“Parlar de racisme i de discriminació és políticament incorrecte, no agrada. Hi ha com un vel perquè no s’evidenciï. I quan s’evidencia, es diu que no n’hi ha per tant. Hi ha equips de centres educatius on el 80% de l’alumnat és d’origen magrebí i et diuen: ‘Amb aquesta gent no hi ha res a fer’. Què estan dient amb aquesta expressió? Aquestes senyors i senyores són funcionaris públics, han passat unes oposicions i han guanyat una plaça! I si jo em trobo amb aquests comentaris, això vol dir que no sóc l’única que s’hi troba, perquè ho comentem com a professionals!”, s’exclama, traçant una línia nítida entre racisme i segregació escolar.
En tant que mestra interina durant anys i, per tant, coneixedora de la realitat de multitud d’escoles, Jarju descriu: “Tots els mestres sabem que no és el mateix ensenyar a Pedralbes o al Gòtic. Si no ens creiem que tenim una funció social, la tasca docent perd un sentit important per fer front a la igualtat d’oportunitat. I no tothom té la capacitat, formació, valors o motivació per fer-ho. Ho entenc, però com pot ser que no sàpigues la realitat on vas a parar ni hi empatitzis? I alguns són mestres que s’estimen la professió, però la funció social del mestre també s’ha de posar sobre la taula”.
A l’hora de relacionar-se l’escola amb la família, considera que “es mira la situació familiar de l’alumne més des de la crítica que no pas des de la construcció i des de la voluntat de donar ales i possibilitats. En ocasions jutgem la família des d’una posició benestant estàndard”. I protesta: “Què vol dir, que perquè la mare sigui analfabeta, el seu fill ha de ser un fracassat? Aquesta correlació es fa! Inconscientment moltes vegades, però es fa. Oi que aquesta senyora porta el seu nen cada dia a l’escola, berena cada dia, té el material necessari… No em diguis que no aprèn català perquè a casa parlen un altre idioma, que això també es diu i hi ha qui es queda tan ample. Tu com a professional tens una responsabilitat, dóna-li inputs perquè l’aprengui”.
Des del seu punt de vista, un dels motius que expliquen l’existència de claustres desmotivats en centres que escolaritzen gran proporció d’alumnat de famílies desafavorides s’explica pel fet que les direccions tenen poc marge per triar els seus equips. “És un handicap fortíssim, ni pots triar el professorat motivat ni el pots retenir. Les direccions estan indefenses. Això és un motiu de fracàs pedagògic en segons quins casos. Si tens un claustre que creu en la igualtat d’oportunitats, que no té problemes perquè entri aquest i l’altre, que tingui una actitud empàtica…, llavors tot plegat és quan funciona”, apunta.
Jarju deixa clar que no és una crítica a la totalitat del sistema: “També hi ha direccions amb realitats socioeducatives molt dures que van a totes, que es creuen la igualtat d’oportunitats i que vetllen perquè tot l’alumnat tiri endavant”. Però l’existència d’actituds racistes en l’àmbit escolar, assenyalades recentment pel Síndic de Greuges, hauria de fer saltar les alarmes del conjunt del sistema, considera. “Hi ha professors que només mirant la llista ja diuen: ‘Uf, quants en tinc d’aula d’acollida…’”, exposa. “I alguna vegada també se sent a dir: ‘Va amb mocador, però és llesta!’ Però què vol dir això? Això és racisme, és discriminació, és un prejudici”, s’exclama. I afegeix que parla de mocadors perquè, segons la seva vivència i percepcions personals, “el magrebí és un dels col·lectius més castigats”.
“Qüestionar-se si un és racista no agrada”
El pare de Jarju, Cherif Jarju, provinent de Gàmbia i el Senegal, va optar per quedar-se a viure al Maresme quan emigrava cap a França fa més de 50 anys, essent un dels primers immigrants negres arribats a la zona de Llavaneres-Teià-Mataró. “Ser filla del meu pare és una gran responsabilitat: hi havia gent que s’amagava pel carrer quan el veia! Tenien la idea que els negres posaven els blancs a la cassola!”, recorda. Ara aquesta percepció pública ja no és tan agressiva, sosté, però el substrat persisteix. “Ara no em poden dir directament la negreta com quan era petita, tot i que m’ho diuen d’una altra manera. Ui, la comunicació no verbal!”, s’exclama.
