El temps escolar sol ser de tancament institucional, majoritàriament sedentari i condicionat per les urgències que cal atendre, encara que amb freqüència es prescindeixi del que realment és important. El temps estiuenc, per contra, és sinònim d’obertura, de nomadisme i de lentitud. El kairos, entès com a gaudi plaent, substitueix el cronos, el control disciplinat i accelerat de qualsevol rutina i activitat. ¡Què bé ho explica Carl Honoré a Elogio de la lentitud (2006) o a Bajo presión (2008)! En aquesta nova estació s’aparquen les presses: a l’hora d’assistir a un curs de formació, de llegir un llibre o simplement de prendre’s un bany o asseure’s en una taula, quan el menjar s’allarga en animoses o reposades tertúlies a l’empara de qualsevol ombra protectora o de la frescor de la nit. Moments de trobada i de retrobament que enguany, després de tant de confinament, adquiriran una dimensió especial.
Però de totes aquestes activitats n’hi ha una especialment plaent que s’efectua en grup o de manera solitària: caminar. Una experiència cognitiva, social, estètica, física i sensorial. Perquè en aquesta pràctica es posa el cos, s’activa la ment i es mobilitzen tots els sentits. Això succeeix en grans viatges a països exòtics a la manera dels romàntics, però també en qualsevol racó de la naturalesa o en l’asfalt de les més diverses ciutats. Alguns geògrafs, com Pau Vila, sostenien que la geografia es fa amb els peus, i alguns educadors de la Institución Libre de Enseñanza, com Manuel Bartolomé Cossío, en els seus viatges a la serra madrilenya van ensenyar a mirar la natura. I, si ens traslladem a la ciutat, ens ve a la memòria la imatge de Charles Baudelaire i de Walter Benjamin, del vianant sense rumb, que experimenta la ciutat sense cap altra intenció que el fet de deambular o vagarejar de manera diletant. Qui vulgui aprofundir en aquest camp, recomanem el documentat assaig de Jordi García Ferrero Caminar, experiencias y prácticas formativas (2014).
Aquest text és un adeu definitiu a la meva col·laboració al Diari de l’Educació, en el qual he escrit des dels seus inicis. He gaudit un munt en aquest bell i complex camí de l’educació, però ara la vida discorre per altres viaranys i altres rutes del desig
L’observació calmada i no programada, aliena al turisme accelerat i de masses, permet acostar-se d’una altra manera al paisatge: escoltar la veu de la natura, els sorolls i els silencis, percebre les formes i evolució de plantes i arbres segons les èpoques de l’any i de l’impacte dels fenòmens meteorològics, la convivència més o menys harmònica entre les diverses espècies, els efectes de la petjada humana o imaginar futurs possibles d’acord amb un desenvolupament ecològic sostenible o insostenible. I quan ens perdem per la ciutat, descobrim zones amagades o ocultes i ens deixem sorprendre per l’imprevist i imprevisible: els seus batecs canviants al llarg del dia, les olors del mercat o d’una cuina, les converses que agafem al vol, les gambades o les mirades de les gents, el pols de la seva vida quotidiana. La capacitat de sorpresa aflora quan descobrim per primera vegada una ciutat, però la curiositat i fascinació no minva en absolut –fins i tot diria que creix– quan la visitem repetidament: perquè mai veiem el mateix, la nostra mirada s’enriqueix i sorgeixen noves preguntes. Preguntes i més preguntes, és així com creixem més sòlidament i feliç. Per camins traçats o per traçar, perquè com diu el gran poeta Antonio Machado: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”.
Aquesta no és únicament la meva última col·laboració d’aquest curs, sinó que és un text d’adeu definitiu a la meva col·laboració al Diari de l’Educació, en el qual he escrit des dels seus inicis. He après i he gaudit un munt en aquest bell i complex camí de l’educació, però ara la vida discorre per altres viaranys i altres rutes del desig. Gràcies, moltíssimes gràcies per acompanyar-me durant aquest temps. Que tingueu un bon estiu, ple de salut i felicitat.
6 comentaris
Hem gaudit del teu mestratge, et donem les gràcies pel teu compromís, per la teva sensibilitat, per tot allò que coneixes molt bé del món educatiu i del món i que has sabut compartir. Enyorarem els teus articles tan ben argumentats. I la teva bondat. Ens trobarem en aquests camins de la vida i amb mi, sobretot, a les sales dels cinemes. Petons.
Gràcies Jaume per les teves paraules i per tot el que hem compartit, i també tu mhas ensenyat. Sempre ens seguirem trobant en altres camins de la cultura. Una abraçada molt forta i bon estiu.
Gràcies Jaume, per totes les aportacions que ens has fet durant tots aquests anys que has estat vinculat al món educatiu. Des dels primers Cuadernos, fins ara, és un llarg camí que , ara, espero poder substituir per altres caminades pel Montseny o l’Empordanet, conversant, compartint, observant i, en definitiva, vivint.
Gràcies en a tu Joan. Si, en efecte, són molts anys d´aventures, projectes i il-lusions compartides. Com tu dius, ens seguirem trobant i conversant per altres camins. Abraçades i bon estiu.
Preciosa reflexió, benvolgut amic. No dubte que a partir d’ara seguirem retrobant-nos mentre recorrem altres sendes… Un abraçot
Gracies Jaume. Per tot el que ens has donat i l’amistat (D’acord apareixen records de fa moltíssims anys.) Tens tot el dret a viure com et plagui. Que la salut t’acompanyi !! Una abraçada. Espero trobar-te en qualsevol racó, i caminar una estona plegats.