Anna Forés (Barcelona, 1966) és una de les pioneres de la neuroeducació a casa nostra, disciplina en la qual aprofundeix des que l’any 2009 va publicar, amb Marta Ligioiz, Descubrir la neurodidáctica, el primer llibre editat en castellà que abordava aquesta matèria. Fa un any i mig va crear, amb David Bueno, la càtedra de neuroeducació de la UB, que segons explica no és només la primera a l’Estat sinó de tot el món, i des de la qual es forma, sobretot a docents, en el coneixement del cervell i la seva relació amb els processos d’aprenentatge. Forés és pedagoga (professora de la facultat d’Educació de la UB i abans a la URL) i Bueno és biòleg, i, de fet, la resta de membres de la càtedra venen de camps tan diversos com la medicina, la psicologia o la física. Acaben de publicar La práctica educativa con mirada neurocientífica (Horsori), llibre que han coordinat Bueno i Forés i que compta amb les aportacions de tots els membres de la càtedra, i també tot just fa uns dies van celebrar el III Congrés Internacional de Neuroeducació, amb més de 400 inscrits, i que ha tingut com a convidats estrella la filòsofa Marina Garcés, l’especialista en Innovació Alfons Cornella i la professora de neuroeducació Trace Tokuhama.
El llibre aborda qüestions molt concretes. Té aquesta voluntat de ser molt pràctic, oi?
Sobre neuroeducació ja hi ha força literatura, i el que la gent demana: “Ara ja ho hem entès i entenem que és la neuroeducació, però tot això com es trasllada a l’aula?” Per tant, el que hem intentat és compartir experiències des del 0-3 fins a adults, passant per la universitat, que tenim com a membres de la càtedra de neuroeducació ub-edu1st.
Suposo que, com jo, molta gent identifica la neuroeducació amb les etapes més primerenques, i per això sorprèn que ho feu extensiu a qualsevol etapa. Però on teniu més adeptes és entre les docents d’infantil, oi?
Això seria el més fàcil de pensar, però l’interès per la neuroeducació està present en totes les etapes educatives. També tenim molt professor universitari que s’està formant, formador de formadors, directius, etc.
Què els expliqueu als de secundària?
Mira, quan els hi dius que un adolescent, quan comprèn com funciona el seu cervell, aprèn millor, ja has fet que s’hi interessin. Hi ha moltes experiències amb adolescents als quals se’ls ha explicat com aprenem i com funciona el cervell, i com això ha fet que aprenguessin molt millor. I el professorat de secundària, que moltes vegades necessiten eines per saber com arribar, motivar i engrescar els adolescents, quan descobreixen això veuen la llum. Per això cada vegada tenim més gent de secundària.
Sempre tenim al cap que els adolescents són molt complicats i que és una etapa molt complexa, però també és una etapa molt bona per aprendre, és una finestra d’oportunitat per l’aprenentatge. L’adolescència és una etapa intensa a molts nivells: hormonal, social, sexual, etc. A l’adolescència també es fan desconnexions neuronals; és el que es coneix com a poda neuronal (el cervell elimina les connexions que no fa servir); per tant, és el moment de fer-los pensar molt, de reflexionar molt, de fer connexions entre diferents matèries, edats, i també de pensar sobre les emocions. I és un moment clau pel reconeixement dels mestres. És una etapa de transcendència vital, en la qual s’estableix una nova relació amb l’entorn, s’adquireix un nou rol social, i es passa de dependre dels pares a gestionar-ho tot ells sols.
L’adolescència és una finestra d’oportunitat per l’aprenentatge. És el moment de fer-los reflexionar molt, establir connexions entre diverses matèries i pensar sobre les emocions
Per tant, és un moment educatiu cabdal i com a docents tenim la responsabilitat per no deixar passar aquest moment. I després hi ha aspectes claus per entendre el cervell adolescent. Per què tenen aquesta passió per les coses? Cal entendre com funciona el cervell, com l’amígdala està més disparada que mai, com el prefrontal no ha acabat de madurar… Quan entens tot això pots entendre millor perquè estan fent determinats comportaments. O, per exemple, és l’etapa de màxim altruisme que tindrem en tota la vida.
De màxima sensibilitat social, vols dir?
Sí, d’allò de pensar “donaria la vida per…” Són els que surten a defensar els drets posant la seva vida en primera línia.
I això també s’explica per la formació del cervell?
