Entrevista

Jordi Nomen: «Donar temps de qualitat als nens implica escolta i apartar el mòbil»

Filosofia per nens va ser el projecte creat els anys 60 per l’educador i filòsof Matthew Lipman (Vineland, 1932). Si un nen pensa, un nen pot filosofar, així que el repte consisteix a plantejar-los problemes i preguntes filosòfiques des de la quotidianitat, el diàleg entre iguals i l’escolta activa. Jordi Nomen (Barcelona, 1965) és deixeble de Lipman: professor de Filosofia i Ciències Socials a l’Escola Sadako de Barcelona, Nomen ha publicat una trilogia de llibres en els quals proposa exercicis pràctics perquè mares i pares (i professors) activin el diàleg filosòfic amb els infants. A El niño filósofo y la ética (Arpa, 2021), el darrer d’aquests llibres, promou els valors socials perquè exerceixin com a ciutadans compromesos, empàtics i responsables.

Els nens tenen la capacitat de filosofar, de fer-se preguntes i de dubtar de tot. Vostè afirma que poden començar de molt petits. Com ho hem de fer els pares i les mares per iniciar-los?

La primera premissa és escoltar-los. Normalment no donem espai perquè els nens i les nenes puguin expressar quines són les seves preguntes o dubtes o hipòtesis. La segona qüestió seria ensenyar-los a problematitzar: mostrar-los que la realitat és polifacètica i polivalent, que es construeix en col·lectivitat i que no hi ha una veritat absoluta perquè la veritat és contextual. Els pares hem de preguntar-los més que respondre’ls.

Recomana als pares i les mares sobretot “donar-los temps”.

Vivim en una societat en la qual el temps s’ha monetaritzat i mercantilitzat, així que disposem de poc temps per nosaltres, i menys pels nens. Sembla que no és important dedicar-los temps de qualitat. “De qualitat”, afegint el sintagma preposicional, vol dir escoltant-los amb atenció i deixant el mòbil o la rentadora a un costat. Fins i tot si són petits situar-nos a la seva altura perquè puguem veure i puguin veure els nostres ulls.

És important mirar-nos als ulls?

Quan ens comuniquem hem d’assegurar-nos que el canal del missatge està lliure. Si estem mirant a un altre costat es detecta que el canal està ocupat. Quan mirem a algú, als seus ulls, la persona entén que el canal està lliure i la comunicació s’estableix de manera fluida i plena.

Quines preguntes podem fer-los per activar el pensament filosòfic?

Les primeres preguntes podrien ser formar-los davant les seves decisions o accions. Preguntar-los per les intencions i les conseqüències de les seves accions. Com quins són els mitjans que s’estan prenent per arribar a la decisió, o quina implicació tindrà aquesta en les altres persones. O quines conseqüències pot tenir o quin és el context o quines alternatives hi ha. Han d’aprendre a fer hipòtesi, per tant el “tu per què creus” cal practicar-lo molt.

Aquestes preguntes serveixen per formar diàleg i construir pensament propi. Posen en marxa les habilitats de pensament de les criatures. Lipman diu que hem de fomentar habilitats diverses i que les preguntes que els fem són les que les mouen. Demanar-li un exemple a un nen o a una nena sobre el que afirma és treballar l’habilitat d’exemplificar, o demanar-los resumir el seu pensament en un titular procura l’habilitat de sintetitzar.

Vostè diu que l’exercici de filosofar fa a nenes i nens creatius, crítics i acurats. A què es refereix amb acurats?

El pensament acurat és el que s’ocupa de pensar sobre les altres persones. És un pensament valoratiu, que empra els valors, que treballa la intel·ligència emocional perquè usa les emocions. És un pensament que es preocupa pels altres: que tinguin el seu espai i lloc. També treballa sobre les conseqüències que tenen els nostres actes en la resta i que els tinguem en compte quan prenem decisions. És el mateix que el pensament ètic, és un exercici de ciutadania perquè té un paper social.

Com s’educa als nens i nenes en la ciutadania?

Explicant-los que els altres sempre han d’estar en la nostra equació. Cal plantejar-los pensar com afectaran les decisions pròpies en altres persones. I sobretot, com mostrar respecte cap a ells amb les nostres accions. Estem acostumats a imposar als altres com han de pensar i com han de sentir-se. Ho veiem contínuament a les classes: “Escolta, has ferit amb les teves paraules a un company”, i la resposta és “era una broma”. I la pregunta que cal fer-li és: però tens dret a decidir com ha de sentir-se l’altra persona? Potser serà una broma en intenció, però si l’altra persona ho ha viscut malament ja no és una broma perquè no han rigut junts. Ningú té dret a decidir com han de sentir-se ni pensar les altres persones. Heus aquí el pensament acurat: no decidir pels altres, sinó tenir-los en compte.

Cal explicar als nens que els altres sempre han d’estar en la nostra equació, cal plantejar-los que pensin com afectaran les decisions pròpies en altres persones

El pensament acurat seria el pilar per educar als nens i les nenes en democràcia?

