Està en perill el model d’immersió lingüística?
Possiblement sí, però no tant per causes judicials. Està en perill si es tenen en compte les dades del recent estudi del Consell Superior d’Avaluació sobre la progressiva disminució de l’ús del català als centres educatius. Aquest estudi ve a dir que, malgrat que la llengua vehicular de l’aula és teòricament el català, no ho ha estat mai del tot i encara ho és menys ara, on només el 46,8% del professorat diu que “sempre o gairebé” s’adreça al seu grup en català, mentre que el 24,3% ho fa “sovint” (71,1% sumats). Fa quinze anys, els que ho feien “sempre o gairebé” eren el 63,7% i “sovint” el 13,8% (77,5% sumats). Més enllà d’aquesta davallada, i del fet que el castellà sempre ha estat la llengua predominant entre un de cada quatre docents, les dades mostren també una preocupant tendència a què el castellà guanyi terreny en la interacció entre alumnes, i entre alumnes i professor.
Partint d’aquesta base, la sentència del TSJC (que no del Suprem) del 25%, fins i tot en el cas que s’arribés a executar en la seva interpretació més estricta, no varia gaire o gens aquesta realitat. El Govern la vol revertir i ha activat un pla perquè la presència del català remunti a l’escola, però ara mateix les dades diuen que la presència del castellà en el sistema educatiu supera amb escreix aquest 25%.
Què diu la jurisprudència i què diu la llei?
Al llarg dels anys hi ha hagut diverses sentències del Tribunal Constitucional que, si bé mai han qüestionat que el català sigui la llengua d’ús predominant en el sistema educatiu català, sí que han volgut assegurar-se que el castellà no quedava relegat únicament a ser l’idioma de l’assignatura de llengua i literatura castellana. En aquest difícil equilibri es mou l’article 11 de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que diu que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu”. Aquest “normalment” pot entendre’s de formes diverses. En tot cas, la LEC va ser recorreguda pel PP davant del TC, el qual en una sentència d’abril de 2019 va avalar la constitucionalitat de la llei, i específicament el punt que descriu que la finalitat és el coneixement de les dues llengües oficials, i només va declarar inconstitucionals uns pocs articles per envair competències estatals.
Pel que fa a la resolució que ha tornat a obrir la capsa dels trons, alguns mitjans de comunicació, líders d’opinió i entitats de la comunitat educativa s’hi estan referint com la “sentència del Suprem”. En realitat, la sentència és del TSJC i és de desembre de 2020, i ja aleshores va ser criticada, però ni de lluny va aixecar la polseguera actual. Com a mostra, la plataforma Somescola va fer un comunicat de rebuig, però no va convocar una manifestació com ara. El que ha passat ara és que el Suprem no ha admès a tràmit el recurs de cassació que el Govern català havia interposat contra aquesta sentència, la qual cosa la converteix en ferma.
A què obliga aquesta la sentència del TSJC?
Aquesta sentència no anul·la cap disposició legal ni administrativa, sinó que obliga el Departament d’Educació a “normativitzar” el que diverses sentències anteriors, aplicades a casos particulars, ja havien dictat: el fet que el 25% del temps lectiu sigui en castellà. Com es fa això? El tribunal no ho diu, ho deixa en mans del Departament d’Educació, el qual per tant té marge per decidir com executa aquesta sentència (en cas que ho hagi de fer), i abans de decidir-ho és probable que demani algun aclariment al tribunal en cas que li arribi la petició d’execució, entre altres raons perquè quan es va dictar estava en vigor una llei orgànica (la LOMCE) que establia que el castellà era la llengua vehicular del sistema educatiu, i que ara està derogada. La llei orgànica actualment en vigor (la LOMLOE) retorna als governs autonòmics la competència de decidir les llengües vehiculars dels sistemes educatius (de fet, aquest va ser un punt clau perquè ERC donés suport a aquesta llei). Aquest era el principal raonament del recurs que el Suprem no ha admès a tràmit.
Per què la mobilització, ara?
