Segons l’Organització Mundial de la Salut, una epidèmia és tota malaltia infecciosa que supera una determinada densitat en un determinat moment i lloc. Quan el seu abast és mundial, llavors s’anomena pandèmia. La primera epidèmia de la qual es té constància va ser la que aparegué a la ciutat d’Atenes l’any 426 aC. D’altra banda, textos anteriors com l’Antic Testament fan referència a plagues encara més remotes.
Tot i que no hi ha registres històrics de les plagues descrites a la Bíblia, resulta interessant el seu concepte de flagell com a càstig, com a acció punitiva per part d’un poder superior. Com totes les amenaces, les pestes generaven por, i aquesta por esdevingué alhora una eina de control, i de vegades també de repressió dels col·lectius considerats culpables.
Al segle XIV, durant les epidèmies de pesta que llavors es van produir a Europa, la sospita sovint va recaure sobre els jueus. Per exemple, de vegades es va fer córrer la veu que havien enverinat l’aire o les fonts, cosa que podia provocar aleshores la destrucció de barris jueus i la matança dels seus habitants.
Una anàlisi acurada de tots aquests flagells històrics deixa clares dues coses: que una epidèmia d’origen presumptament “sobrenatural” té sempre explicacions naturals, científiques, i que sovint els humans han utilitzat les epidèmies d’una determinada manera, interessada, de vegades per justificar l’exclusió o l’extermini de col·lectius i poblacions.
Colonialisme i epidèmies
De forma en general accidental, i alguna vegada intencionada (al segle XVII l’oficial anglès Jeffrey Amherst va recomanar donar mantes infectades amb verola als nadius), el fet és que a partir de l’inici de la colonització d’Amèrica, a causa de l’arribada al continent de microbis contra els quals la població nativa no estava immunitzada (tant a l’Amèrica del nord com del sud), la reducció de la seva població va ser molt severa.
No va passar només a Amèrica. Les poblacions natives d’Àsia, d’Àfrica i d’Oceania van patir el mateix impacte, a causa de la seva falta d’immunitat contra als microbis que els colonitzadors duien d’Europa (xarampió, verola, grip…).
D’altra banda, alhora passava a l’inrevés amb malalties infeccioses com el dengue, la malària, o la sífilis, endèmiques als nous territoris i desconegudes a Europa.
El resum és que la relació entre els éssers humans i els microbis, tan antiga com la humanitat, ha tingut resultats desiguals: tot i que els virus i bacteris, a l’hora d’infectar, no prioritzen cap grup de població, la realitat és que les persones pobres, malaltes, víctimes de guerres o devastacions, en períodes d’epidèmies sempre han estat les més perjudicades, a causa de la seva més gran vulnerabilitat.
La salut, un dret humà
El dret a la salut inclou el dret a la protecció contra les malalties infeccioses i, de manera especial, contra les epidèmiques. Quines són les dificultats de cara a que aquest dret el pugui gaudir tothom?
Segons organitzacions com Metges Sense Fronteres (MSF), els governs estan obligats a garantir la protecció de tota la població contra les malalties infeccioses. Les vacunes i els tractaments són eines adequades, però també ho són les condicions de vida de la gent (disponibilitat d’aigua potable, xarxes de clavegueram, alimentació adequada, habitatges adequats, atenció mèdica, contaminació, control d’animals disseminadors, etc.).
La pregunta que fa MSF és aquesta: Per què hi ha malalties infeccioses endèmiques a determinats territoris (malària, dengue), davant de les quals la comunitat internacional s’hi implica molt poc? Per què hi ha comunitats que en casos d’epidèmies queden abandonades a la seva sort? Per què acceptem aquest estat d’insolidaritat i desigualtats?
Més qüestions punyents. De vegades situacions reals greus de crisis sanitàries són emprades per part de les autoritats per introduir restriccions de llibertats que no són estrictament necessàries, o que poden resultar del tot abusives.
O pel que fa a l’accés universal als medicaments i tractaments. Per què en cas de pandèmia no es revisen (encara que només sigui temporalment) els drets de les patents de les vacunes necessàries per combatre la pandèmia? ¿En quina situació queda la població més vulnerable i amenaçada, si no es fan excepcions d’aquest tipus?
El dret a la salut està recollit en l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Està clar, però, que un coronavirus triga molt menys a viatjar de la Xina a Itàlia del que triguen els drets humans a aterrar als despatxos dels governs. I mentrestant, què fem?
Un món desigual
“Més del 75% de les vacunes de coronavirus s’ha administrat en només una dotzena de països; precisament els països que poden fabricar o comprar vacunes”, assegura Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS (2021). Ghebreyesus també explica que “els estudis científics mostren amb claredat com els factors socials actuen sinèrgicament, tot augmentant la probabilitat de ser contagiat, d’emmalaltir i de morir”.
La conclusió és òbvia: segons l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans, davant d’una pandèmia l’accés a vacunes, antibiòtics i antivírics s’ha de considerar un dret humà universal i gratuït. De manera que si els mercats no estan en condicions d’incentivar una producció barata d’aquests fàrmacs, correspon a governs i a organitzacions no estatals assumir la responsabilitat de garantir la producció i la distribució d’aquests medicaments.
L’alta comissionada pels drets humans de l’ONU, Michelle Bachelet, ha demanat mesures concretes en aquest sentit, “per tal d’evitar que la covid afavoreixi més desigualtats en tot aquest patiment”.
Unes desigualtats que poden afectar diferents col·lectius. Per exemple, Dubravka Simonovic, relatora especial de l’ONU sobre la violència contra la dona, constata que durant els confinaments operats durant la pandèmia “han augmentat els casos de violència masclista de forma generalitzada”.
Per la seva banda, Fernand de Varennes, relator especial de les Nacions Unides per a les minories, subratlla que la covid “no és tan sols un problema sanitari, també agreuja conflictes com la xenofòbia, l’odio i l’exclusió”.
Pandèmies i educació en drets humans
Tot l’exposat posa de manifest la necessitat que, també des de l’àmbit educatiu, hi hagi iniciatives enfocades a informar, conscienciar i estimular el compromís i l’activisme relacionat amb el dret a la salut (que inclou la protecció contra les epidèmies), i el dret a la no discriminació.
És a dir, que a part de les necessàries mesures autoprotectores individuals, o dels propis col·lectius, cal fomentar alhora una visió més global que inclogui també els altres col·lectius de la pròpia societat, i les poblacions d’altres països, quan els seus recursos per a enfrontar una pandèmia són més limitats.
Perquè, alhora, no hem d’oblidar que davant d’amenaces d’aquesta naturalesa, tal com deia Viktor E. Frankl, “potser l’única oportunitat de supervivència de la humanitat resideixi, en última instància, en un sentit solidari”.
