Marina Marroquí va ser maltractada per la seva parella dels 15 als 19 anys. A quatre anys de pallisses, humiliacions, amenaces i abusos en van seguir set més de silenci. Ara, aquesta educadora social relata la seva història a instituts i escoles, on imparteix tallers sobre violència de gènere i sexual per evitar que altres adolescents visquin el mateix calvari. “Quan explico la meva història, veig com les cares comencen a empal·lidir perquè hi ha molt poques dones que expliquem com va ser aquest infern”, assegura. El seu mantra: educar en la igualtat. “Mai aconseguirem la igualtat real si eduquem a nois i noies de manera diferent. És absurd. Necessitem educar-los igual perquè siguin persones iguals”, sentencia.
Què et trobes quan arribes a un institut i imparteixes un dels teus tallers?
La realitat és aclaparadora. L’augment de les violències sexuals que m’he trobat en els últims anys en adolescents és absurda. Sobretot, la falta de detecció de les coaccions sexuals, dels abusos, fins i tot de violacions explícites. Hi ha una falta de coneixement brutal i no són capaços d’identificar aquests abusos. Una de les preguntes que més m’han fet és: “Com et pot violar si és el teu nòvio?” És cert que hi ha molta més visibilitat a partir de les campanyes del Me too i del Hermana, yo sí te creo. El cas de la manada va ser un abans i un després. Però pel fet de no haver-lo enllaçat amb una educació afectiu-sexual real, adaptada a les necessitats de l’adolescència, el missatge que ha calat no és tant de “només sí que és sí”, que és el que preteníem, sinó que “només és violació si cinc paios et fiquen en un portal”. Imagina’t, si aquesta és l’etiqueta de violació o abús, tot el que no identifiquen com a tal i que sofreixen diàriament des d’edats molt primerenques. Fins i tot als programes de primària em trobo nenes que ja reben contingut inapropiat a través de xarxes. Els envien fotos d’una brutalitat total. Als 12 o 13 anys, elles ja estan acostumades a rebre-les. I no ho identifiquen com cap mena d’abús. No avisen ningú.
Una de les grans preocupacions actuals és el consum primerenc de pornografia. Segons un informe recent de Save the Children, set de cada deu adolescents veuen aquests continguts. Quins riscos comporta això en les seves relacions? Pot disparar la violència contra les dones?
Em trobo un consum de pornografia totalment generalitzat en els nois a partir dels 12 anys. Als 10 anys tenen un consum bastant habitual i als 12 anys és diari. Quin és el problema? Que ells estan fent el que els toca en aquesta etapa, però ni el sistema educatiu ni les famílies ens hem posat al dia amb les eines d’educació afectiu-sexual adaptades a aquest temps. Ells construeixen el seu desig sexual a través d’una violència extrema. Veuen violacions sistematitzades, en grup, agressions sexuals… I em trobo diversos perills. El primer, un augment dels problemes de disfunció erèctil en joves, quan no hi ha cap problema físic. Molts xavals em diuen: “Et prometo que no sóc un violador ni un maltractador, jo sóc bona persona, però si no l’agafo del coll o no la poso de quatre grapes i li tiro del pèl, no tinc una erecció”. El problema és que l’educació afectiu-sexual té un procés que, fins a aquesta generació, s’havia fet de manera lineal: als nou anys t’agradava un noi, li somreies, li donaves la mà; als 12 li feies un petó, als 14, un morreig, i als 16 et ficaves al llit amb ell. Ara, abans de donar per primera vegada la mà a algú, ja han vist mil violacions. Un altre dels perills: que elles també consumeixen aquesta pornografia per veure quin és el seu paper i normalitzen el sexe basat en la violència. Això suposa la impossibilitat per part de les víctimes d’identificar aquesta violència. I hi ha un altre problema del qual tampoc es parla: l’augment alarmant de l’abús sexual entre menors. Com als deu anys veuen pornografia, comencen a voler portar a la realitat el que veuen a les pel·lícules. I normalitzen i construeixen el joc abusant sexualment d’una menor, amb les seqüeles que això comporta. L’abús sexual en la infància és un forat negre que seguim sense veure.
D’una banda, està la pornografia. I a l’altra cara de la moneda està l’amor romàntic. Quins riscos comporta i com es pot ‘desconstruir’?
