‘Mediterráneo’
No és el Mediterrani que ens canta en Serrat, aquella mar pàtria comuna que ens aplega a tots els que vivim d’“Algeciras a Istambul”. Ni és el Mediterrani que sembla una dona “perfumadita de brea”, que també. És el Mediterrani frontera, mur, barrera plàcida o tempestuosa, que els mars tenen el seu caràcter. És la dona refugiada que espera dia i nit l’arribada de la seva filla. I la dona que té un hotel petit i acull tothom. És el Mediterrani on no hi canten sirenes ni ens esperen gegants d’un sol ull. És el Mediterrani on navega i neda un home amb contradiccions, sensible, impulsiu, hi ha moments que antipàtic i tot.
Un home que de tan humà el convertim en un heroi. Un home que davant la imatge d’un nen de dos anys mort a la platja abandona la seva feina de salvavides i se’n va a Lesbos, a rescatar nàufrags. Una mena de Quixot que arrossega, com sempre fan els Quixots, alguns Sanchos Panza que representen el principi de la realitat, però que acaben convençuts que només hi ha una realitat possible: la de l’acollida, la de la compassió –no pas de la pietat–, la de la solidaritat…, la de l’home que es fa càrrec de transportar persones a la costa però quan arriben a terra ferma ja no és cosa seva. Un home que confia en la nimfa Europa que dorm entre els musclos de Brussel·les. Un home que va perdent la confiança en les institucions però que mai la perd en els amics que té com a companys de compromís. Un home que sap que la seva filla l’admira i l’estima i, en segons quins moments, li ompliria la cara de mans. Però acaba abraçant-lo, abraçant la seva enteresa i les seves fortaleses i els seus dubtes i les seves pors. Abraçant el pare que no sempre ha estat al seu costat.
Una pel·lícula que va més enllà de la denúncia de les nostres comoditats. Unes denúncies que ens parlen també de la solidaritat de persones sense nom i cognom, que és el que desitja el protagonista de la pel·lícula: mantenir-se sempre en l’anonimat. Més enllà de la denúncia, deia, és el retrat d’un ésser humà que un dia veu una fotografia que l’interpel·la i respon a aquesta crida. D’això se’n diu ètica.
Mediterráneo és una pel·lícula dirigida amb molta traça per Marcel Barrena, que ens fa emocionar però que també sap com fer que el nostre pensament s’activi, i interpretada magistralment per Eduard Fernández, Dani Rovira i Anna Castillo, entre altres.
Quan surten els crèdits la sala està en silenci, ningú gosa aixecar-se de la cadira.
‘Maixabel’
Iciar Bollaín és una de les millors directores del panorama cinematogràfic actual i quan dic directores incloc també els directors. Si algú té algun dubte li aconsello que vagi a veure Maixabel. Mostra un domini de la planificació que sempre em meravella.
Maixabel és una pel·lícula compromesa en un tema que encara és actual: el perdó, la reconciliació o, si ens sembla massa, aquell necessari de bany maria que ens permet conviure amb qui ens ha fet mal i que permet viure a qui n’ha estat el responsable.
La pel·lícula retrata les converses entre l’etarra que va matar el polític Juan M. Jaúregui i la seva dona. L’inici de la pel·lícula ja ens submergeix en tot el que vindrà a continuació.
Ja us podeu imaginar que en aquesta mena d’històries les paraules i els gestos són molt importants, que la directora ha de saber on situa la càmera per transmetre el trasbals interior que viuen els personatges. La pel·lícula té el ritme que la història necessita, sense moments buits de sentit.
En aquesta mena d’històries cal trobar uns intèrprets que estiguin a l’alçada del repte d’emocionar, però de mantenir-nos amb el grau suficient de fredor per anar assimilant el que se’ns mostra. Blanca Portillo, Luís Tosar –quin actor tan immens– i Urko Olazábal ens ofereixen unes interpretacions que mereixen tots els nostres elogis.
Pel·lícula sobre la memòria i el perdó, no pas sobre l’oblit. Pel·lícula, doncs, d’una enorme actualitat que hauríem d’anar a veure tots, sobretot els que tenen responsabilitats polítiques.
