Aquests cursos he tingut l’oportunitat de veure el sistema educatiu des de la proximitat, visitant centres, parlant amb moltes professionals, famílies i alumnat i a la vegada també he pogut tenir una perspectiva general participant de l’Assemblea Groga de Nou Barris, del MUCE (marc unitari de la comunitat educativa) i sent membre del Consell Escolar de Catalunya. Aquesta feina m’ha confirmat el que la Noemí, una mestra de Ciutat Meridiana, i jo mateixa –pels meus anys de docents a barris de la perifèria de diverses ciutats del nostre país– havíem observat, i és que un terç dels infants i joves de Catalunya no tenen les mateixes oportunitats que els altres dos terços i això només passa perquè tenen situacions vitals desfavorides socioeconòmicament.
Ara fa dos mesos que vaig sortir escollida com secretària general de la federació d’educació de CCOO. Aprofitant aquest altaveu voldria reflexionar sobre aquesta situació, les desigualtats educatives i la segregació escolar, aquest fet és el problema més greu que té l’educació a Catalunya. La segregació escolar és la separació dels infants i joves en funció de la seva situació social, els nens i les nenes pobres no estan en les mateixes escoles que els infants que tenen una situació econòmica millor. No es vol que l’Ayoub vagi a la mateixa classe que el Daniel. Tot i que els infants com l’Ayoub parlen diferents idiomes, tenen experiències vitals que els possibiliten ser competents en molts sabers i això els comporta gaudir d’una riquesa personal i social d’un valor incalculable. No obstant, no volen que el Daniel convisqui amb alumnat amb aquestes experiències. Prefereixen que se separi a l’alumnat als centres educatius pel seu color de pell o pels diners que té la seva família al banc. I el que no saben és que estan perjudicant al Daniel, perquè el volen en una vitrina de vidre mentre estigui estudiant. I quan el Daniel busqui feina o parella? I quan vagi a una festa o al gimnàs? També voldran que només es relacioni amb persones com ell? Està tan normalitzat que de vegades ho oblidem. Estem segregats, estem separats.
Aquesta segregació també es dóna en altres espais educatius com el 0-3, on molts infants de famílies en situació vulnerable no accedeixen pel seu cost econòmic a aquesta etapa educativa tan important. Un altre àmbit és el lleure educatiu, segurament és l’espai no hi ha més desigualtats educatives i més diferències entre infants, ja que mentre uns estudien música, dansa, idiomes, pintura, esgrima… altres infants i joves juguen a futbol a patis amb unes pistes de fa quaranta anys on les xarxes de les porteries i les línies del camp no existeixen des de fa molt temps. Aquestes desigualtats agreugen greument les oportunitats d’aprenentatge i socialitzar-se en entorns enriquits cultural i artísticament. Aquesta separació també passa als cicles de grau superior i a la universitat. Tan sols el 28,3% dels fills de pares que no han anat més enllà dels estudis obligatoris arriben a entrar a la universitat. En canvi, entre els estudiants fills de progenitors llicenciats, aquest percentatge arriba al 82,6%. Són dades d’un informe que va elaborar l’Observatori del Sistema Universitari i que posa de manifest la composició social de la universitat: l’any 2017, el 47% de l’estudiantat de nou ingrés eren fills d’universitaris, quan aquest col·lectiu representava només el 26% dels joves de 19 anys. Tots aquests fets ens han de fer reflexionar com a societat per introduir polítiques educatives equitatives i de qualitat per canviar radicalment aquesta realitat.
Invertim en els nostres fills i filles perquè la millor herència que els podem deixar és l’educació, però com a societat no ho fem, i això passa perquè les persones que gestionen els pressupostos pertanyen als dos terços que disposa de recursos
En relació a tot això, voldria compartir també una altra reflexió a la qual fa temps que dono voltes. Perquè invertim tants diners en l’educació dels nostres fills i filles? Com, per exemple, en colònies d’estiu, llibres, portàtils, classes de repàs… Ho fem perquè creiem que la millor herència que els podem deixar és una educació i formació que els possibiliti tenir una trajectòria laboral i una vida plena. En canvi, com a societat no tenim aquesta mirada, no invertim els diners suficients. Ja ho diu el saber popular, “el pressupost que té un país demostra les prioritats que té”. Durant aquests últims cinc anys s’han deixat d’invertir en educació 8.600 milions d’euros. La nostra despesa en Educació és del 2,8% del PIB i la LEC (Llei d’Educació de Catalunya, 2009) legisla que ha de ser el 6%. El barri on visc, Torre Baró, em dona una visió privilegiada de la realitat, i em fa afirmar que aquesta contradicció es dona perquè les persones que han de gestionar els pressupostos, formen part dels dos terços que ja disposen de recursos i, per tant, no necessiten, normalment, aquests serveis públics com l’educació o la sanitat. Crec que aquest és un dels motius pel qual no es realitza una aposta valenta per aquests serveis, que són els que realment són accessibles per a tothom.
Tinc clar que vivim en una societat que no té cura dels seus i que els deixa a la seva sort. Per sobre de tot prima que cadascú es preocupi només de si mateix i de la seva família, evitant preocupar-se per la comunitat de veïns i veïnes o per la resta de la societat. Veig clarament que l’individualisme va guanyant. Per això cal cridar ben fort: prou segregació, prou pobresa, prou injustícies…
Per acabar us vull explicar el perquè del títol d’aquest article “Vull continuar sent la mestra del Bilal i la Jenny”. I afegeixo: “des de la secretaria general de la federació d’educació de CCOO”. Perquè no vull oblidar-me mai d’on vinc i perquè sé que la feina que realitzaré aquests anys, amb els meus companys i companyes i amb molts i grans professional de l’educació, famílies i alumnat; contribuirà clara i fortament a que el Bilal i la Jenny tinguin l’oportunitat de formar-se i tenir un projecte laboral i una vida digna. Perquè és de justícia educativa.
Només em queda donar les GRÀCIES amb majúscules a totes les professionals de l’educació, educadores, TEI, docents, monitores, integradores… per la feina que realitzen cada dia, i més en aquesta etapa de pandèmia, on han estat elles les que han intentat garantir el dret a l’educació i a la formació dels infants, joves i persones adultes amb condicions sanitàries molt difícils. També hem de ser conscients que aquestes professionals encara pateixen moltes de les retallades de la crisi de 2008, continuen amb ràtios molt elevades i no tenen els recursos necessaris per implementar amb garanties una educació inclusiva. Això sí, estan disponibles cada dia pel seu alumnat, sense ni tan sols el reconeixement social que mereixen. Cuidem-les. Son imprescindibles. Insubstituïbles.