La pornografia genera agressors i l’amor romàntic genera víctimes. És així de cruel. Jo tenia 15 anys i el meu maltractador en tenia 20. I em continuo trobant que mola que et recullin amb cotxe de l’institut. Jo creia que era normal que un noi de 20 anys es fixés en mi. Però quan mires enrere et preguntes per què un tio de 20 voldria estar amb una nena de 15? No pot entrar a discoteques, no pot viatjar, no treballa… Doncs perquè l’única versió que té aquesta nena sobre l’amor són les pel·lícules i les cançons que ha escoltat. És molt fàcil construir un amor romàntic, que és un maltractament velat perquè ens ensenya a voler sobre la base del sofriment. I es desconstrueix, primer, ridiculitzant-ho. I, després, desmuntant els falsos mites. Per exemple, a les dones se’ns ensenya sempre a perdonar, però no ens ensenyen que hi ha un límit, que hi ha coses que no es poden perdonar mai. És molt difícil bandejar aquest “encara que sofreixis, encara que dolgui, seràs feliç”, que és com acaben totes les pel·lícules: la dona pateix i pateix, i en l’últim minut et diuen que serà feliç. Donar aquesta volta és molt important i és també una responsabilitat cultural. Sempre parlem d’escola i família, però té molt més poder educatiu i influència directa el cantant, l’actor, el youtuber o l’influencer de torn. Quan poso música en els meus tallers per veure tot això no fa falta que posi regueton: poso Marc Anthony, Vanessa Martín, Malú… Quantes cançons lliguen l’amor al patiment? Quantes cançons cantades per dones tenen un tema diferent de l’amor? Les dones no llegim, no viatgem, no fem res més que enamorar-nos? I en moltes ocasions són escrites i cantades per dones. La societat canviarà quan la cultura canviï.
Fins a quin punt les xarxes socials multipliquen els efectes de la violència masclista?
Més del 80% de les noies amb les quals treballo reben cinc o sis ‘fotopollas’ setmanals a partir dels 12 anys. I missatges de depredadors pederastes que amb les xarxes han trobat una empara absoluta. És un focus brutal. L’adolescent segueix utilitzant les xarxes, però ni el sistema policial ni el sistema judicial s’estan adaptant. Hi ha algú que sí que ha fet un pas al front: l’Agència de Protecció de Dades, que ha obert un canal per denunciar quan es pugen continguts inapropiats sense permís. I això és important. És una cosa pionera que pot ajudar a moltíssimes dones. Hem viscut suïcidis per aquest tipus d’informacions. El cyberbullying és un turment per a moltes adolescents.
S’incideix en la necessitat que hi hagi un control sobre les xarxes socials i l’ús d’Internet dels menors, però què més es pot fer per evitar consums inadequats?
Voler portar a l’adolescència al segle XX és un error garrafal. No es pot aturar, però sí que es pot preparar. I aquest és el gran error. No estem preparant, no tenim una assignatura que treballi els valors necessaris per erradicar no només la violència de gènere, sinó la violència sexual, l’assetjament escolar, La violència intrafamiliar, l’abús infantil… Necessitem una assignatura, des de la infància a la universitat, que pugui abordar aquests temes. Pel que fa a les famílies, som una generació frontissa. A casa nostra, aquests temes eren tabú i els nostres pares van fer un esforç per donar-nos un preservatiu. Però, des d’aleshores, tot ha anat massa ràpid. Aquesta és la primera generació en la qual, majoritàriament, són els fills i filles els que ensenyen les tecnologies als seus pares. I això desorienta moltíssim. Necessitem formació per a les famílies, que tinguin pautes i eines per poder comunicar-se en temes delicats i necessaris. I, sobretot, ens cal aquesta complicitat i confiança que permeti que no es produeixin les xifres que la Macroenquesta de Violència contra la Dona va donar fa un mes: que una de cada quatre dones que pateix violència sexual no l’hi explica a ningú. I gairebé la meitat de les que pateixen assetjament, tampoc. Viure amb violacions al teu cervell, que l’he viscut, i haver de sortir i somriure a tothom perquè ningú es pot assabentar de l’infern que estàs patint és una cosa que no ens podem permetre com a societat. Necessitem l’educació per a això.
I formació per a docents?
Aquest país lluitarà contra aquestes violències masclistes quan els docents surtin de la universitat amb una preparació mínima en violència de gènere. Quant de temps porten els equips psicopedagògics en els centres? No obstant això, no es preveu que hi hagi un gabinet d’educadors socials treballant la problemàtica de la violència. I quan mires les xifres, són centenars de noies les que la pateixen en cada institut. No estem parlant d’un cas puntual. I no hi ha institut lliure d’aquesta problemàtica. Es va crear la figura del ‘coordinador d’igualtat’. I, en el millor dels casos, em trobo a docents feministes que aprofiten aquests espais per fer activitats i campanyes de sensibilització puntual. I, en molts casos, professors que ho fan perquè alliberen dues o tres hores de docència. Ja no sense cap formació, sinó sense gens d’interès. No pot ser que això recaigui en la voluntat individual i en una formació externa sufragada per les mateixes docents. Perquè si caus en un institut amb tres o quatre professores que es coordinen i fan coses increïbles, tens una sort fantàstica. Però, i si no? En l’adolescència, la violència de gènere i sexual cal treballar-la de manera coordinada. Per això requereix projectes i protocols molt diferents dels que s’han fet fins ara, en els quals l’escola, la família i el grup d’amigues treballin coordinats per poder treure la víctima.
