En un terreny summament irregular, muntanyós i abrupte, amb gran desnivell, i replet de barrancs i penya-segats, se situa el terme de Llucena, una de les moltes zones amb aquestes característiques del municipi de Castelló. Com a conseqüència de les condicions orogràfiques, el cultiu era molt escàs i la població s’arremolinava al voltant de les zones on hi havia aigua i condicions favorables. Per aquest motiu, tradicionalment el terreny s’ha ocupat amb masies, un hàbitat dispers i, per tant, amb problemes de comunicació. Esteses pel terme municipal, les aproximadament 230 masies acollien també a infants en edat d’escolarització, que no podien accedir als centres educatius dels pobles per les grans distàncies que els separaven d’aquestes zones. Ara, els seus nets els pregunten sobre les seues vivències i recuperen la memòria oral.
Malgrat que hi havia algunes escoles rurals, la comunicació entre elles i els alumnes era dificultosa. Tomàs Segarra, coordinador del projecte i professor de la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló, explica que fou a principis del segle XX, moment en el qual l’educació al país es va posar com obligatòria, “quan diversos governs impulsen la construcció d’escoles en aquests entorns més allunyats dels nuclis urbans. Arran d’això, es creen les escoles de masos, especialment importants durant el període de la Segona República”. Aquestes escoles, mixtes, perquè no podien ser d’una altra manera ni durant el franquisme, gratuïtes i laiques, seguien el lema republicà: “Una escola de tots i per a tots”.
Per tal de donar-li veu a una situació que es va viure no sols en Llucena, sinó també en tota la comarca de Castelló, el Museu Pedagògic, pertanyent a l’UJI, ha dut a terme una investigació durant els darrers tres anys que ha derivat en l’informe Les escoles de masos i en una exposició a Llucena: Les escoles de masos. Una memòria viva. Aquest treball de recerca ha sigut possible gràcies a l’ajuda de professors, el Centre Heterotopia d’estudis i d’innovació per a la participació, i als veïns dels pobles.
Per complementar aquesta tasca, s’ha propulsat el projecte Cartografies nòmades, la mobilització del coneixement, impulsat per Heterotopia. El mapa, disponible tant via digital en Google Maps com en físic, té la finalitat de recopilar i ubicar les escoles de masos perquè no queden en l’oblit. “Si les escoles no estan localitzades en els mapes, una persona de fóra no podrà saber que en aquell lloc hi va haver una escola, i encara que la gent dels pobles ho sàpiguen, amb el temps aquesta memòria desapareixerà si no fem res”, explica Cyrille Larpenteur, pertanyent a Heterotopia i encarregat de l’elaboració d’aquesta cartografia. A més a més, aquest és un mapa obert a la gent, ja que gràcies als coneixements dels alumnes de les escoles de masos, s’han pogut localitzar els llocs on se situaven. “És un treball que es va construint amb les aportacions de la gent a través de la seua memòria”, puntualitza Cyrille.
Des de la localitat de Llucena, aquest projecte s’ha transformat en intergeneracional a causa de la situació de la pandèmia. Els impulsors del projecte de l’UJI, guiats per la incapacitat d’entrevistar als alumnes de les escoles de masos, van contactar amb el Col·legi Comtessa de Llucena. Gràcies a aquesta situació, els xiquets i xiquetes d’educació primària han tingut l’oportunitat d’entrevistar als seus avis i familiars que van acudir a les escoles de masos. Joan Traver, professor de l’UJI i col·laborador del projecte, afirma que “hem d’anar amb molt de compte amb el temps, perquè els testimonis directes són gent gran, i cada any que passa aquestes persones ens deixen”. Per aquest motiu la participació del Col·legi Comtessa ha sigut també clau.
Aquesta feina, elaborada pels alumnes del col·legi, s’ha anomenat Les escoles-masies: records d’un passat no tan llunyà. La nova visió del projecte ha propiciat que els més menuts puguen acostar-se a la realitat que van viure els seus familiars. Felipe Moreno, director del CEIP Comtessa, afirma que obri les portes al fet que es valore el patrimoni “que moltes vegades hem oblidat” i, a més a més, a “valorar l’escola rural, ja que té molts beneficis”.
