El Consell d’Innovació Pedagògica, una comunitat formada per 185 entitats compromeses en la creació d’una ciutat educadora, compleix enguany 30 anys. I ho fa donant el tret de sortida a una col·lecció de llibres que reflecteixen els aprenentatges de les entitats que formen part del CIP i reflexionen sobre diverses experiències multidisciplinars, per tal de fer-les arribar a tota la comunitat educativa. La col·lecció, que duu el nom d’Eines, s’estrena amb dos llibres. El primer és Orientacions per a la reflexió educativa en xarxa, escrit per Josep Maria Mominó, professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, i tracta sobre el ‘Segell de Qualitat’ que el CIP ha dissenyat per detectar pràctiques educatives enriquidores. El segon títol és El potencial transformador de les entitats, en el qual Laura Rubio i Blanca Romañá, del Centre Promotor d’Aprenentatge Servei, posen en valor la tasca de les entitats del CIP i el valor que aporten a la ciutat.
Aquesta col·lecció Eines que ara veu la llum és una “avaluació reflexiva, perquè no n’hi ha prou amb innovar, sinó que hem de reflexionar per tal que els canvis siguin rics i realment transformadors”, segons ha exposat la comissionada d’educació, Maria Truñó, en l’acte de presentació dels dos documents. “L’educació va més enllà de l’escola: és imprescindible, però tota sola no pot afrontar els reptes d’una educació al llarg de la vida”, ha recordat. Per a assolir una innovació pedagògica amb cara i ulls cal un “compromís compartit entre escola i entitats”, ha assegurat Josep Maria Mominó, qui ha posat l’accent, però, en que “no ens serveix qualsevol innovació”. Pel professor de la UOC, una transformació educativa no pot ser tal si no respecta els principis d’equitat i igualtat d’accessos.
És aquí on el Segell de Qualitat juga un rol important, perquè “en el procés de canvi no tot s’hi val: no volem innovar si aquesta millora no està a l’abast de tothom”, ha assegurat Mominó. En aquesta línia, des del Centre Promotor d’Aprenentatge Servei, Blanca Romañá considera que la innovació passa per “treballar millorant l’entorn, preguntant-nos què hi manca i enxarxant-nos amb el territori. L’APS treballa sobre necessitats reals des de diversos àmbits”. Així, un dels objectius del CIP és reconèixer la feina realitzada durant aquestes tres dècades per les entitats que la conformen, posant en relleu que una escola i un museu, un parc o un laboratori tenen el mateix poder educatiu i hi ha una continuïtat entre els aprenentatges que aporten als infants. I no només als infants.
I és que el Consell d’Innovació Pedagògica treballa per afermar el concepte de Ciutat Educadora, en la qual tota la ciutadania, de qualsevol edat, classe, procedència i nivell acadèmic pot aprendre i ensenyar constantment. “La comunitat educativa és molt àmplia, perquè formem part d’un ecosistema d’aprenentatge que va molt més enllà de les aules”, assegura Mominó. La Ciutat Educativa, tal com l’ha definida Blanca Romañá, és “la resistència en aquest món líquid, que ens posa en relleu la importància de la interconnexió i les interdependències”.
Innovar en pandèmia, una qüestió de supervivència
La pandèmia del coronavirus i el conseqüent confinament, que va obligar a traslladar les classes a les cases, va marcar un abans i un després. Les nostres llars es van convertir en aules, oficines, sales de reunions, bucs d’assaig o gimnasos, difuminant totes les fronteres. Aquesta situació va forçar la comunitat educativa a canviar dinàmiques d’un dia per l’altre, incorporant la tecnologia a la quotidianitat per sobreviure. La tecnologia pot ser un gran aliat de la innovació pedagògica, però tal com explica Josep Maria Mominó, “és important però, per si mateixa, no implica res. Innovar vol dir facilitar un canvi que doni pas a una millora”.
Segons el professor, degut a la urgència de la situació, es va usar la tecnologia com a pegat d’emergència, sovint “reproduint dinàmiques pedagògiques analògiques”. Per a Mominó, aquestes noves eines i plataformes han d’anar sempre darrere d’una voluntat de canvi i ser el mitjà per a assolir-lo, “mai han de ser l’objectiu”. En la mateixa línia s’expressa la Blanca Romañá, qui assegura que, des de l’Aprenentatge Servei, s’ha “treballat molt per dotar de significat els espais virtuals que, al cap i a la fi, ens han facilitat trobar-nos en un moment en què imperava la distància”.
En un context en què es reivindica l’educació al llarg de la vida i traspassar les fronteres de les aules, la tecnologia tindrà un gran paper. “Parlem d’educació al llarg, però també a l’ample de la vida. Ens hem de preguntar com, on, quan i, sobretot, per què aprenem”, reflexiona Mominó. Per a respondre aquestes preguntes, és necessari que diversos actors educatius, des de les escoles fins a les entitats, passant per qualsevol ciutadà o ciutadana, s’impliqui en aquesta revolució d’aprenentatges. I aquesta és la voluntat del CIP, que durant aquests 30 anys ha treballat “per la coordinació entre actors, generant sabers compartits a partir dels quals puguem reflexionar i reflexionar-nos”, tal com ha afirmat Montserrat Potrony, responsable institucional del CIP, al tancament de l’acte.