I aquests protocols han de venir des de les institucions públiques, és clar.
Sí. Els instituts no poden contractar a tres persones en un gabinet de prevenció de violències a les aules. Són les institucions les que han de fer aquest pas perquè s’obligui i s’instauri dins el centre. El que em trobo també és que la família i les amigues són les primeres a identificar els casos de violència. I a on van? Quin organisme pot escoltar-los i donar-los pautes? Això ho podria fer un equip professional dins de les aules. Tot pot partir d’aquí perquè sigui un nexe entre institucions, associacions, policia… Perquè el bo de l’institut és que és un oasi. I la detecció precoç passa pels instituts. Això és prioritari.
Aquest “oasi” va desaparèixer durant uns mesos la passada primavera, quan les classes es van suspendre arran de la COVID-19. Com ha afectat la pandèmia a les víctimes de violència masclista?
Pel que fa a violència de gènere es refereix, la COVID-19 té la cara i la creu. Per exemple, en l’adolescència pot haver aportat alguna cosa positiva perquè la víctima no sol conviure amb el maltractador, no té accés a ell excepte per xarxes i és més difícil caure. A més, augmenta molt el contacte de la víctima amb la família, de manera que és una etapa molt important perquè ella sigui conscient de la situació i trenqui aquesta relació. En l’adolescència, ben dirigida, pot ser molt positiva aquesta situació. La creu està en la quantitat de dones que han tancat la porta de casa i s’han quedat tancades amb el seu maltractador dins. I això és l’infern.
Com de necessària és l’educació afectivosexual per prevenir i aturar la violència de gènere?
És urgent. El feminisme ha lluitat per la llibertat i el desig sexual de les dones, i el que està aconseguint la pornografia és tot el contrari: que des de les primeres relacions sexuals estigui aquí aquesta coacció, aquesta urgència del “cal fer-ho” o aquesta falsa llibertat d’”amb quants més nois me’n vagi al llit, més empoderada estic”. Em segueixo trobant noies que no saben masturbar-se, però sí fer fel·lacions com a la millor pel·lícula porno. L’adolescència està en una situació molt preocupant i de molt desavantatge. Primer, per les eines i l’accés que tenen, al costat de la manca de formació per gestionar això. I després, com la societat està culpabilitzant-la de tots els mals. Ells no tenen la culpa del que fan, perquè en altres generacions hi havia el mateix desig sexual, però veien la portada d’Interviú quan es despistava el quiosquer i ja està, no tenien més accés. Ara el tenen, però s’ha avançat la informació a com usar-la. El teu fill veu Fast&Furious i tu li expliques dues-centes vegades que així no es condueix a la carretera, però veu pornografia i ningú li diu que això és ficció. Els estem culpant directament i això és injust.
La violència física és el que fa saltar l’alarma en molts casos de violència de gènere, però què passa amb la psicològica? Són conscients les adolescents d’aquesta violència?
Jo ho poso sobre la taula i, a més, donant-li el valor que mereix. A mi m’han donat moltes pallisses i, l’endemà, ja no em fan mal. El que fa que una víctima desenvolupi seqüeles greus i arrossegament tant sofriment és, sobretot, la violència psicològica i sexual. I això és al que menys pes donem. La víctima ni tan sols sol ser conscient de la violència sexual fins molts anys després. Una noia ho va explicar molt bé després d’un taller. Em va dir: “És que no em viola, és que m’autoviolo”. Perquè, a la fi, en aquestes relacions, el sexe es converteix en l’única estratègia que tens per tenir a la teva parella tranquil·la, per tenir la festa en pau. Perquè si li dius “no” poden passar dues coses: que ho faci igual fent-te mal o que es vagi dient que ets una frígida, que se’n va de putes i que no vals per a res. Llavors, a la fi crees estratègies per sobreviure dins d’aquesta relació i t’adones que el millor que pots fer és quedar-te quieta i que passi aviat. Moltes noies a partir dels 13 anys em diuen: “Marina, no siguis exagerada. Si ell està tot motivat i té ganes, a mi què em costa? Doncs em quedo quieta i ja està”.
Quina és la reacció dels nois en escoltar la teva història?
