Alejandro Montes és professor de sociologia de l’educació a la UAB i membre de l’equip de recerca GEPS (Globalització, educació i polítiques socials), que coordinen, entre altres, Xavier Bonal i Aina Tarabini. La setmana passada va ser l’encarregat d’obrir el cicle de seminaris sobre abandonament escolar prematur que organitza la Diputació de Barcelona, en el marc del projecte Noves Oportunitats Educatives NOE 4.10, en el qual va presentar els principals resultats de la recerca ‘L’abandonament escolar a la ciutat de Barcelona: un abordatge qualitatiu a les experiències i trajectòries escolars dels i les joves’ que ha dut a terme GEPS-UAB al llarg de l’any 2020. Parlem amb Montes tot just acabat el seminari.
Heu estudiat els diversos perfils de joves que cauen en l’abandonament escolar prematur. Acostumem a veure només xifres i no persones?
No tots els estudis són sobre xifres, però sí que és cert que tenim tendència a buscar la xifra i no anar més enllà. En els darrers anys, i no només en l’àmbit educatiu, s’ha tractat de desenvolupar estudis que posin la persona en el centre. El nostre objectiu era fer una mirada des d’aquesta perspectiva que estigués molt centrada en els joves i, per tant, que l’anàlisi de causes i conseqüències s’articulés per l’experiència dels joves, tant pel que fa al sistema educatiu previ com en el moment d’abandonar com de la seva projecció futura, identificant diversitat de situacions i perfils. El nostre objectiu inicial no era fer una tipologia com a tal, sinó veure quines situacions trobàvem si contemplàvem totes les casuístiques possibles d’experiències d’abandonament escolar.
O sigui que no buscàveu crear un perfil de joves, però en canvi l’heu creat.
Però no volem que aquesta tipologia sigui per dir que si un jove és A i li succeeix B acabarà passant C. No tenim tanta evidència com per crear una tipologia que encaselli tots els joves. Però sí que és cert que tenim una tipologia molt diversa que amplia la visió més tradicional sobre l’abandonament escolar prematur, i que sobretot ens permet identificar patrons, elements, causes que permeten dissenyar propostes molt diferents, perquè no és el mateix un jove que el seu abandonament s’explica per qüestions relatives a l’exclusió educativa i social que un altre que el seu abandonament s’explica per falta d’oferta o per la poca permeabilitat i traçabilitat dels itineraris, o per problemes amb l’orientació. Això sí que ens permetia generar dos grans perfils que es diferencien molt, si bé a dins es generen altres subperfils, amb causes molt particulars. És un fenomen molt complex.
Fins i tot heu trobat joves que no consideren que hagin abandonat i en canvi són comptabilitzats com a tals.
En trobem alguns que han sortit i tornat a entrar, i per tant en algun moment han sigut considerats abandonadors i ara no ho són, però també altres que actualment es troben fora del sistema però que no consideren que hagin abandonat els estudis, sinó que es troben en un procés de cerca, d’identificar què volen fer, perquè no han rebut l’orientació per poder-ho trobar. Ells entenen aquesta sortida de l’escola com a part d’un procés i no es consideren abandonadors perquè tenen molt clar que, si no és ara, serà demà que estudiaran. I, per tant, és complicat, perquè els estem comptabilitzant igual que els que estan completament rebotats amb el sistema i no volen saber res de l’escola.
Comptabilitzem igual al jove que està totalment rebotat amb el sistema educatiu que el que considera que no ha abandonat, sinó que es troba en un procés de cerca
Com vau ‘reclutar’ als joves amb els quals vau fer l’estudi?