I deixa clar que “no és el mateix que li diguin a un nen negre de merda que gilipolles, perquè la setmana vinent el nen a l’escola resoldrà un problema matemàtic i deixarà de ser gilipolles. En canvi, negre ho serà sempre. Segurament hi ha qui diria que no n’hi ha per tant, segurament algú blanc. Que això són coses de nens, que s’estan exagerant els fets… Però no, ho hem de tenir clar com a societat: quan tu fereixes l’altre amb un agreujant comunitari, d’origen, sistèmic, global…, això fa molt de mal. I si socialment es menysté, el nen i l’adolescent no té eines per combatre-ho i es va fent petit internament. Quan provens de cultures diferents a la d’acollida, qui està al mig té molta feina per estar en pau tot i que hagis nascut al país, tinguis DNI, tinguis èxit en un sentit ampli i no et falti de res. Gestionar la diversitat de qualsevol àmbit és complex. No podem negar una obvietat ni tampoc podem girar-nos-hi d’esquena”.
“He vist i he sentit expressions de professionals que menystenen comentaris racistes que arriben dels alumnes i no actuen”, assegura Bintou Jarju. Des del seu punt de vista, aquesta no-intervenció s’explica, en part, perquè no hi ha debat social sobre el racisme. “Qüestionar-se un mateix sobre si és racista no agrada”, ressalta, “i a sobre socialment i políticament és incorrecte parlar-ne”. En tant que el marc mental és aquest, quan algú denuncia algun cas de racisme, “moltes vegades el focus tendeix a posar-se sobre qui ha formulat l’acusació”, es lamenta.
Com a mare, té clar que els seus fills hauran de continuar vivint situacions com aquestes: “Els meus fills seguiran pringant, quan estiguin en entorns desconeguts i siguin els únics afrodescendents s’hi aniran trobant. Ho sé des de la realitat que visc amb ells perquè em trobo amb situacions idèntiques a les que jo vivia durant la infantesa i l’adolescència”. De fet, recorda que de petita a vegades evitava explicar als pares, mestres o monitors diversos casos de discriminació que patia. I ja visualitza que els seus fills probablement acabaran fent el mateix, tot i que espera que amb menys freqüència i sap que tindran més suport del que va tenir ella. Sigui com sigui, “els hem deixat clar que el problema és dels altres, que ells no s’han d’amagar de res”, exposa.
“Els negres amb responsabilitats, amb comptagotes”
Jarju també inclou en l’equació un nou factor, més enllà del racisme: el classisme. En la seva opinió, “els diners mouen el món. I un negre amb diners i estudis ja no és tan negre. Ni un magrebí, ni un asiàtic”. “Confio que tot plegat començarà a canviar socialment quan aquests col·lectius comencin a ocupar càrrecs de poder o feines ben remunerades o ben considerades –exposa–. No hem normalitzat la presència de gent negra en determinats llocs de treball”.
De fet, Jarju s’interessa cada cop que detecta la presència de fills de la immigració en llocs de responsabilitat: “Els negres amb responsabilitats existeixen amb comptagotes. Una treballadora en un CRAE aquí, un educador social allí, una mestra allí… Quan els trobo, penso: ‘Visca!’ Però és que encara no hi ha gent en llocs professionalitzats, costa molt. Quan això passi, la percepció serà diferent”. Segons diu, “encara no hem interioritzat que una Bintou o una Alae són catalanes. Encara, per ser catalana, t’has de dir Maria”.
I parlant de noms, i en base a la seva trajectòria personal i professional, trasllada una reflexió al conjunt de la comunitat educativa: “El nom és un element d’identitat sagradíssim. És un primer regal. Tal nen porta un determinat nom perquè fa cinc generacions que la família el transmet i recorda a una persona molt reconeguda en la comunitat. No fa pas tant, de fet, també era tradició fer-ho aquí. Per tant, si te n’estàs burlant, o l’estàs menystenint, no només t’estàs burlant d’aquell nen, sinó de tota la història d’aquella família”. I puntualitza: “Un dels objectius educatius és preservar i valorar la identitat dels alumnes. Fins a on s’hi aposta?”
