Opinió

Educar per la pau: educar per la comprensió internacional i el desarmament

El 30 de gener és el Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENiP). Els centres educatius acostumen a realitzar activitats relacionades amb l’educació per la pau al voltant d’aquest dia. Però tots els centres saben que educar per la pau va més enllà d’un dia simbòlic i que és una tasca constant i diària que travessa de manera indefugible la vida i dinàmica dels centres educatius, l’ADN del currículum escolar en totes les matèries i una visió profundament humanista, de justícia i solidaritat, entre l’espècie humana i amb el planeta, en la qual s’educa a l’escola.

Contrasta aquesta tasca que s’encomana de manera reiterada als centres escolars amb les arengues bel·licistes que inunden aquests dies els mitjans de comunicació, les tertúlies radiofòniques i televisives o els missatges patriòtics en les xarxes socials. Recuperen aquell vell sofisma romà, Si vis pacem, per a bellum (“si vols la pau, prepara la guerra”), que només serveix per justificar la indústria bèl·lica i l’increment de la despesa militar (recordem que la despesa militar mundial va augmentar el 2020 un 2,6%, malgrat la pandèmia, fins a fregar els dos bilions de dòlars, mentre 1.500 milions de persones viuen amb menys de 2 dòlars diaris).

Els dies previs i posteriors a la celebració del DENiP les ràdios i les televisions parlen d’Ucraïna i la inquietud davant una guerra recorre a l’opinió pública que contempla aquest escenari amb elevades dosis de temor i de desconcert, així com de desconeixement de les circumstàncies i dels problemes de la població d’aquell país. És una mostra evident que l’educació per la pau continua sent una proposta no realitzada, de la qual se’n parla, però es pràctica poc.

La primera víctima d’una guerra és la veritat

Què sabem d’Ucraïna, de la seva població, de la seva història i la seva situació actual? Un breu repàs ens l’ofereix el professor de secundària Julián Jiménez, en el seu article titulat “Intentant explicar d’una forma didàctica la crisi a Ucraïna… sense morir en l’intent”, del qual extraiem alguns aspectes claus.

L’actual govern de Kíev, com analitza Julián Jiménez, va sorgir del que a occident es va denominar com a “revolució taronja” del Maidan (que, més aviat, va ser un cop d’estat el 2014, secundat pels Estats Units). És un govern ultranacionalista i compta amb grups d’ultradreta dins de la Policia i l’Exèrcit. Recordem que a les protestes del Maidan van usar paramilitars que disparaven als manifestants, per aconseguir així les imatges buscades en la premsa occidental i aconseguir el seu suport.

Ucraïna no és un país homogeni. Està dividit etnolingüísticament entre un oest pro-Unió Europea i pro-OTAN, i un est majoritàriament rus. La població russa, que era el 25% de la població el 2014, ha estat reduïda mitjançant neteja ètnica impulsada per l’actual govern de Kíev, que va desembocar en la brutal massacre a Odessa, on es va cremar a membres del Partit Comunista vius. Vuit anys després, no hi ha un sol detingut per aquesta barbàrie.

Els protocols de Minsk, acordats el 2014 i 2015, amb la mediació de Rússia, França i Alemanya, van reconèixer l’especificitat etnolingüística de la regió de la conca del Donbàs, en la seva majoria de parla russa, i van crear un sistema d’autogovern per a la regió d’acord amb la legislació ucraïnesa, dels districtes de Donetsk i Lugansk. Aquests protocols mai van ser complerts pel govern de Kíev, que és presentat a occident com un govern democràtic, malgrat la il·legalització de partits de l’oposició o de les matances contra civils a Donetsk i Lugansk, com explica el professor Jiménez.

Si aquestes circumstàncies són poc sabudes, sobre les dificultats de la vida quotidiana de la gent a Ucraïna coneixem encara menys: no sabem com s’enfronten a la pobresa energètica davant la duresa del cru hivern (depenen en un 72% del gas natural de Rússia), al canvi climàtic en el cor del major desastre nuclear, a la devaluació de la seva moneda, a la inflació i una desacceleració econòmica que porta a normalitzar el fet de simultaniejar dos treballs per  poder viure…

L’educació per a la comprensió internacional

Cal analitzar què ens hem deixat pel camí per tenir una opinió pública tan fàcilment adoctrinable. Sens dubte, en això intervenen els mitjans de comunicació, però també l’educació que es proporciona en el nostre sistema educatiu. Per això resulta d’interès girar la mirada i detenir-nos en l’origen de l’educació per la pau.

