Arriben aires de nous confinaments, de noves mesures restrictives, i ens agafaran amb els deures sense fer. Gairebé nou mesos de promeses incomplertes ens estan conduint a un escepticisme sense remei: no tenim ordinadors, no tenim protecció de cap tipus per a alumnat i professorat, les ràtios no han baixat en general, i unes horetes de formació burocràtica no solucionaran el tema .
Penso que no és moment de llançar proclames incendiàries, consignes antisistema o de caure en el derrotisme. Però no estaria de més assenyalar que les administracions no estan fent els deures pel que fa a educació. Si el sistema cau, cauen les persones, els beneficiaris dels serveis, no les autoritats. Esperem que no arribi el col·lapse, la desconfiança final. Però als polítics i autoritats relacionades amb l’educació sí que crec que podria fer-los un prec, un prec intens. Una cosa que sí que seria relativament fàcil de realitzar. Els demanaria que s’abstinguessin de titulars campanuts, juraments populistes, promeses de paradís digital que en les actuals circumstàncies són gairebé un insult.
Els demanaria que diguessin la veritat, la pura i simple informació del que passa i de les mesures que pensen prendre. Quins són els plans, no quins són els nostres desitjos impossibles. Encara som una societat democràtica, en la qual l’accés a la informació veraç és un dret bàsic. No som a l’URSS, no hem fet vot d’obediència. El professorat i les famílies estan trobant a faltar un veritable lideratge, no un lideratge carismàtic o glamurós basat en fotos i colors i frases campanudes. Fa massa mesos que veiem a polítics dir coses dignes d’una tertúlia carajillera. Estem trobant a faltar una simple gestió responsable. En altres paraules, que no se’ns tracti com a nens ximplets.
Els responsables polítics que llancen opinions rotundes i frases taxatives, desmoralitzen. El populisme es consolida entre nosaltres: la gestió es veu desbordada i desplaçada pels nyaps, les improvisacions i les garanties falses. El professorat es riu d’elles, per no plorar. Es riu amb un riure quevedesc, amb un riure goyesc. Tots estem veient a companyes caient una per una, tots estem veient professorat que abandona perquè no troba les condicions mínimes per a exercir. Les dades oficials les podem desmentir amb un parell de trucades, amb un parell de clics sobre estadístiques reals. No és tan fàcil prendre-li el pèl a equips amb professors de ciències. Veiem les ulleres de no dormir dels equips directius extenuats, obligats des de juliol (i fins i tot abans) a redactar i implantar plans absurds, desmentits en hores. Sense vacances, sense caps de setmana, sense que funcionin els aplicatius institucionals. I se senten abandonats.
Així que, perdonin la meva gosadia, però crec que aquests són els deures que ens toquen ara: en primer lloc, no creure’ns més les fantasies daurades de les autoritats, desprestigiar els malastrucs i apocalíptics, i reclamar plans raonables i realitzables, sobretot de vista a una represa dels cursos amb criteris científics, i tot això amb una imatge molt més ajustada al que s’espera d’un líder autèntic en una democràcia de segle XXI: modèstia i sentit comú. Informacions clares, instruccions coherents. No volem dissimular, volem realitats i programes dinàmics. Hem de reaccionar com un equip eficaç, amb ordres clares, no com un procés de divorci entre patrons espasmòdics i personal explotat, enganyat i vigilat. Apliquin el mateix, i amb més celeritat, al sector sanitari. Inverteixin en el que és important de veritat. Deixin de quedar-se a les paraules i actuïn. Les falses promeses se les emporten ràpid el vent i el coronavirus.
