S’està parlant de l’ensenyament post pandèmia. Sabrem aprofitar una oportunitat que ens proporciona la cruel crisi que vivim i viurem? De moment sembla que les normes anticontagi que s’apliquen a la majoria de centres escolars provoquen uns certs passos enrere en canvis assolits: es torna, per necessitat, a metodologies superades. Els grups bombolla poden dificultar barreges necessàries per treballar en grup, per intercanviar… Es pot retallar autonomia a l’alumnat, hi ha normes per aixecar-se, per anar al lavabo. Més controls de les criatures i adolescents per part del professorat… Podia passar que tornéssim enrere dels processos de canvi iniciats o consolidats a moltes escoles i instituts. Cal estar ben atents a superar els efectes de la pandèmia.
En la línia de pensar en el futur immediat s’ha publicitat un document elaborat per la Fundació Bofill i Unescocat que demana canvis a l’ensenyament de Catalunya senyalant l’horitzó de 2030. Està en la línia del que propugnava EN21, que actualment ha acabat la seva funció; però els seus impulsors, a través d’Unescocat, volen continuar la seva presència mediàtica amb l’ajut dels mitjans (TV3 ha programat el documental propagandístic d’EN21). Al seu dia vam fer publica la nostra visió.
El document presentat vol donar alternatives post pandèmia. Considerem que oblida temes bàsics per aconseguir una autèntica millora, per aconseguir un futur millor per a tothom, com indiquem al títol de l’article. Afegirem la nostra opinió:
- Es parla de la innovació com si fos una novetat. Des de sempre i cada curs s’està innovant, cada centre al seu ritme i responent a la seva realitat: homogeneïtzar la innovació no és la millor recepta per transformar de debò. Intentem fer una analogia amb la situació actual de la pandèmia. Les mesures que s’estan implementant (ús generalitzat de mascaretes, toc de queda, confinaments, tancaments…) poden ser útils però mentrestant no es duen a terme les mesures que realment serien eficaces: augment de recursos sanitaris, de personal, de rastrejadors, de proves, augment del transport públic, suport a les residències, inspeccions als llocs de treball, acompanyament a les persones que més pateixen… De la mateixa manera, el futur de l’ensenyament no dependrà de les innovacions i canvis que poden ser útils, no dependrà del paper que sembla es vol fer jugar als monopolis GAFA (Google, Amazon, Facebook, Apple) deixant-los entrar a les escoles. Dependrà de si, mentrestant, es posa remei a la insuficiència de recursos humans i materials que pateixen els centres escolars. Si es té en compte la importància de reduir les ràtios, de millorar els edificis, de la gratuïtat real de l’ensenyament, de les condicions laborals de mestres i professorat i d’altres persones que treballen a les escoles, dels horaris… Sense tots aquests paquets la resta és un xic secundari. Hom no pot pensar gaire bé amb l’estómac buit. Els equips de mestres podran innovar poc sense els elements bàsics assegurats prèviament. Quan es revertiran les retallades? Quan s’aprovarà un pressupost digne d’aquest nom? Quan serà prioritari l’ensenyament al nostre país? Se’n parlarà a les properes campanyes electorals o passarà desapercebut com en anteriors eleccions?
- No s’hi esmenten elements per evitar l’augment de les segregacions escolars. No s’elimina la competitivitat entre centres: entre públics i concertats i entre els mateixos centres públics (per a què les jornades de portes obertes?). No es posa en qüestió l’existència de les tres xarxes escolars, se segueix donant aire a les concertades, es manté el suposat dret a escollir centre per part de les famílies. Les dues premisses que impulsen les segregacions.
- Es manté la ideologia neoliberal: l’alumne al centre de l’ensenyament, aprenentatge per competències, però amb quines finalitats? Ser competents per competir o per col·laborar? No queda gens clar. En aquesta línia, tampoc es posen en qüestió les pseudociències presents a escoles i instituts (sistèmiques, antroposofia…), no s’aposta per un autèntic pensament crític amb bases científiques.
- Els centres guetos són anomenats amb l’eufemisme que fa temps que corre, Centres d’Alta Complexitat; una definició incorrecta (Complexitat: que inclou moltes parts diverses). Als guetos no hi ha complexitat perquè no hi ha diversitat. Els centres que acullen la diversitat del seu entorn proper són complexos amb els beneficis que la diversitat i la complexitat comporten per als aprenentatges de TOT l’alumnat. Els guetos són fruit de la desigualtat social extrema, on les metodologies per elles soles i l’esforç únic dels mestres que hi treballen no poden revertir.
- L’anomenada autonomia de centres pot arribar a ser perillosa. Segons com es practiqui i com es toleri des de les administracions pot augmentar les desigualtats, ja existents, entre els centres escolars. Sobretot si s’arriben a potenciar els idearis diferenciats en pro de l’eficiència (per a qui seria?)
- La situació real de l’alumnat és una altra condició important. L’entorn, les condicions de vida són bàsiques: les situacions que viuen cada criatura o adolescent i els seus familiars propers importen molt. Per què aconseguir el títol de l’ESO proporciona un plus de seguretat i confiança a molts adolescents que provenen de països pobres? Per què nenes gitanes tenen més èxit escolar que els nens? Potser a uns i altres les anima tenir més èxit a la vida. Volen sortir de la seva situació malgrat no és segur que ho aconsegueixin. Vivint en la pobresa, suportant el rebuig racista o xenòfob, els representa un petit pas o gran (segons l’experiència subjectiva) per sentir-se més iguals, per atrevir-se a participar. Hauria de ser el primer objectiu de l’ensenyament (i de l’educació): combatre les desigualtats perquè no creixin més.
Com contemplar aquests aspectes i molts d’altres en els necessaris canvis de l’ensenyament? Canvis que han de tenir en compte que el postcovid serà dins la crisi climàtica que ens amenaça, crisi que pot ser més destructiva i continuada en el temps que la pandèmia actual. L’ensenyament post pandèmia ha de tenir en compte la vida de TOTES les persones, ha de pensar en la situació de tothom, ha de voler ajudar a superar les grans conseqüències de la covid: passar gana, no tenir casa, menjar malament, patir, perdre relacions, problemes de salut mental, augment del treball infantil…
L’escola, l’ensenyament no canviarà la societat, però, com va escriure Paulo Freire, pot canviar les persones; pot donar eines per transformar la realitat, per tenir recursos per afrontar les crisis climàtiques properes, per intentar evitar-les tot canviant la manera de viure actual. La humanitat no és qui domina la Terra, és ella que ens té a nosaltres, com ja van descobrir els pobles antics, aquells que anomenem “indígenes”. Les activitats d’aprenentatge servei també són, en aquest punt, una bona eina.
No hem de tenir por al canvi, hem de tenir por a no canviar res, a no transformar la realitat. Si seguim igual després de la covid ens atraparan les properes pandèmies, ens engolirà el canvi climàtic i ens trobarem sense eines per fer-hi front. Tothom n’és responsable, però qui està governant i/o influint té més responsabilitat i se li reclamarà, com haurem de reclamar als responsables de les retallades recursos sanitaris i educatius que ens han impedit donar respostes adequades a la situació que vivim i patim.