Aquest projecte el finançava el Consorci d’Educació de Barcelona, que també va ajudar-nos a buscar joves a través dels seus tècnics i de les oficines del pla jove. Per tant, teníem joves que havien acudit en algun moment a orientar-se, que havien anat a un PFI, altres que havien fet FP, altres que venien d’un batxillerat… Teníem una àmplia diversitat i a partir d’aquí vam jugar amb diferents perfils: per exemple, “volem un noi, o una noia, d’aquesta edat, que hagi fet FP+abandonament i ara estigui sense fer res”, i ens passaven 7 contactes, o 15, i anàvem provant. Aquest compleix el perfil i està disposat a fer l’entrevista. “Ara en volem un que no hagi graduat l’ESO, hagi fet un PFI i no l’hagi acabat, hagi fet un 2n PFI i actualment no faci res”. I anàvem fent aquest treball d’artesà per anar trobant aquests 30 nois i noies, que m’agrada dir que són pocs però són perfils molt ben trobats.
O sigui que són 30 molt triats.
Sí, amb unes característiques molt particulars, sobretot per l’itinerari. Vam contactar amb més d’un centenar de joves per assolir aquesta mostra.
Heu quantificat quin pes en l’abandonament té cadascuna de les tipologies, si més no dels dos grans grups?
Això no ho tenim. De fet, una de les mancances que tenen els estudis de caràcter qualitatiu és que no podem tenir percentatges ni fer extrapolacions. No podem dir que hi ha un percentatge d’un perfil o d’un altre, el que podem dir és que dins d’aquest percentatge d’abandonadors que ara està en el 17,4% a Catalunya trobem perfils molt diferents i que per tant requereixen propostes de política educativa, social i laboral molt diferents. Podem classificar quins són els factors que impactarà en cadascun d’aquests perfils i veure que els primers tenen a veure amb qüestions de com està pensada l’orientació, o com està conceptualitzat el doble itinerari FP-batxillerat, o els elements de vinculació dels quals ja hem parlat, però no podem dir els percentatges ni que dintre d’un cas tot s’expliqui sobretot per això o allò altre.
El percentatge d’abandonament ha anat baixant, però sembla que ens hem estancat en el 17%. Això té alguna explicació o l’expectativa és que segueixi la progressió descendent?
La progressió continua sent a la baixa. Si no m’equivoco, el 2018/19 era d’un 19%. Sí que és cert que es va reduint menys, però continua en un procés de reducció. Però jo seria molt cautelós. Hem d’identificar quina part d’aquesta reducció s’explica per elements propis d’una acció política que reverteix l’abandonament escolar prematur –i que per tant podríem dir que és qualitativament positiva–, i quina s’explica per altres qüestions externes. Del 2008 al 2016 hi ha la reducció més gran a la història d’abandonament escolar. Això és positiu? Sí. Per què s’explica? Per una de les crisis econòmiques més gran de la història del país, i per tant per la manca d’oportunitats laborals. O sigui que baixi l’abandonament és una bona notícia, però sovint tendim a sobredimensionar les nostres actuacions, i per tant aquesta darrera reducció no sabem si vol dir que estem fent bé la política educativa o respon a altres qüestions sistèmiques que tenen a veure, per exemple, amb la crisi de la covid. I no vull dir que la política educativa no estigui sent positiva en els darrers anys, sinó que és difícil de quantificar el percentatge en concret.
Si arribés una altra etapa d’expansió econòmica seria previsible que l’abandonament augmenti…
No m’atreveixo a fer futurologia, però sí a dir que les polítiques educatives tindrien un altre focus: intentar convèncer aquests joves que es troben en situació de desafecció total del sistema que han de continuar-hi a dins i buscar alternatives, com centres de noves oportunitats, PFI o el que sigui, que s’han de continuar formant perquè si comença a créixer el mercat laboral i a oferir a aquests joves llocs de treball potser els tornem a perdre.
Entre les vostres recomanacions poseu molt èmfasi en l’orientació. Com ha de ser aquesta orientació?