La diferència –substancial– entre la situació anterior i l’actual és que, fins ara, les sentències de la sala del contenciós del TSJC eren individuals. Un gota a gota pràcticament imperceptible per al conjunt del sistema, ja que només aquell qui ho demanava aconseguia un ensenyament parcial en castellà, i no sempre. Ara sembla que aquesta resolució ho vulgui institucionalitzar o sistematitzar, i això és el que ha encès les alarmes i provocat la convocatòria d’aquest dissabte. En tot cas, per la major part d’entitats de la comunitat educativa, representades a Somescola, el més reprovable és que els tribunals de justícia intervinguin en un debat que és pedagògic i en un model sobre el qual hi ha un ampli consens a la comunitat educativa (la mostra més palmària és el manifest del Consell Escolar de Catalunya)… que segurament és menys ampli en l’àmbit social i polític (partits com Vox, PP i Cs, que en les últimes eleccions catalanes van sumar prop de mig milió de vots, hi estan clarament en contra).
Quin paper juga el ministeri?
De seguida que es va conèixer la decisió del Suprem, el conseller Cambray va parlar amb la ministra d’Educació, Pilar Alegria, la qual, segons va dir el conseller, li va garantir plena col·laboració. Què volia dir amb això? La sentència del TSJC neix a instàncies d’una demanda contenciós-administrativa iniciada pel Ministeri d’Educació en temps de José Ignacio Wert, contra les resolucions de preinscripció dels cursos 15/16, 16/17 i 17/18, i per tant, en teoria, només el ministeri hauria de poder demanar l’execució de la sentència. I se suposa que no ho farà, malgrat que això impliqui suportar la pressió i la crítica ferotge dels partits de l’oposició a Madrid (i dels seus altaveus mediàtics), els quals li estaran recordant a cada moment que no ha demanat l’execució de la sentència. Potser per això la ministra de Justícia, Pilar Llop, en unes declaracions fetes a finals de novembre, va considerar que corresponia al mateix tribunal sentenciador la iniciativa d’executar la sentència, com dient que la responsabilitat no requeia en la seva col·lega de gabinet. Alguns mitjans catalans van interpretar que Llop estava dient que la sentència s’executaria.
Estem a prop del final?
En absolut. De moment, no consta que ni el ministeri ni el TSJC hagin pres cap iniciativa sobre l’execució de la sentència, però això no vol dir que el tema estigui tancat. Sobre el sistema educatiu català penjarà a partir d’ara una l’espasa de Dàmocles, ja que les sentències no caduquen, i per això, encara que ara el govern de Sánchez aguanti la pressió i opti per oblidar-se de l’execució, el PP ho podrà fer el dia que torni a governar. Sigui d’aquí a un any o d’aquí deu. Per això algunes veus estan demanant que la mateixa Generalitat iniciï algun tipus de procediment judicial que acabi amb una nova sentència que vingui a dir que, d’acord amb la LEC i la LOMLOE, el que el sistema educatiu ha de garantir és la plena competència lingüística en català i castellà dels alumnes al finalitzar l’etapa d’escolarització obligatòria.
Què ha passat a Canet de Mar?
Amb el cas de Canet de Mar hi ha hagut, sobretot, un canvi d’estratègia política i comunicativa, que cadascú pot valorar si ha estat encertada o equivocada. El jutge obliga un centre a impartir el 25% del temps lectiu en un dels seus grups en castellà. Això ha passat en 80 ocasions al llarg dels últims 16 anys, la qual cosa vol dir que, dels 26 milions d’alumnes que han passat pel sistema educatiu català al llarg d’aquest temps n’hi ha hagut 80 les famílies dels quals han instat per via judicial a què els seus fills rebessin una part de l’ensenyament en castellà. Això és el 0,0003% (malgrat que lògicament ha afectat uns quants més, tenint en compte que a classe no estan sols). Durant aquests 16 anys, en els quals hi ha hagut consellers d’Educació d’ERC (Marta Cid, Josep Bargalló), PSC (Ernest Maragall), CDC (Irene Rigau, Meritxell Ruiz) i Junts (Clara Ponsatí), cada nova sentència individual s’havia aplicat sense fer soroll, segurament per no donar idees a altres famílies o per no tensar l’ambient. En aquesta ocasió, i possiblement perquè les dues resolucions (la no admissió del Suprem i la mesura cautelar de Canet) han arribat tan seguides, s’ha decidit fer soroll o no s’ha pogut evitar. En tot cas, la imatge del conseller d’Educació anant en persona a l’Escola Turó del Drac de Canet de Mar per donar suport a la seva comunitat educativa no es recorda en cap dels anteriors casos.
