Opinió

A Badalona ha passat

Londres crema, Londres crema,

correm-hi! correm-hi!

foc!, foc!, foc!, foc!,

se’ns ha acabat l’aigua.

A Badalona ha passat: amb aigua haurien pogut apagar les flames abans no es cremés tota la nau. On és la responsabilitat del que va ocórrer? De les lleis d’estrangeria que impossibiliten tenir els papers en regla? Dels ajuntaments que no volen empadronar malgrat sigui una obligació legal fer-ho? De la pobresa a nivell mundial que obliga a tantes persones a canviar de país? Del racisme que domina les nostres societats i ens fa rebutjar els nouvinguts pobres? Del racisme institucional que impregna la llei d’estrangeria? Dels mitjans que desinformen amb mentides? Vaig llegir els dies de l’incendi: Uns 200 okupes subsaharians que malviuen i delinqueixen en una nau industrial del Gorg tenen atemorits des de fa 13 anys als veïns.

Sense feina fixa, sense habitatge, sense papers, sense padró, sense tarja sanitària: així viuen o malviuen uns quants milers de persones a Catalunya, a Espanya, a Europa. Una situació que agreugen els interessos comercials de les empreses de serveis: hi ha barris sencers sense llum elèctrica com represàlia per punxar-la o endarrerir-se en el pagament. I com vam comentar en un escrit anterior molts migrants no arriben a port perquè moren al mar amb la connivència de tots els governs de la democràtica Europa.

A l’escola hi ha infants i adolescents que estan vivint aquestes situacions que només apareixen als mitjans de desinformació quan hi ha una desgràcia. He tingut a classe nois que han arribat al país aferrats a les biguetes de sota un camió; he estat mestre d’una criatura que no només no podia pagar les sortides o colònies sinó que calia compensar-li els pocs diners que deixava de guanyar recollint deixalles per cuidar a la seva àvia… I podria explicar altres històries conegudes al llarg dels anys. Però tinc la impressió que avui hi ha més situacions d’exclusió que abans.

Des dels centres escolars intentem ajudar l’educació, intentem ensenyar; com fer-ho davant aquestes vivències? Quantes famílies sobreviuen gràcies a l’economia submergida, treballant en negre? I quantes ho poden continuar fent amb els confinaments i tancaments decretats per frenar el virus? Costa fer classe quan coneixes que durant la pandèmia continuen tancats centenars de llits de planta i d’UCI inutilitzats des de les greus retallades; quan veus que la vacuna desitjada, la vacuna que pot protegir-nos de la covid actual (en vindran més mentre no transformem el sistema de producció), serà primer pels països rics i uns anys després pels països pobres on viu i mor la majoria de la població mundial.

Vivim en un sistema socioeconòmic que premia els rics i castiga els pobres, que defensa els autòctons i expulsa els nouvinguts, on el racisme es justifica. On l’interès superior del menor no es respecta a cap dels desnonaments que es duen a terme.

El present que vivim i el futur que es preveu no és per llençar coets. Però tota la feina que s’ha fet, totes les lluites que s’han plantejat no han estat inútils. No és hora de llençar la tovallola, de plegar, de sentir-se cremat. És hora d’ajudar a que les generacions joves tinguin futur, que malgrat es trobin en condicions pitjors que les de la generació adulta, puguin viure; que no els acabin de cremar el present ni el futur. Perquè les situacions de pobresa extrema que suporten el 20% de persones del nostre país, autòctones o immigrants, anirà en augment. La pandèmia sanitària està tapant, de moment, la pandèmia social, la crisi de proporcions bíbliques que ha començat, l’enorme augment de persones que pateixen i patiran gana a tots els països del món.

L’escola sola no pot canviar el món, ho hem dit una pila de vegades, pot ajudar i animar l’alumnat perquè ho faci. A les festes del solstici d’hivern ens hem desitjat sort i felicitat, ens hem desitjat una vida millor. Com fer-ho realitat? Quin ha de ser el paper de l’escola dins la societat? Ser transmissora del sistema social que la controla? On han quedat les ganes de transformar la realitat que ens envolta? Ens entretenim amb les innovacions i les competències i hem deixat enrere l’objectiu principal: donar eines per canviar i millorar el sistema que ens aclapara: un sistema capitalista, classista i racista que vulnera drets econòmics, socials i culturals de les persones migrades, que no fa res per arribar a la igualtat d’homes i dones, que explota a una part significativa de la població amb feines precàries i mal pagades.

Està guanyant terreny el conformisme, l’acceptació, la submissió al poder econòmic i polític que actua sense oposició. En l’àmbit escolar la pandèmia i les seves conseqüències està deixant en segon terme les segregacions escolars, les diferències entre públiques i concertades; està normalitzant les greus situacions d’exclusió social, la pèrdua dels vincles amb les seves escoles d’una part de la població infantil.

La tasca de l’ensenyament i per extensió de tota l’educació ha de ser contrarestar la tendència: ajudar tota la generació jove a ser conscient del que està en joc. I animar-la a treballar per donar-li la volta. Promoure l’inconformisme i la desobediència. Fer front als poders econòmics i polítics. Encara que ens faci por la llibertat perquè implica més responsabilitat és el camí per arribar a la igualtat: la utopia que ens fa avançar i no defallir. Perquè el nostre alumnat no és del tot feliç: veuen que assolir les seves il·lusions i les seves expectatives s’està posant difícil. En la situació actual se’ls fa complicat mantenir l’esperança.

L’escola, com diem, els ha de donar les eines per transformar el sistema imperant, un sistema que els limita econòmicament i socialment. L’ensenyament i l’educació haurien de ser una porta oberta al futur que mereixen i mereixem.

D’aquesta manera donarem resposta al repte que tenim les generacions adultes. Així posarem el nostre petit o gran gra de sorra a la transformació de l’ensenyament, de l’educació, de tot el sistema social. A vegades pot arribar un moment que sembli que no es pot seguir; però seguim. A vegades és fàcil cremar-se, però no ens espantem i no mirem enrere. Vivim el present, preparem el futur.