‘El buen patrón’
Com que no soc crític cinematogràfic i no he estudiat el setè art em puc permetre sortides de to guiades per la meva passió pel cinema, passió que es va iniciar quan era ben petit i amb la família anàvem al cine del barri, a trenta metres d’on vivíem.
Dic això perquè quan vaig acabar de veure El buen patrón m’hauria aixecat de la butaca i hauria aplaudit com si hagués perdut el senderi l’actuació de Javier Bardem, aquest actor que dona vida a empresari de bàscules que exerceix de bona persona però és un cabronàs de primera divisió que controla els seus empleats amb discursos plens de bones intencions i amb referències a que són una gran família però després fa amb ells el que vol.
Però se li gira algun problema en un moment molt inoportú. Just quan vol aconseguir un premi empresarial. Entre algunes dificultats, la principal és la d’un empleat acomiadat –no cal dubtar-ho: amb bones paraules–, que es revolta i s’instal·la davant de l’empresa en una lluita personal i de dignitat ferida contra el patró que fa mans i mànigues per evitar els efectes negatius d’aquesta forma de pressió, que sempre és individual, no espereu veure sindicats ni moviments de solidaritat. Tothom va a la seva i poca cosa més.
El seu director és Fernando León de Aranoa, que ja va dirigir a Bardem a la celebrada Los lunes al sol. Podem dir que les dues pel·lícules es converteixen en uns miralls del món laboral sense deixar de ser una el reflex de l’altra. Aquest director és molt bo i a mi sempre em ve a la memòria la seva excel·lent i sorprenent Familia, una pel·lícula que no he pogut oblidar. Ni ganes, és clar.
Bardem ho diu tot amb una mirada, amb un gest. Només cal observar el pla final per saber que estem davant d’un dels millors actors de la història del cine. Rodejat d’un grup d’actors i d’actrius esplèndids només us demano que feu el que jo, per timidesa, no vaig gosar fer: aplaudir dempeus quan acabi la pel·lícula.
Per cert: El buen patrón és la candidata espanyola a la nit de Hollywood. A veure què passa.
‘Petit maman’
Petite maman, de la directora Céline Sciamma –recordeu les esplèndides Retrato de una mujer en llamas i Tomboy –, ens regala –perquè és un regal d’història – aquesta pel·lícula que ens parla d’una bella relació d’amor entre una mare i la filla de vuit anys.
Tots els que hem tingut criatures sabem que en un moment de la vida apareix l’interès per conèixer com érem –pares o mares, avis o àvies – de petits. Jo ho visc ara amb els nets i les netes: “Avi, explica’ns coses de quan eres petit”.
I comença un relat que sempre segueixen atentament i que m’ha fet pensar que hi ha instants de la vida que els nostres fills, filles, nets o netes es converteixen en els nostres pares i avis, mares o àvies. És la màgia del temps, del record, de la transmissió, de compartir uns moments que ens han fet com som.
En aquest cas una família vol tancar una casa que tenen al bell mig d’un bosc després de la mort de l’àvia. La nena ha d’anar elaborant el seu dol. En un passeig que fa pel bosc descobreix una altra nena que està construint una cabana com havia fet la seva mare quan era petita.
I ja no dic res més, però si voleu veure una història magníficament explicada, d’una gran sensibilitat i amb una durada de 72 minuts –cosa inusual en el cine actual, que tendeix a allargar les històries com si fossin xiclets– no us perdeu aquesta pel·lícula que sempre us farà companyia.
