Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa dies vaig anar a veure Quo vadis, Aida? No sé què en dirà en Jaume Cela; a mi em va impactar. Exposa el genocidi de la població bosniana davant la passivitat dels països occidentals. Al vespre, tornant a casa, llegeixo notícies: “manifestants massacrats a Colòmbia” “continuen els assassinats a Palestina”... Vivim en un mon ple de violència. També vam saber de l’atac d’un alumne a la seva professora amb un ganivet. I, enmig de les reaccions, s’ha recordat la mort del professor Abel fa sis anys a un institut de Barcelona.
Diria que de violència en sentit estricte n’hi ha molt poca als centres escolars del nostre país. Seria bo no emprar la paraula violència com sinònim de conflicte. De conflictes a l’escola sí que n’hi ha. La convivència inclou els conflictes[1] és el títol d’un article que vaig escriure fa bastants anys: intentem educar a persones que viuen i tenen conflictes.
Escric unes reflexions sobre el tema.
● Obeir o desobeir. Alguns infants desobeeixen, moltes vegades, per reafirmar-se, perquè se’ls tingui en compte, perquè pensen que no se’ls fa cas, per cridar l’atenció, per reclamar la presència de la persona adulta de referència, per augmentar la seva autoestima… Fixem-nos quantes coses positives pot aconseguir una criatura desobeint… I quantes hi pot afegir l’adult tot posant límits al seu comportament. I els adolescents necessiten rebel·lar-se. Contra la persona adulta que, per educar, els posa límits, que es comporta com una paret flonja que retorna totes les pilotes però amortides. Es rebel·len contra la figura adulta, no contra la persona concreta. Si ho pensem així ho viurem amb més empatia. No és una feina fàcil, és un treball necessari si es vol ensenyar educant o educar ensenyant. Trobem situacions conflictives: és ben cert, però no violentes. Es pot produir algun fet violent però difícilment serà conscient, amb predisposició prèvia, serà un rampell que caldrà frenar i haurà de tenir conseqüències per qui en sigui responsable.
● Cal posar límits però també hauria de fer-nos pensar l’adolescent, noi o noia, que al llarg dels quatre anys de l’ESO no s’ha rebel·lat mai, no ha desobeït mai. Cal preocupar-se’n. Sense desobeir alguna vegada no es farà adult. Perquè desobeint, transgredint una norma, està fent un aprenentatge de la llibertat i la responsabilitat. Ser lliures no és senzill: vol dir ser responsable de les decisions: és més fàcil obeir sense pensar, com diuen a l’exèrcit i a altres institucions.
● Les normes han d’existir, han de ser clares, i s’han d’aplicar de manera correcta, no depenent de l’humor del dia. Però, alhora, hem de ser flexibles en la seva aplicació. Alumnat i professorat, infants i mestres no som iguals. Tots els moments no els vivim igual. La situació anímica i ambiental d’unes i altres no sempre és la mateixa. Igual que entenem que un adult pot tenir un mal dia o tenir problemes personals, això mateix cal entendre-ho i acceptar-ho dels infants i adolescents.
● Treballem amb persones[2], aquesta és una característica molt important de la nostra feina. La relació que establim amb l’alumnat ens implica de cap a peus. No podem limitar-nos a ensenyar coneixements. Alhora estem mantenint una relació interpersonal amb els nois i noies, o nens i nenes, amb tot el que això implica a nivell emocional, afectiu, intel·lectual… Les relacions estan plenes d’estires i arronses, de pactes implícits, de concessions mútues. Apliquem-ho això a les dinàmiques de centre. Si valorem la importància de la diversitat en el fet educatiu, en els aprenentatges, també l’hem de valorar en els assumptes de disciplina o convivència. Les normes són les mateixes per a tothom: l’aplicació flexible. La immensa majoria del professorat està disposada a repetir les explicacions, a ajudar qui li costa entendre o resoldre una qüestió. No sempre aquesta immensa majoria està disposada a acceptar i ajudar els processos de millora dels comportaments. En aquest camp se’ns acaba abans la paciència.
● Hom podrà renyar amb més eficàcia si prèviament ha establert una relació d’empatia amb l’alumnat que té al seu càrrec. Així podrà resoldre el conflicte i salvar a la persona. El noi o la noia poden fer quelcom mal fet però no són males persones. És important que concordin les nostres paraules amb la nostra mirada. Adolescents i infants copsen com els mirem, el que diuen els ulls dels adults quan ens hi adrecem. Renyar estimant es transmet amb la mirada. I a l’inrevés, afalagar sense interès, també.
● Hem d’aconseguir una convivència que ens satisfaci, que faci feliços a tothom, a professors i professores i a nois i noies, nens i nenes. Cal la coordinació del professorat del claustre per evitar que ningú se senti sol, que tothom se senti acompanyat en la tasca educadora. Cal actuar amb criteris semblants, tot respectant la diversitat dels adults. Cadascú intervindrà amb el seu tarannà. L’organització de la que es doti un centre tindrà repercussions clares. Els objectius que es planteja, la manera d’avaluar, el paper de l’alumnat dins el centre escolar… configuren una manera o altra d’enfocar la convivència. El nivell de participació dels estudiants en les decisions que els afecta provocarà que se’n sentin més o menys responsables, que se sentin més o menys interpel·lats a complir-les.
● Podem fomentar la competitivitat, sense voler, amb l’avaluació: pot ser un estímul a esforçar-se més o a baixar la guàrdia i desanimar-se. L’alumnat hauria d’esperar amb il·lusió les avaluacions dels seus treballs, el reconeixement de l’esforç que ha fet, dels èxits aconseguits… i el que li manca encara per fer, per seguir progressant. Sense oblidar que un arbre no creix més pel fet que el mesurin. Si l’avaluació augmenta les frustracions, si no anima l’alumnat a millorar, probablement les conductes disruptives es mantindran. Potser cal repensar l’eficàcia dels càstigs i sobretot de les expulsions de l’aula o del centre. De vegades segons quins càstigs dificulten mantenir o recuperar els vincles amb el centre, amb els adults que intenten ajudar-los en la seva educació.
Acabem: És més important treballar les petites accions que els grans objectius. La tasca educativa del dia a dia: observar, seguir, apuntar, preparar… El seguiment diari de l’alumnat ens farà conèixer més les seves situacions, la seva evolució i l’oportunitat o no d’aplicar sancions més o menys dures o contundents. Els conflictes no desapareixeran de les aules, podrem fer que siguin menys i, sobretot, podrem evitar que arribin a esdevenir actituds violentes. Més que recolzar-se en el poder que tenim hem de procurar confiar en els nois i noies, donar-los suport i expectatives de futur. Infants i adolescents ho esperen dels seus adults propers.
L’educació és un acte d’amor, per tant un acte de valor.
Paulo Freire
[1] GUIX (1998) n. 250
[2] Podeu veure aquestes reflexions i altres, ampliades, a Joan M Girona (2015) Vaig començar a anar a escola als sis anys. Edicions de Rosa Sensat.
