarregats de feina i pressionats per una situació que ens depassa. Calia cuidar l’alumnat quan s’ha reincorporat i podem donar fe que així ho hem fet. Però cuidem també els professionals de l’educació. D’elles i ells dependrà que aquest curs sigui educativament i humana un èxit.