La resposta és complicada. Segurament requereix que traspassi les fronteres de l’escola, però ha de començar a dins de l’escola, d’això n’estem convençuts. I ha de ser sistemàtica i universal, és a dir, que atengui tot l’alumnat i no només aquell que presenta problemes, perquè sovint pensem que aquell alumne que presenta bon rendiment durant l’ESO no necessita orientació, i potser per culpa d’això, per no haver previngut eleccions no satisfactòries, acabarà esdevenint un abandonament inesperat. En segon lloc, l’orientació ha de ser precoç. Anem molt tard si només la fem a 4t d’ESO, perquè hi arriben amb idees preconcebudes, perquè els costa assimilar tota la informació i perquè si volen buscar a fora potser ja és tard. I, alhora, això ens ha de servir per detectar joves que ja estiguin en risc d’abandonament escolar prematur i per dissenyar estratègies per acompanyar aquests joves potser cap a altres formacions alternatives. I, en tercer lloc, ha de ser clarament continuada –no només a l’ESO, també a la postobligatòria– i també ha d’estar fora de les escoles. Hi ha d’haver orientació pels que, pels motius que sigui, abandonen el sistema educatiu i es troben fora, se’ls ha d’orientar per continuar formant-se al llarg de la vida, no poden quedar-se en mig del no-res, amb els seus neguits i pors.
L’orientació educativa ha de ser sistemàtica, universal, precoç i continuada. Ha de començar a l’escola i ha de seguir fora d’ella
Quin és el paper del municipalisme en la lluita contra l’abandonament?
Des de la política municipal hi ha un ampli camp d’intervenció. Però tampoc en podem responsabilitzar exclusivament als municipis. Evidentment, calen recursos, cal una política estructural, etc. Des de la lògica municipal s’ha d’ampliar la coordinació entre serveis, perquè hi ha recursos municipals que sovint actuen d’una forma absolutament aïllada, cal assegurar des dels diferents àmbits el seguiment i acompanyament dels joves, i que quan un jove surti de l’escola i vagi a una formació pel mercat laboral o a un servei social o de joventut hi hagi un seguiment, un traspàs d’informació, que es pugui seguir i tenir en compte el bagatge d’aquest jove, per tant donar-li una atenció de qualitat, i per últim penso que és fonamental que es generin espais de coordinació multisectorials. Serveis socials té molt a dir, atenció a persones migrades té molt a dir… hi ha molts serveis que han de treballar conjuntament per millorar les oportunitats educatives, socials i laborals dels col·lectius joves més vulnerables.
Durant la seva ponència algú ha escrit en el xat que els municipis comencen a treballar quan l’abandonament ja s’ha produït, però que no tenen cap eina per fer tasques preventives.
Em sembla una reflexió molt interessant, i per això penso que hem de treballar d’una forma molt coordinada. Certament, el treball d’orientació preventiva ha de venir de la mà de les escoles, que és aquell espai on encara hi ha un cert marge d’actuació i on els joves estan fins als 16 anys com a mínim. Això no vol dir que el municipalisme estigui exempt de responsabilitat, no podrà fer una actuació preventiva dintre de l’escola, però pot dotar de recursos compensatoris als seus centres educatius perquè no estiguin tan sols, pot dotar de sistemes d’orientació municipal, d’acompanyament i seguiment, etc. És una responsabilitat compartida.
Els joves “amb voluntat de fugir”, segons els defineix l’estudi, no volen saber res del sistema educatiu. Com t’apropes a ells perquè s’ho repensin?
Aquí sí que hi ha dos subperfils i s’hauria de fer una diferenciació clara, perquè cadascun comporta intervencions molt diferents. Hi ha el subperfil d’abandonament per desvinculació, que és aquell que no viu en una situació d’exclusió social i educativa severa. A aquests joves se’ls ha d’apel·lar des de l’escola, inicialment almenys, és a dir, des d’una escola que gestioni millor l’heterogeneïtat, que tingui més i millors mecanismes d’atenció a la diversitat. Segurament cal incrementar la formació al professorat, i potser cal que entrin altres especialistes. S’ha de tenir en compte, potser, una hibridació dels currículums, que vagin més enllà de l’academicisme i forma de fer actuals, i que tracti d’incorporar el món de referència d’aquests joves. I sobretot se’ls ha d’acompanyar millor, s’han de reforçar els mecanismes de suport emocional perquè millori la seva autopercepció com a alumnes. El segon subperfil és dels joves que es troben en situació de vulnerabilitat total i absoluta, aquells que hem anomenat d’insostenibilitat vital. Aquests requereixen unes intervencions que gairebé sempre s’escapen de la lògica escolar. Per exemple, requereixen que es portin a terme mecanismes de revisió de la seva situació legal. Hem de veure què passa amb aquests joves que viuen situacions de violència i vulnerabilitat extrema a casa, que tenen problemes judicials des de ben petits, o els que, per qüestions legals, es troben fora del sistema educatiu, per exemple perquè tenen més de 16 anys i són menors migrants sense documentació.
