Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Des de 1980 fins a avui, a l’Estat espanyol s’han aprovat 8 lleis d’educació: la LOECE (1980), la LODE (1985), la LOGSE (1990), la LOPEG (1995), la LOCE (2002), la LOE (2006), la LOMCE (2013) i la LOMLOE (2020). Aquest fet implica una inestabilitat normativa impensable en qualsevol país del nostre entorn. També és cert que totes aquestes lleis no han significat canvis importants, sinó més aviat modificacions de caire ideològic centrades sobretot en reformes de l’educació secundària. A Catalunya hi ha una Llei d’Educació “pròpia”, la LEC, vigent des de 2009.
Malgrat aquesta poca formalitat legislativa, l’estructura del sistema educatiu és estable des de fa temps. Està organitzada en etapes, i la majoria d’aquestes, en cicles i els professionals que hi treballen s’anomenen educadors, mestres o professors segons la formació rebuda, la tasca que realitzen i l’edat dels alumnes.
La primera etapa del sistema, la dels més petits, és l’educació infantil, que atén els infants entre els 0 i els 6 anys (tot i que l’edat mínima són 4 mesos) i s’estructura en dos cicles, la Primera Infància (0-3 anys) que es desenvolupa a les llars d’infants o escoles bressol i el Primer Ensenyament (3-6 anys) que a Catalunya s’ubica en escoles i que inclou el que tothom coneix amb el nom de “P3, P4 i P5”. En aquesta etapa es dona una situació realment curiosa: el infants dels 2 cicles s’ubiquen en centres diferents i l’Administració no ha previst en cap moment una única estructura organitzativa que pugui donar continuïtat i solidesa al seu desenvolupament. Si realment vol ser una etapa amb personalitat pròpia, hi ha d’haver “centres d’educació infantil”, tal com hi ha de primària, de secundària, de formació professional, etc. Per altra banda, el fet que P3, P4 i P5 estiguin adscrits a una escola condiciona el seu funcionament a nivell organitzatiu i curricular. Tot el treball educatiu que es realitza (espais, horaris, metodologies, flexibilitat, entrades i sortides, etc.) està condicionat pel tarannà dels primers cursos de primària.
Els professionals que treballen en aquesta etapa estan organitzats de la següent forma: els que ho fan al primer cicle poden tenir el grau universitari de mestre d’educació infantil o bé el títol de tècnic superior en educació infantil (formació professional de grau superior). Les dues acreditacions són diferents en els requisits d’accés, la durada, les competències professionals que desenvolupen, les pràctiques, etc. Cada una té punts forts i febles, però és sorprenent que ambdues permeten accedir al mateix lloc de treball desenvolupant funcions idèntiques. Crec que és un tema pendent de resoldre! S’anomenen “educadores” a les persones que treballen amb infants de 0-3 anys, ja que més del 97% són dones.
Al segon cicle, les professionals que hi treballen són mestres (graduades universitàries) en educació infantil, i també és un sector força feminitzat. Malgrat que cada cop és més freqüent trobar homes (menys del 10%), encara són una excepció.
Per treballar en el món de l’educació cal que els professionals tinguin una base cultural sòlida i, també, una formació pedagògica, didàctica, de psicologia evolutiva i escolar generosa per tal d’assolir els objectius del sistema
L’etapa següent és l’educació primària, que té caràcter obligatori i comprèn sis cursos acadèmics. S’organitza en tres cicles: inicial, mitjà i superior, i els professionals que hi treballen tenen la titulació universitària de mestre d’educació primària. El Departament d’Educació reconeix diferents especialitats o mencions i, per tant, hi ha mestres tutors i especialistes. Al voltant del 65% de les persones que hi treballen són dones.
L’educació secundària obligatòria (ESO) s’estructura en quatre cursos dividits en dos cicles, un primer de tres cursos, i un segon d’un. El batxillerat forma part de l’educació secundària post-obligatòria i es distribueix en dos cursos acadèmics i es desenvolupa en diverses modalitats i el seu objectiu és preparar els estudiants per a la seva incorporació a estudis posteriors, tant professionals com universitaris. La formació professional (FP) s’organitza en famílies i aquestes en cicles de grau bàsic, mitjà i superior.
Els professionals que realitzen docència en les etapes de secundària obligatòria i post-obligatòria són graduats universitaris d’una especialitat (filologia, història, matemàtiques, arquitectura, art, etc.) i també, en el cas de l’FP, tècnics superiors de l’especialitat corresponent. Per exercir la docència han d’acreditar haver superat un Màster de 60 crèdits que els hauria de donar la formació pedagògica i didàctica bàsica. En cas de necessitat urgent del Departament… poden començar a treballar sense el màster, això sí, amb el compromís de fer-ho. ¿Algú pot creure que sense una sòlida formació psicopedagògica un graduat en química, música, anglès, CAFE o qualsevol altra especialitat està format per ser inclusiu, atendre les necessitats individuals, prevenir l’assetjament, fomentar conductes saludables i la coeducació, fer tutories, orientar i assessorar als adolescents? Diria que la resposta és obvia. Per cert, el percentatge de homes/dones a secundària se situa al voltant del 50%.
El sistema educatiu, doncs, compta amb educadors, mestres d’infantil, mestres de primària i professors, amb una formació distinta i fent funcions educatives i formatives de vegades similars i d’altres diferents. Si s’analitza en detall el sistema d’accés als estudis i la formació rebuda pels professionals que es dediquen a cada etapa es poden comprovar amb facilitat les diferències.
És urgent que l’Administració educativa reflexioni sobre aquest tema i miri de de resoldre les mancances. Es parla a la premsa d’augmentar les hores de pràctiques, de fer una mena de MIR, de tenir a les facultats (graus i màster) persones amb experiència laboral en el camp que formen, ampliar el pes de la psicologia evolutiva i la didàctica, etc. El ventall de possibilitats és gran i em sembla que qualsevol d’elles té avantatges i inconvenients, però tant s’hi val, el que és urgent és fer alguna cosa!
Un dels problemes més greus del sistema educatiu és aquest, la diferent formació dels professionals que hi treballen. És evident que per dedicar-se a educar, ensenyar, orientar, motivar, guiar no és suficient dominar una disciplina. És fonamental conèixer les característiques i les necessitats del que aprèn. No pot ser que mentre uns tenen una base psicopedagògica considerable, altres tinguin uns quants crèdits o inclús només “el compromís de formar-se” quan les condicions ho permetin.
Si a un conferenciant el contracten per fer una xerrada sobre la Tàrraco Romana, el primer que necessita saber és a quin tipus de públic va dirigida. Quina edat tenen? Què saben al respecte? En funció de la resposta, podrà adaptar el discurs, la durada, les activitats, etc. No és en absolut el mateix que escoltin infants de 5 anys, de 8, de 13, adults o bé gent gran, estiguin barrejats, i tampoc és el mateix que siguin estudiants universitaris d’Història o de Matemàtiques.
Per treballar en el món de l’educació cal que els professionals tinguin una base cultural sòlida i, també, una formació pedagògica, didàctica, de psicologia evolutiva i escolar generosa, per tal d’assolir els objectius del sistema.
Resoldre-ho no és responsabilitat dels professionals, en absolut, sinó de l’Administració.
