Espanya és el país europeu que té una major taxa d’abandonament prematur de l’educació-formació (21,4% dels homes i 13% de les dones, davant de la mitjana d’Europa d’11,9 i 8,6 respectivament). (INE)
Ens abandoneu quan no us preocupa la salut i el mínim benestar de les nostres famílies.
Ens abandoneu quan els qui esteu en condicions de fer-ho no pagueu els impostos que us corresponen, quan alguns us aneu a «paradisos fiscals»/inferns socials i uns pocs us apropieu del que els honestos aporten.
Ens abandoneu quan situeu els nostres habitatges o infrahabitatges en les zones més insalubres de les ciutats.
Ens abandoneu quan ens col·loqueu en escoles segregades en les quals no podem albirar altres vides més enllà de les que ja vivim.
Ens abandoneu quan aquestes escoles no compten amb les condicions mínimes requerides per un projecte de vida en comú per professorat i alumnat.
Ens abandoneu quan, com ja assenyalava Basil Berstein el 1970 (Education cannot compensate for society. New society, 26, 344-345), ens obligueu a deixar la nostra identitat -el que som- a la porta de l’escola.
Ens abandoneu quan no tenim la sort de trobar “la mà afectuosa” que a Albert Camus li va tendir el seu mestre, el Sr. Germain, i que segur que molts altres afortunats també van poder i poden trobar.
Ens abandoneu quan no mireu les nostres ferides vitals, perquè considereu que el vostre treball és només ensenyar continguts.
Ens abandoneu quan ens veieu com a subjectes mancats i no pareu esment als nostres sabers i experiències.
Ens abandoneu quan ens col·loqueu, pel nostre origen, en la casella dels que no poden i no saben, i etiqueteu les escoles a les quals assistim com de “alta complexitat”, en comptes d’acostar-vos i ajudar-nos a desenvolupar el nostre potencial.
Ens abandoneu quan doneu més valor a la norma de la llengua que desconeixem i no teniu en compte les nostres llengües i maneres de veure i sentir el món.
Ens abandoneu quan no proporcioneu al professorat la formació requerida per entendre i abordar la diversitat dels bagatges biològics, socioculturals i econòmics de l’alumnat i les seves implicacions en les nostres maneres d’aprendre.
Ens abandoneu quan accepteu que hi hagi escoles i instituts de primera, de segona i de tercera. I no feu res perquè totes siguin bones escoles i instituts.
Ens abandoneu quan deixeu que les grans corporacions digitals ens converteixin en consumidors addictes a les seves aplicacions desenvolupades amb tecnologies persuasives que entorpeixen el nostre desenvolupament amb les seves pantalles (els mirallets i adorns d’una nova i potent colonització).
Ens abandoneu quan no teniu en compte que, com profusament documenta el neurocientífic Michel Desmurget a l’obra eloqüentment titulada La fábrica de los cretinos digitales (2020, Península), la infància i la joventut econòmica, social i culturalment més desfavorida és la que més temps i amb menys supervisió i interacció amb adults utilitza tot tipus de pantalles.
Ens vau abandonar, una vegada més, durant el confinament xungo, com denominen alguns estudiants el tall sobtat de tota activitat lectiva entre març i juny de 2020. Quan molts ens quedem pràcticament aïllats, en habitatges sense condicions per passar el dia sencer amb tots els membres de la família, sense un lloc tranquil on concentrar-nos, sense els equipaments necessaris i sense poder comptar amb el suport pedagògic.
Ens vau abandonar quan es va començar a dir que la pandèmia havia posat de manifest la desigualtat del nostre sistema educatiu i social. De veritat que ningú se n’havia adonat abans?!
Ens abandoneu quan passeu a l’escola la responsabilitat d’afrontar i pal·liar els desafiaments de la societat actual, perquè no continuï abandonant-nos.
Ens abandoneu quan no voleu adonar-vos que, encara que el professorat, els equips directius i la comunitat educativa poden marcar la diferència en l’experiència escolar de l’alumnat, no actuen en el buit, ni disposen d’una vareta màgica. Constitueixen un node, clau, però són només un dels nodes del complex entramat de la societat en la qual s’insereixen. I arriben al centre i a l’aula amb el seu propi bagatge vital i formatiu en el qual molts altres han tingut responsabilitat. I, sovint, es troben amb condicions de treball difícils de transformar.
Ens abandoneu quan poseu per davant les vostres agendes polítiques i econòmiques i sou incapaços d’arribar a un acord sobre l’educació escolar.
Nosaltres no volem abandonar i no volem que ens abandonin. Però necessitem un punt de suport, un lloc des d’on poder pensar-nos i contribuir a una millor societat. Però hem de començar a transformar els sistemes econòmics, socials i educatius ja, amb la vista posada en quina mena de societat volem per viure en comú.
Perquè, com li va dir un alumne de P5 a la seva mestra: “Avui ja és demà”. El món serà demà el que fem (o no fem) avui.