Sí, sobre el bé comú i l’interès general, es tracta per tant de pensar que no estem sols i que convivim amb altres persones que tenen els mateixos drets i deures que nosaltres. És imprescindible educar als nostres nens en el pensament acurat per viure la ciutadania responsable, activa i rebel. I dic rebel perquè rebels són aquells que no es conformen quan hi ha algú que està malament i pensa i treballa perquè tots estiguem bé. Hi ha un concepte sud-africà que m’encanta: ubuntu, que significa “jo soc perquè nosaltres som”. El món aniria molt millor si tinguéssim en el pensament que si els altres no són feliços, és impossible que un ho sigui.

Les famílies i l’escola estem intentant inculcar-los el valor del bé comú alhora que el de la competència i el salvi’s qui pugui. Això com casa?

Aquest és el gran dilema. Entenc que hi ha una altra manera d’interactuar amb el món més enllà de l’adaptació social, em refereixo a la transformació social. Hi ha massa injustícia i qüestions que no funcionen i nosaltres tenim el poder, sobretot si ens associem i ho fem amb els que tenim al costat, d’intentar canviar a un món millor. La filosofia no pot ser una entelèquia que somia i en la qual els filòsofs estan surant en l’èter: des de petits cal arromangar-se i intentar transformar les coses perquè siguem millors. Per descomptat aquesta idea contraposa a tota idea mercantilista, de súper èxit o d’emprendre negocis sense tenir en compte als altres.

Si la filosofia consisteix principalment a fer-se preguntes i els nens demanden principalment respostes, no els podem frustrar?

L’important és que comprenguin que les respostes no són tancades, perquè això és dogmatisme. Cal explicar-los que les respostes depenen del context i les circumstàncies, així que es construeixen amb els altres. I per això cal valorar la diversitat i educar-los en l’escolta a tothom. Les respostes tancades només són possible en la ciència. Els meus alumnes no es frustren amb les respostes diverses, al contrari, les analitzen i fins i tot accepten que s’han equivocat. És important que aprenguin que no tenir la raó no significa inferioritat.

Cal educar-los en la tolerància fins i tot a la intolerància?

No, és una línia vermella. La intolerància es carrega a la tolerància, llavors ja no hi ha espai per continuar sent tolerant. Enfront de la intolerància cal actuar amb mètodes com la denúncia o la desacreditació de la validesa d’aquestes opinions que segur estaran basades en prejudicis i estereotips o en biaixos cognitius erronis. La intolerància es basa en la ignorància, per tant és imperiosa la necessitat de desemmascarar la ignorància.

Quan i com matem la curiositat i les ganes de saber dels nens?

Quan no els escoltem. La Filosofia per a nens té aquest avantatge, no és un currículum tancat en el qual es diu el que cal fer, sinó que es convida als nens i nenes de què volen parlar. Matem la seva curiositat quan els lliurem la tecnologia sense haver treballat el seu bon ús abans. La tecnologia el que fa és absorbir l’atenció i alhora dispersar-la. Si els mantenim tancats en quatre parets també minva, així que és bo sortir a la natura, viatjar i obrir-los el món, conèixer altres cultures i persones diverses. I per descomptat acostar-los l’art: veure quadres, pel·lícules o música junts i reflexionar després o mentrestant.

Diu en els seus llibres que als seus alumnes els posa a dibuixar. Per què el dibuix pot ser filosòfic?

Els proposo per exemple dibuixar l’illa dels seus pensaments. Els indico que, metafòricament, el seu cap és una illa, i si això és així, quins pensaments hi hauria en aquesta illa. El dibuix inclou una forma de simbolisme, és el que se’n diu pensament analògic. En aquesta illa ells han arribat a posar el volcà de la ràbia, el riu de la calma o la badia de l’amistat. L’interessant és que t’expliquin per què identifiquen un riu amb la calma. El dibuix els ajuda a fer un exercici d’introspecció i a analitzar els seus pensaments i les seves emocions. El dibuix és una manera fantàstica d’entrar en el món filosòfic dels nens i les nenes.

Per què és tan important el joc en l’educació i, com explica vostè en els seus llibres, també en la filosofia?

El joc és una manera d’acostar-se al món i de conèixer la realitat. Tots ens hem acostat a les normes de convivència i a les regles socials a través seu. Així que considero que quan un joc és reflexiu, després del joc és un bon moment per preguntar-los coses com: per què només juguen a futbol els nens? O què han sentit els que han perdut? El joc acompanyat de preguntes pertinents pot donar lloc a bona filosofia.

El joc pot ser reflexiu, després del partit és un bon moment per preguntar coses com: per què només juguen a futbol els nens? O què han sentit els que han perdut?

El Govern ha eliminat a la Lomloe l’Ètica a l’ESO. Què n’opina?

L’ètica és imprescindible per una democràcia i una ciutadania de qualitat. L’ètica se centra en el pensament acurat. Perdre ètica és perdre humanitat a les aules. Considero que l’assignatura no ha d’impartir-se com l’estudi del que han dit anteriors pensadors sinó que l’ètica ha de baixar al carrer. Això vol dir aterrar-la i abordar els problemes socials i individuals que tenim. Ha de basar-se en dilemes ètics i morals i parlar sobre aquests temes. Per exemple, la pandèmia ens ha plantejat un bon dilema: llibertat o seguretat. Això hauria d’abordar-se a les aules. No hi ha cap interès a promoure una ciutadania crítica, creativa i acurada i això fa pensar. Per què als Estats no els interessen els ciutadans i les ciutadanes pensants? És perquè els torna més rebels i exigents a l’hora de demanar transparència al poder?