Per tant, són lògiques diferents. Amb uns se’ls ha d’intentar reconnectar amb canvis fonamentalment escolars o oferint noves alternatives, com són els centres de noves oportunitats. Amb els que es troben en una situació més vulnerable l’escola es veu molt limitada i potser són directament aquests centres de noves oportunitats els qui han de gestionar aquesta resposta educativa.
Als instituts encara es cau molt en allò de recomanar batxillerat als bons estudiants i FP als que no van tan bé?
Penso que s’ha canviat el discurs i que això ja no es verbalitza tant, i potser fins i tot no es creu tant com abans. Però inconscientment encara el professorat s’estira els cabells quan un alumne excel·lent, segons la seva lògica, els diu que vol fer formació professional. Sí que és cert que ha canviat i s’està represtigiant molt l’FP, i cada cop està més present en els discursos dels professors, però continua costant, i ja no parlo de l’acceptació de les famílies.
Això li anava a preguntar.
Quan un bon alumne diu que vol fer un grau mitjà i després un superior i després la universitat, en l’ambient familiar encara hi ha un “estàs segur que estàs triant bé?”. Per això diem que, encara que sigui inconscientment, els bons itineraris per bons alumnes i mals itineraris pels mals alumnes encara estan molt presents.
El grau superior sí que està prestigiat i s’hi pot accedir des del batxillerat. No sé si els graus mitjans ho estan tant.
És que aquest és el gran tema. Actualment l’FP de grau mitjà està molt pensada per joves que després no facin res més. I el superior m’atreviria a dir que està més pensat com una continuïtat del batxillerat que no com un pont entre graus. I això és un problema. Què fem amb els joves que volen fer una formació professional? Els hi donem la possibilitat de transitar entre graus? Aquí hi ha un debat que és complex entre la lògica més finalista o més continuista. Això no vol dir que no hi hagi estudiants de grau mitjà als quals no se’ls encoratgi a fer el superior, evidentment que sí, però sovint em fa l’efecte que es pensa molt aïlladament l’FP de grau mitjà i superior, com si fossin dos mons diferents.
L’FP de grau mitjà està molt pensada per joves que després no facin res més. Donem als joves la possibilitat de transitar entre graus?
Per què, quan parlem de l’oferta d’estudis postobligatoris mai es parla de les escoles d’adults? No són un altre recurs? Quin rol han de tenir en aquesta tasca de reenganxar el jovent desvinculat?
Em costa donar una opinió perquè no he treballat mai el tema de les escoles d’adults, però sí que és cert que, des de l’òptica dels joves, són vistes com un àmbit molt finalista, com un lloc on obtenir el graduat escolar que no van aconseguir en el seu moment, o una formació molt enfocada a un treball molt concret. No vull dir que no siguin importants i no s’hagin de valorar i potenciar, però sí que hi ha altres iniciatives que tenen més aquesta lògica de procés i continuïtat educativa; per tant, potser tractar d’integrar més aquestes escoles d’adults dins del sistema i dotar-les de recursos pot ajudar a fer que no siguin només un espai finalista.
Si voleu recuperar el seminari sencer feu clic en aquest link.
Entrevista realitzada amb el suport de la Diputació de Barcelona
Aquesta acció de la Diputació de Barcelona respon, especialment, a l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) número 4: “Garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom”. Els 17 ODS van ser proclamats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 25 de setembre de 2015 i formen part de l’Agenda global per a 2030. La Diputació de Barcelona n’assumeix el compliment i desplega la seva acció de suport als governs locals de la província d’acord amb aquests ODS.