Sí, a banda de la qüestió hormonal, que també influeix.
Abans has dit que les etapes 0-6 i de l’adolescència són les principals finestres d’oportunitat des del punt de vista neuroeducatiu. I què passa a primària? El cervell s’ho pren més amb calma?
Podem aprendre tota la vida, aquesta és la gran notícia, si tenim curiositat i ganes per aprendre, clar. Sabem que tenim una càrrega genètica, però també sabem de la importància del context, doncs des de la neuroeducació el que es confirma és que durant els 0-6 i en l’adolescència la càrrega genètica deixa pas al context, per això parlem de finestres d’oportunitat, són moments on estem més disposats a aprendre de l’exterior.
Hi ha un punt del missatge de la neuroeducació que sembla contradir-se amb el que demana un sector important de la comunitat educativa. Mentre els neuroeducadors ens dieu que cada cervell madura al seu ritme i que no ens hem d’espantar si un infant triga més temps, per exemple a llegir, hi ha força experts i entitats que representen alumnes amb alguna necessitat de suport que consideren que la detecció s’ha de fer abans, per poder intervenir abans. Com casa una cosa amb l’altra?
Avui la tecnologia ens permet comprovar moltes coses que fa deu o quinze anys ni se sabien. Sabem que el 0-6 és una gran etapa, i això significa que la càrrega genètica que portem és com si es retirés perquè el context tingui més presència, i per tant és un moment de màxima plasticitat cerebral. És a dir, si ho fa als tres anys o ho fa als tres i mig, no patiu, perquè seguiu estant en aquesta àrea d’oportunitat, els infants són molt plàstics; ara bé, si esteu als nou anys i hi ha alguna cosa que no va, doncs segurament sí que tenim un problema. Però dels zero als sis estem en un moment de màxima plasticitat, i de vegades intentem forçar etapes i llavors els aprenentatges no queden ben consolidats. Va bé estimular, però no sobreestimular.
Ja, però insisteixo que en el 0-6 sembla que ens ho juguem tot. Si parles amb la gent de l’autisme o de la dislèxia, per posar només dos exemples, et diuen que la detecció es fa tard. I un dels principals agents de detecció són les mestres de bressol i d’infantil… El missatge de la neuroeducació no és: “No us espanteu”?
Bé, tampoc és del tot així. Clar que s’ha d’estar alerta. Però també respectar els ritmes de desenvolupament i no avançar o voler cremar etapes.
En quin moment el cervell perd la plasticitat i les persones deixem d’aprendre?
L’altre dia vaig veure un estudi que parlava dels 90 anys! Jo faig servir una metàfora. Cada experiència és un aprenentatge i per tant un circuit neuronal. Si aquest circuit neuronal nosaltres l’anem consolidant és com si fessis un caminet que es va convertint en un gran sender. Llavors la plasticitat és aquesta capacitat de crear noves connexions, i és clar, si creem unes connexions súper fortes el que ens pot passar és que ens instal·lem en una zona de confort i perdem aquesta curiositat per aprendre, quan creiem que ja ho sabem tot. Si penso que ho sé tot, perdo la capacitat per aprendre. Però és una decisió nostra, no és un problema fisiològic, no és que el nostre cervell no pugui. És que nosaltres hem decidit deixar d’aprendre.
Del llibre m’ha sorprès que sobre el cervell hi hagi també algunes idees estereotipades, que intenteu trencar, com quan es diu que només usem el 10% de la seva capacitat, o tot allò de la programació neurolingüística segons la qual els aprenentatges són visuals, auditius o cinestèsics, i per tant les activitats d’aprenentatge han de ser també de diversos tipus, o la idea que només aprenem el que ens emociona. Si jo soc mestre em perdo amb el que diuen uns i altres i el que cal fer…
La ciència avança, i els descobriments darrers gràcies a les tecnologies ens ajuden a comprovar per què hi ha coses que funcionen o no. Ara es pot saber realment què està passant en el nostre cervell quan aprenem. D’aquí el naixement dels neuromites, explicacions poc fonamentades en les evidències i que ara podem veure si al darrere tenen una evidència científica o no. Però també hem de ser humils, justament perquè el coneixement sempre està viu i nous descobriments ens poden seguir ajudant a avançar i rectificant qüestions que ara creiem certes.
Es diu que els nens són esponges. Això és cert o és un altre ‘neuromite’?