Testimonis
Un d’aquests alumnes de les escoles de masos és Francisca Montins, entrevistada pels seus néts. Ella va estudiar al Mas de la Costa. “Hi havia xiquets que faltaven perquè vivien molt lluny i si plovia i feia fred es quedaven en les seues cases”, conta. “Al pati jugàvem a bous i a agarrar-nos uns a altres, i ens arrastràvem per uns llocs on s’esgarraven tots els pantalons. També pujàvem a unes carrasques i menjàvem bellotes”.
Juan Salvador Miralles va anar a l’escola de masos La Parra durant tan sols quatre anys perquè, com explica, son pare es va posar malalt i es va haver de fer càrrec de la casa i del bestiar. Ell havia de recórrer a peu, “perquè no hi havia cap mitjà més”, tres quilòmetres d’anada i tres més de tornada. Igual que relata Francisca Montins, no podia anar “si plovia o nevava”, però “si feia aire o plovien quatre gotes, aleshores sí”. A més a més, puntualitza que molts xiquets faltaven perquè els pares havien d’anar a sembrar, i ells devien quedar-se al càrrec del bestiar. A la seua escola eren “15 o 16 xiquets i anàvem tots junts, igual donava que un tinguera 12 anys i l’altre 7”.
Les seues vides eren humils. Segons l’informe elaborat per l’alcalde de Llucena en 1931, Sigifredo Lahoz, als habitants “res se’ls havia donat fet, sent ells els que han plantat les seues collites damunt les roques i penyes amb terra portada per ells mateixos a braços o amb mules”. Segons raona Joan Traver, “les persones que vivien en aquestes zones estaven moltes voltes un poc discriminades perquè no podien accedir a la cultura, hi havia més desigualtats per la dificultat de connexions, els recursos i serveis dels quals disposaven eren menors… i això afectava la seua qualitat de vida”.
Tot això es percep en els testimonis. Per exemple, per esmorzar, els xiquets solien portar-se a l’escola truita, com conta Juan Salvador, “perquè en casa teníem gallines, o bé algun trosset de pernil, sardina salada…”. Els jocs eren barroers, “jugàvem a bous, a amagar-se, al parxís fent unes ratlles grans al sòl, i a la pilota amb un drap ple de palla”. A l’acabar l’escola, els xiquets no quedaven per jugar, sinó que ajudaven en les feines als pares, com cuidar el ramat o donar menjar a les gallines i, quan arribava la nit, encenien un fanal perquè no tenien llum.
Revalorar una terra i una identitat
Davant aquests relats, el col·legi va voler aprofundir més i fer-los dues preguntes als xiquets: què era el que més els havia cridat l’atenció de l’entrevista, i què era el que més els havia agradat d’entrevistar al seu familiar. “Contaven [els xiquets] que els seus iaios se sentien molt orgullosos d’explicar com havien viscut la seua infància en el col·legi, que els cridava molt l’atenció les distàncies, que anaren tots junts a l’escola sense franges d’edat, que la jornada escolar moltes vegades durava tres hores, que hagueren d’ajudar a la mestra a parar la taula del menjador…”, resumeix Felip.
Tots els que s’han bolcat a reconèixer la realitat de les escoles de masos coincideixen en el fet que és una feina indispensable per visibilitzar la història dels castellonencs. Cyrill afirma que “és un projecte sobre la identitat” i que és necessari per revalorar “una terra que ningú ha reconegut”. El museu, per la seua part, “intenta fer el que han de fer les institucions públiques: ser mitjà per facilitar les ferramentes i que els coneixements populars es puguen articular, treballar, es dignifiquen i es puguen entendre”, explica Joan Traver. “Llegir sobre aquesta realitat ens dona una lliçó en el present, com la importància què haja una escola si hi ha un xiquet”. En definitiva, la intenció, segons Tomàs Segarra, és “fer difusió d’un patrimoni que és de tots els valencians i valencianes, i saber d’on venim”. Amb testimonis orals d’alumnes i anàlisis historiogràfics i cartogràfics, la realitat d’aleshores s’esbrina molt més propera i esquiva l’oblit.