La resposta dels nois és del que més orgullosa em sento. Perquè és un taller de tres hores sobre violència de gènere. Amb la qual cosa, el punt de partida és: “Una altra vegada vénen aquí a parlar-nos i a tractar-nos com violadors”. A més, aquest missatge de Vox ha calat de manera molt perillosa; en l’últim any he notat moltíssim l’agressivitat inicial en aquest posicionament amb les frases i els falsos mites barats que utilitza Vox. I quan el taller va avançant, intento fer-los veure com el masclisme ens educa nois i a noies. Primer, ells comencen a ser conscients el preu que paguen pel masclisme: que han de ser forts, valents, protegir, no poden emocionar-se… Però el canvi més important es produeix quan són conscients del preu que nosaltres paguem: quan una amiga seva explica que arriba a casa amb la clau posada a l’inrevés per si l’ataquen, quan una altra diu que sempre va per la vora de la vorera perquè no la fiquin en un portal, i quan una altra recorda com va quedar amb un noi que semblava super maco i va abusar d’ella. Quan en cada taller surten deu o quinze casos així, el canvi en ells és brutal. Jo els dic que, estant en silenci, també són còmplices: veient com un col·lega diu “puta” a la seva nòvia, no sortint d’un grup de WhatsApp en el qual es pengen barbaritats… I, de sobte, són ells els que fan un pas cap endavant i diuen: “No em convertiré en el llop per al qual m’estan educant”.
Què seqüeles té la violència de gènere en una adolescent, en una nena que està en ple procés de maduració i creixement?
El preu que pagues per patir violència de gènere en l’adolescència l’arrossegues tota la teva vida perquè en l’adolescència construeixes la teva autoestima, la teva personalitat, la teva manera de relacionar-te amb altres persones, de relacionar-te en parella… I tot això ho construeixes sobre el maltractament. Jo recordo sortir amb 19 anys i ser un paper en blanc. No era absolutament ningú, no tenia amics, no sabia qui era, no sabia com podia haver aguantat tant. Tot el que se suposa que era amor era mentida. Durant molts anys, el que desitjava era morir-me. Les meves amigues van tornar a aparèixer, però jo era una noia de 19 anys a la qual perseguien per matar i a elles els preocupava que la samarreta no els conjuntés amb la faldilla. En aquests moments, et sents molt desubicada en el món. I si no es construeix bé l’autoestima a partir d’aquí i no es treballa amb la víctima a escala psicosocial, pot comportar molts trastorns: de personalitat, amb les drogues, d’abocar-te a la prostitució… Estem parlant de problemes molt greus. Hi ha una part positiva, que és que els agressors solen ser també joves, exerceixen més violència i això pot fer que la víctima surti, però si no es treballa bé i es recupera a les víctimes de manera real i eficaç, els estem abocant a molts problemes.
Educar contra la violència de gènere és educar des d’una perspectiva feminista. En els centres educatius veiem que encara són els nens els que majoritàriament ocupen l’espai al pati. Què pot fer l’escola per erradicar aquestes desigualtats?
El pati de l’escola és la representació més clara del lloc que ocupem les dones en la societat. El 80% està ocupat per les pistes de bàsquet i futbol, que en la immensa majoria utilitzen els nois. I les noies, mentrestant, anem buscant els buits sense molestar. Alguns centres ho estan canviant ja, molt pocs. Són programes pilots en què no hi ha camps de futbol ni de bàsquet, sinó que aquest espai s’utilitza per a jocs col·laboratius. Cal reestructurar l’escola sobre aquesta perspectiva feminista i d’igualtat, i no parlem només que hi hagi una assignatura, sinó de moltes altres coses, com modificar aquests espais i aquests jocs, o trencar els estereotips sobre els esports. Perquè el pitjor de l’estereotip és que t’impedeix ser tu mateixa. El perillós d’educar amb estereotips és que estàs negant habilitats als teus fills, els estàs traient oportunitats, els limites la seva personalitat. I això em sembla molt cruel.
Quin paper té l’escola en aquesta ruptura d’estereotips? Què passa amb el ‘pin parental’ que defensa Vox?
L’escola és un sistema educatiu, però, sobretot, és un sistema protector. Està concebuda també per protegir els nostres menors. Jo he estat molt perseguida i he rebut amenaces de mort pel ‘pin parental’. Hi ha qui creu que té la llibertat de fer als seus fills masclistes i homòfobs, però no és així, no la té. I al sistema educatiu li toca fer un pas al davant. Perquè igual que tenim totalment normalitzat que una escola pot avisar a serveis socials i a les famílies quan un nen ve sense dinar repetidament, ha d’haver-hi identificadors si un nen discrimina. És molt important que les escoles tinguin legalment el poder de protegir l’alumnat en aquestes circumstàncies. L’odi és molt fàcil de contagiar a través de frases barates. Vivim en una societat que no ens ensenya a pensar i això és carn de canó per a partits com Vox. El perill està en com està calant el seu missatge, de manera molt perillosa, en l’adolescència. Encara que també és veritat que quan propícies amb els xavals una reflexió crítica, es desmunta per si sol.
