Fue la mano de Dios
Un altre regal del director Paolo Sorrentino, un bellíssim regal, nostàlgic i tendre. Sorrentino recorda la seva adolescència, la seva família i els seus amics –ben originals, ben fellinians tots plegats–.
La mano de Dios fa referència a un fet que no puc desvetllar i que està relacionat amb Maradona, el futbolista que va jugar amb el Nàpols i que va representar tota una època en aquesta bellíssima ciutat italiana.
He comentat l’originalitat dels personatges i els descobriments que va fent un adolescent que s’adona del que és la pèrdua, el primer amor, el dolor… vaja, el que descobrim quan entrem en aquesta època de la vida i que la realitat va imposant les seves regles davant dels somnis. Però a més dels personatges de carn i ossos que parlen i parlen i riuen i ploren i criden i de qui te n’acabes enamorant, apareixen dos personatges més: Maradona, convertit en mite, en salvador d’una ciutat adormida, i la mateixa Nàpols, la seva llum, les seves ombres, les seves places, els seus carrers, el mar… Es veu d’hora lluny que Sorrentino està enamorat dels seus personatges, de tots i de cadascun i de la ciutat. Una lliçó d’amor que em va fer pensar en Roma.
Toni Servillo, Teresa Saponangelo i, sobretot, Filippo Scotti saben transmetre amb molta solidesa la nostàlgia per un món que es va perdent com s’acaba perdent tot per convertir-se en memòria, en desig de tornar a recuperar un temps que ja no existeix, però que gràcies al cine el poden evocar.
El amor en su lugar
El director gallec Rodrigo Cortés (recordeu Buried) filma aquesta història d’amor al gueto de Varsòvia l’any 1942, basada en fets reals.
Una història d’amor entre alguns dels protagonistes que volen fugir del patiment que provoca la vida ordinària al gueto i d’amor al teatre, perquè són intèrprets i representar un text és el que saben fer.
Tenim dos mons. Per un costat, el que passa a l’escenari, davant del públic, un públic que intenta oblidar per uns moments la tragèdia de les seves vides i que riu del que representen els actors i les actrius, que miren de posar humor a la vida que els ha tocat viure. També, per tant, a les duríssimes condicions del gueto. I per l’altre tot el que passa darrere l’escenari, el creuament de personatges, anar i venir, parlar, mirar de trobar una abraçada, un petó, una mirada, una carícia… i patir. Tot plegat, i per resumir, l’intent de lluitar per poder marxar i per intensificar l’amor que es perfila en un triangle mentre els altres van mirant de fer molt bé el paper que han de representar i suavitzar la situació que viuen.
Interpretacions excel·lents i una gran posada en escena.
