En el procés educatiu hi ha metodologies més bones que altres, però fins i tot de les més condemnables en poden treure una lliçó. Defugim dramatismes de lletra i sang, i deixeu-me compartir un exemple personal: vaig començar a aprendre a llegir amb el mètode Palau. “La eme y la a, ma, la eme y la e, me…” i així fins a la u. Després les inverses i les mixtes, crec que també hi havia les mixtes. Però sempre assegut a la falda de la mestra, una dona voluminosa i molt ben perfumada.
Un altre mestre ens feia posar drets un al costat de l’altre i ens preguntava fets, sempre fets, dates i noms. Quan ens equivocàvem passàvem al final i quan s’acabava l’exercici l’últim rebia un càstig. Però el mateix mestre ens explicava i llegia textos que mai no he oblidat i que escoltava embadalit. Ell sol, jo sol entre altres soledats i la paraula humana. Res més, un moment setmanal màgic. I ens feia cantar i ens feia sessions de càlcul mental. Mai vaig escriure un conte o els inicis d’una història. Només còpia, quan més bona lletra i més fidel al text: millor nota. La millor nota era “sobresaliente” i per sobre del “sobresaliente”, hi havia el “honorífico”, que et feia tocar el cel.
Mètodes diferents. Segur que n’hi ha de més bons. I de més dolents.
I parlem dels espais i del temps. Vaig aprendre en una única sala, bancs situats un al costat de l’altre, per parelles, sempre mirant al mestre dalt d’una tarima i una pissarra i guixos de colors, una gran innovació. Bancs amb forats pel tinter i compassos que es despuntaven. Temps dividits en franges tancades. Ara toca còpia, ara ortografia, ara àlgebra, ara història d’Espanya, ara dibuix i les cèlebres làmines que representaven el cos humà o gerros plens de flors que jo maleïa.
Ara, al centre del debat, hi ha l’espai i el temps. Com organitzar les lliçons i amb qui. I es trenquen les agrupacions per edats i els passadissos es converteixen en espais d’aprenentatge i per company de treball tens un nen més petit que jo o una nena més gran. I treballem amb molts materials, el regnat de l’enciclopèdia o del llibre de text va passant a la història. I la classe magistral també, i jo crec que alguna cosa perdem, perquè una bona classe magistral és una enorme font d’aprenentatge.
I parlem d’avaluació i en distingim diverses modalitats. I confonem avaluar –que és el més difícil de l’acció educativa– amb posar notes, que és un acord, una convenció que sempre ens deixa insatisfets. Mai m’he quedat tranquil amb el cinc, ni amb el “necessita millorar” ni amb el notable, que quan és “alt” val més posar “excel·lent baix”, com em va recordar una vegada un alumne. Ells i elles sempre ens ensenyen les trampes dels solitari. Ens recorden tot allò que és essencial i la nomenclatura no ho és, és un conveni que pot acabar sent un programa informàtic que ens menja el sentit profund que té avaluar. Avaluar només admet el gènere narratiu.
I debatem el paper de les tecnologies de la informació i ens equivoquem, i en diem que son del coneixement i tot grinyola, quan confonem aquestes dues coses.
I diem que el nen aprèn amb el grup, amb els altres, al costat dels altres, a favor dels altres. I, de vegades, en contra dels altres, però oblidem que també aprenem en silenci, potser fent una còpia o potser amb uns dictats ben preparats o memoritzant un poema. O les taules de multiplicar.
I passem belles estones mirant si renovació i innovació volen dir el mateix. I no oblidem renovellació, que també renovellem quan ens pensem que innovem o renovem.
I parlem de si som competencials i si ser competencial vol dir oblidar les matèries i si tenim present les matèries volem dir que no preparem per a la vida i…
I ara anem al que és essencial. Vaja, si més no el que jo considero essencial. L’acció educativa que es dona en el marc escolar relaciona dues persones en un context que mantenen un vincle asimètric. Aquesta asimetria s’anirà reduint amb el pas del temps i arribarà el moment que ens trobarem dues persones amb igualtat de condicions i sempre, no ho oblidem, en un context social que influeix però que no determina inexorablement. Crusoe va aprendre sol a l’illa, però quan es va trobar amb Divendres vam saber de quina pasta estava fet el nàufrag més famós de la història amb permís del Tricicle.
És necessari que busquem metodologies millors, que mirem de plantejar temps i espais diferents, que diversifiquem els materials, que plantegem sistemes d’avaluació que avaluïn, que expliquin processos d’aprenentatge i que no devaluïn, que sempre belluguin els rems a favor dels nens i de les nenes, dels nois i de les noies.
Renovem, innovem, renovellem sense oblidar que estem immersos en una tradició, que ni tot està per fer ni tot és possible, que el poeta es va equivocar en aquest vers… Fem tot això mentre exigim més recursos i més presència a la societat. Tot això i molt més, però no oblidem que ens cal sempre buscar el mestre, la mestra, aquella persona generosa i humil i sàvia i bona que fa costat a l’alumne, a l’alumna, amb nom i cognoms, que el coneix perquè l’observa i l’escolta i s’interessa pel seu mon. Que si convé l’olora i el moca i li dona el suport que precisa. El mestre o la mestra que ha d’establir uns vincles prou bons perquè el deixeble aprengui i vulgui continuar aprenent i arribi el dia que voli tot sol. Un mestre o una mestra que se situï al seu costat per acompanyar-lo i orientar-lo amb les mínimes imposicions, i que sigui prou hàbil i sensible per saber a quina distància s’ha de col·locar perquè l’altre no ho visqui com un desinterès o com una invasió del seu territori.
El mestre com a artesà –ma i ull i cervell i cor i, si convé, budells– i com a artista que singularitza l’experiència, a més del mestre que està al corrent dels descobriments que fa la ciència en tot allò que fa referència al procés d’ensenyament-aprenentatge.
Aquest és el repte principal. No sigui cas que buscant tantes coses –totes importants– oblidem trobar el mestre, la mestra que es convertirà sense voler-ho i, possiblement, sense saber-ho, en un testimoni del que és, més del que sap, per sempre més.