Els nens fan de cada experiència un aprenentatge, i realment creen moltes connexions amb tot allò que viuen, fan, llegeixen i gaudeixen.
Què han fet d’especial les escoles del Baix Aragó perquè mereixin un capítol al llibre?
Van ser pioners, i van decidir que allà es posaven en el tema de la neuroeducació i es formaven i ho anaven transferint a altres centres. És un exemple de com es decideixen posicionar, munten els seus congressos, i utilitzen els nostres alumnes també per fer tallers en els seus congressos, com una manera de fer expansiu aquest aprenentatge.
I això com va sorgir?
Això, com sempre, parteix d’una persona que s’ho creu. El Santi era en aquell moment el responsable del que aquí són els CRP, ell creu molt en el projecte i aconsegueix contagiar el seu entusiasme als diferents centres amb els quals té relació, i així és com els centres entren en aquesta dinàmica. Ha estat molt potent i ha sigut per entusiasme.
De vegades, tal com es parla de neuroeducació sembla que es parli d’una metodologia. Però no ho és, oi? Com es vincula amb les diferents metodologies?
Jo crec que la importància de la neuroeducació és que ens explica el perquè les coses funcionen o no funcionen. Si agafes qualsevol metodologia i el passes pel sedàs de la neuro, diràs “ara entenc per què això està funcionant”. O ara entenc per què en aquest punt ens costa tant. O per què amb això no hi havia manera que ens en sortíssim. Per exemple, l’aprenentatge servei. És una metodologia a la qual li veus moltes bondats, però des del punt de vista de la neuroeducació s’entén molt bé, perquè és un aprenentatge que està situat, en el qual té molta importància tota la part social, de transferència, que és un projecte comú… És a dir, comences a desgranar-lo i entens per què està funcionant. I això amb qualsevol. O per què la gamificació pot ser una gran metodologia? Perquè té tota aquesta part emocional i de motivació i de vincle. Amb la neuroeducació podem explicar per què una metodologia és bona o per què no ho és.
Amb la neuroeducació podem explicar per què hi ha metodologies que funcionen i per què n’hi ha que no
La classe magistral o la classe convencional amb el suport del llibre de text està demostrat que no funciona?
Una classe magistral, si és magistral, és una molt bona metodologia. Però subratllo el “si és magistral”. Perquè al nostre cervell li encanta que li expliquin històries. La narració ens encanta. I com que ens atrapa, això és una bona porta d’entrada per l’aprenentatge. La metodologia clàssica i tradicional? Doncs depèn del mestre que hi hagi al darrere i l’ús que en faci. Si al final el que demanes als alumnes és que llegeixin de la pàgina 5 a la 8 i et facin un resum, doncs això no és molt neuroeducatiu. Ara bé, si a través del llibre es crea una història o el confrontem amb alguna qüestió, doncs pot ser molt neuroeducatiu. Per tant, depèn de l’ús.
Quines altres coses li encanten al nostre cervell, de cara a l’aprenentatge?
Al nostre cervell li agrada aprendre de manera que pugui relacionar, allò que ens emociona, que ens crea sorpresa o curiositat, i si a part ho passem bé, fàcilment voldrem saber més. Necessitem als altres, el nostre cervell és un cervell social, li agrada aprendre amb els altres. I ens agrada ser reconeguts i ser estimats.
Quines han estat les principals troballes del Congrés?
“Sinergias para el re-encuentro” ha estat un espai on han estat presents les diferents mirades transdisciplinars, des de la filosofia a l’economia, per indagar sobre les grans preguntes de l’educació. Per exemple, de passar de la pregunta com eduquem? a com aprenem? i fins i tot a com volem viure? Aquests sabers capaços d’escoltar, d’enriquir-se mútuament ens poden ajudar a tenir una mirada més holística del que ha de ser l’educació. Per exemple, s’ha ressaltat la importància de ser mestre en aquests moments, i de com convidar a seguir sent curiosos tota la vida i aprendre a fer bones preguntes. L’educació ja no passa per respondre, sinó per saber formular bones preguntes. I aprendre a no saber, a no tenir por a no saber-ho tot. Viure, per tant, com un etern aprenent. Ser professor implica no només saber el contingut de la matèria, sinó la didàctica per facilitar l’aprenentatge, però alhora el saber tecnològic, les competències digitals docents, i saber com aprèn el cervell.