Ha desobeït el conseller?
Fins ara, no. Ha tret pit, sense dubte, però no ha desobeït perquè no ha rebut cap comunicació d’execució de la sentència per part del TSJC. Quan va transcendir la notícia sobre la no acceptació del recurs per part del Suprem, va comunicar a les direccions dels més de 5.000 centres educatius que no havien de fer res ni tocar cap projecte lingüístic, perquè la sentència del TSJC no va amb ells sinó amb el Departament. En realitat, no ha verbalitzat en cap moment que no pensa acatar la sentència, com tampoc el comunicat dels vuit exconsellers fet públic la setmana passada feia cap crida a la insubmissió. Ara bé, certament els mitjans han interpretat aquest missatge de desobediència perquè el conseller tampoc ha expressat que acatarà la sentència, sinó que l’ha criticada amb vehemència i com a molt ha dit que s’aplicarà la llei vigent (és a dir, la LEC i la LOMLOE). Tot plegat, però en especial la carta als directors, ha servit a l’associació Hablamos Español per interposar una denúncia per un presumpte delicte de prevaricació contra Gonzàlez-Cambray davant la fiscalia, que segons alguns juristes consultats té poques opcions de prosperar. A banda, el líder de Ciutadans, Carlos Carrizosa, ha anunciat que el seu partit es querellarà contra el conseller “si no compleix amb la sentència del 25% del castellà”, la qual cosa confirma que aquesta formació considera que encara no ha tingut ocasió de desobeir-la. I el líder de Vox a Catalunya, Ignacio Garriga, també ha anunciat que denunciarà el conseller i el president de la Generalitat per “l’assetjament” a la família del menor de Canet.
Per què demana Laura Borràs a Educació que assumeixi la direcció de l’escola de Canet?
Al conseller se li obren diversos fronts judicials, i encara des de posicions amigues se li suggereix que n’obri un altre. Entre un sector de l’opinió independentista no ha agradat gens ni mica que el Departament hagi permès que l’Escola Turó del Drac acati la resolució judicial i el grup de P5 passi a fer tres tardes a la setmana en castellà. Com que aquesta decisió es pren per no comprometre cap funcionari (és a dir, l’equip directiu del centre), la presidenta del Parlament, Laura Borràs, en declaracions a una emissora de ràdio, ha convidat el conseller a assumir directament la direcció per així poder desobeir. Una invitació enverinada que no sembla que hagi de ser tinguda en compte i que cal emmarcar en l’amor i odi que fa anys que caracteritza la relació entre els dos socis del Govern català. Al cap i a la fi, a Canet s’ha fet com en tots els anteriors 80 casos, i cap conseller/a ha assumit la direcció de cap d’aquests centres.
Aquest foc amic ja el va tastar l’exconseller Josep Bargalló la passada legislatura, quan va presentar un pla per fomentar el plurilingüisme que bàsicament pretenia que els alumnes fossin més competents en llengües estrangeres, i en especial en anglès, però una al·lusió al fet que el castellà sigui “llengua primera” d’un sector de la població de Catalunya i a la possibilitat que centres ubicats en àmbits molt catalanoparlants poguessin fer alguna activitat en castellà per reforçar la competència d’aquesta llengua va incendiar les xarxes perquè sobretot des de sectors juntaires es va voler interpretar per la part que més cremava.