L’educació per la pau es fonamenta amb el moviment de l’Escola Nova. A la seva condició de moviment transmissor i generador de la tradició humanista renovadora s’uneix un factor sociopolític fonamental: l’esclat i les terribles conseqüències de la I Guerra Mundial.

Es tracta d’una proposta recorreguda pel millor utopisme pedagògic, aquell que serveix de motor dels somnis educatius que alimenten la transformació de la realitat. És emocionant veure la capacitat que s’atribueix a la contribució del professorat —Pere Rosselló sostenia que «la salvació política del món està en mans dels educadors»— i el transcendental paper de la infància des de la perspectiva d’una educació nova: «El nen, llavors, ens promet la redempció de la humanitat», com afirmà María Montessori.

Sorgeixen en aquest moment els projectes alternatius per avançar en la construcció de la pau des de l’educació: la referència a les escoles de les grans realitzacions col·lectives en favor de la pau, de les personalitats pacifistes i de les idees fonamentals sobre la pau i la violència; l’estudi crític i objectiu de les notícies internacionals a través dels mitjans de comunicació; la correspondència interescolar i intercanvis amb centres d’altres nacions: l’«internacionalisme infantil» o «internacionalisme escolar», en paraules de Luis Álvarez Santullano, el secretari de les Missions Pedagògiques.

Hi ha una obstinació decidida a conèixer altres pobles i a relacionar-s’hi per empatitzar i construir relacions fraternals. Els qui es coneixen i es tracten com a germans no poden donar suport a la guerra ni enfrontar-se.

L’educació en els drets humans i l’educació per al desarmament

El rebuig a una altra guerra i a les seves conseqüències, la Segona Guerra Mundial, torna a posar en el focus en l’educació per la pau, perquè és llavors, el novembre de 1945, quan es crea l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (la UNESCO), amb l’objectiu de contribuir a la pau i a la seguretat en el món mitjançant l’educació, la ciència, la cultura i les comunicacions. En el seu preàmbul, la Constitució de la UNESCO proclama: «Com que les guerres neixen en la ment dels homes i les dones, és en la ment dels homes i de les dones on han d’erigir-se els baluards de la pau».

El 10 de desembre de 1948, l’Assemblea de les Nacions Unides proclama la Declaració Universal dels Drets Humans. S’impulsen des d’aquí nous components de l’educació per la pau com l’educació per als drets humans i, posteriorment, l’educació per al desarmament i per a la desobediència.

Xesus Rodríguez Jares, gran impulsor de l’educació per la pau, assenyalava com cal alimentar la comprensió internacional en els centres escolars, amb pressupostos didàctics com el d’ensenyar com han viscut i viuen els altres pobles, reconèixer l’aportació de cada nació al patrimoni comú de la humanitat —evitant el folklorisme pedagògic—, contrarestar la idea de l’enemic, ensenyar com un món dividit pot arribar a ser més solidari, inculcar el convenciment que les nacions han de cooperar amb les organitzacions internacionals i, sobretot, viure en els centres escolars els principis de la democràcia, la llibertat i la igualtat.

No hi ha guerres justes

Com deia el dibuixant Forges, “no hi ha guerres justes i guerres injustes: només hi ha maleïdes guerres”. És el mateix que ens recordava Julio Anguita, arran de la mort del seu fill periodista en una d’aquestes guerres: «Maleïdes siguin les guerres i els canalles que les fan», frase que es va viralitzar a través de pintades i grafits a parets de pobles i ciutats de tota Espanya.

Avui necessitem recuperar amb força el vell anhel de l’educació per la pau. El fet que la població assisteixi passivament i acríticament a l’escenari que es presenta mostra un fracàs educatiu. Des de les nostres escoles no hem sabut convertir els éssers humans en protagonistes de la història, tal com plantejà Freire. I això amenaça el cor mateix de qualsevol societat que es pretengui democràtica.

L’educació per la pau ha d’estar en l’arrel de qualsevol procés d’educació cívica i democràtica, que desenvolupi l’autonomia de nens i nenes. Ha de ser una educació vivencial, que permeti l’alumnat posar-se en la pell de qui pateix la injustícia i la violència, reflexionar sobre això i analitzar les seves causes i les seves conseqüències. Ha de canviar els horitzons de felicitat del nostre alumnat i impulsar-los a la transformació de les societats injustes. Tot un programa de construcció d’una educació integral, crítica i emancipadora que cal posar en marxa ja. Som-hi.