Opinió

El llibre que no volen que llegeixis

Les pedagogies no directives estan vivint la seva particular esplendor, especialment des que la LOMLOE ha començat a aplicar-se. Un model que es presenta a si mateix com un Canvi d’Època, o Nou Paradigma, que ha d’aconseguir-se com més aviat millor per no córrer el risc de quedar-se un enrere, obsolet, encallat en un perspectiva conservadora de l’educació. No obstant això, què hi ha darrere d’aquest enorme procés de reconversió econòmica? Fins ara comptàvem amb l’acostament de Marina Garcés (Escola d’aprenents, Galàxia Gutenberg, 2020) per respondre a aquesta pregunta. La mateixa Marina Garcés prologa aquest volum d’Ani Pérez Rueda, que es proposa traçar una història de la pedagogia llibertària per contrastar-la amb la neoliberal.

Per què era necessari fer-ho? Com explica Garcés: “Els projectes educatius neoliberals són els que han adoptat de forma més oberta conceptes, pràctiques i valors que formaven part del repertori de les pedagogies crítiques, revolucionàries i, fins i tot, anarquistes o llibertàries”. El que ha passat és que han convertit les pedagogies emancipadores en un reclam comercial, utilitzat als pedagogs honrats per instaurar mesures autoritàries disfressades de “innovació”. Mesures que si s’haguessin presentat com iniciatives de dreta classista no haguessin aconseguit naturalitzar-se fins al punt que han aconseguit fer-ho.

Gran part de les alternatives actuals, avui ja oficialitzades i completament hegemòniques, parteixen de pressupostos llibertaris, però els buiden de contingut social. “Per això”, escriu Ani Pérez, “són moltes les escoles autogestionades que han acollit amb entusiasme l’ampli marge per a les iniciatives privades que ofereix el neoliberalisme, malgrat que aquesta reculada de l’Estat hagi afavorit una mercantilització salvatge que atempta contra les necessitats bàsiques de la major part de la població i molt especialment contra les dels col·lectius més vulnerables” (p.154). En altres paraules, les pedagogies progressistes han estat convertides en etiquetes comercials que encobreixen el desmantellament progressiu dels espais públics, i oculten l’estructura social classista en grans titulars esqueixats de la realitat. Quan parlem de pedagogia neoliberal parlem d’un dispositiu ideològic que es proposa, bàsicament, dues coses: arrencar els continguts de l’escola per substituir-los per un paradigma d’espontaneïtat i llibertat; i esborrar tota referència a l’origen social de l’alumnat per explicar-ho tot des d’una perspectiva emotivista i psicologista. En les noves propostes, explica Ani Pérez, se suposa que tothom (alumnat i docents) hauria d’estar fent teràpia contínuament per purgar-se de traumes i d’emocions tòxiques. El Nou Paradigma sembla més un camí espiritual que una praxi docent honrada i conscient dels seus deures i límits.

Per tant, la pedagogia neoliberal (no ho dubtin: la que sancionen i apuntalen la LOMCE, la LEC catalana i la LOMLOE) és profundament confusionista, perquè confon la llibertat amb l’hedonisme, i l’espontaneïtat amb l’alienació consumista, que és el que aflora en forma de “currículum ocult” quan es retiren les nocions bàsiques dels currículums compartits. Els currículums que, precisament, la nova llei acaba de purgar i aprimar fins a la mínima expressió. La llibertat entesa com a responsabilitat civil, és a dir, l’actuació raonada i precedida d’una reflexió informada, no gaudeix de bona premsa entre nosaltres. Amb sospitosa facilitat, i a través de propagandes ideològiques poderosíssimes, s’ha implantat una ideologia romàntica que serveix perfectament a interessos mercantilistes. Així, bevent de Rousseau i de la psicologia positiva, “les pedagogies alternatives conceben l’educació com un procés d’extracció o de desplegament espontani d’una naturalesa humana que entenen essencialment bona, mantenen una postura escèptica enfront del coneixement i converteixen a la mestra en una acompanyant no directiva que renuncia a educar en nom d’un fals antiautoritarisme” (p.260). Fals perquè deixa el camp lliure per a tota classe d’ideologismes segregadors i violents.

El breu pròleg de Marina Garcés mereixeria convertir-se en lectura obligatòria en qualsevol facultat de magisteri: “La gran arma ideològica dels nostres temps és la confusió”; confusió que en l’àmbit de l’educació consisteix, per exemple, a presentar-se com a progressista mentre es duen a terme polítiques ultrarreaccionàries. Molts docents creuen que la seva activitat és neutra i apolítica, quan en realitat contribueixen a consolidar la moral de domini naturalitzada.

Però si renunciem a educar, ho sabem bé, el que afloren no són éssers de llum, i ni molt menys ànimes lliures, sinó persones atrapades en les xarxes de les ideologies dominants, no precisament democratizants: masclistes, visceralistes, extremistes, essencialistes i deterministes. El pensament crític es construeix amb saber positiu i contrastat, relacionant dades i adquirint destreses alliberadores. I això explica que a mesura que es van consolidant els currículums alternatius vagin augmentant les violències físiques i simbòliques contra el propi alumnat, l’ansietat, els suïcidis i la desorientació més angoixant. Només hi ha una manera de combatre les Apocalipsis interessades: amb sabers científics i culturals consolidats. Era així en el segle XVII i ho continuarà sent sempre, per molt que caiguem en la il·lusió pedagogista.

Sense sabers concrets, una persona no pot saber ni qui és, ni qui pot ser, ni tan sols on pot anar, més enllà de la religió consumista. L’absència d’educació reproduirà els dominis violents deslligats en la societat de l’estàndard digital, renunciant a corregir-los mitjançant el que Ani Pérez denomina “contramanipulació” llibertadora. Per aquesta raó, també, la pedagogia oficial, a més de ser escèptica i cancel·lar el coneixement com una cosa sospitosa i perjudicial, necessita també acompanyar-se de grans dosis de negacionisme. Com la teoria ha d’encaixar a qualsevol preu, la realitat és cancel·lada també sense descans, perquè ho demanda l’aparença d’èxit, el màrqueting intern en què es basa tot l’embull pedagogista.

Sense sabers concrets, una persona no pot saber ni qui és, ni qui pot ser, ni tan sols on pot anar, més enllà de la religió consumista

Del que es tracta és de confondre i desregular, de fabricar i fomentar la desigualtat social, per blindar privilegis econòmics. L’avantatge de les falses alternatives és que, després d’una primera part historicista que recorre experiències d’escoles llibertàries, monitoritza amb enorme precisió aquest procés en curs de desmantellament de les conductes i objectius bàsics de l’escola pública en una democràcia, dotant-nos de conceptes clars i eines adequades per analitzar amb precisió el que està passant.

Les preguntes que sorgeixen a continuació són massa evidents com perquè no hàgim pensat abans en elles: Quines són les emocions correctes i quines les tòxiques? On està el límit a l’hora que el docent convertit en un redemptor no es converteixi en un factor d’autoexplotació? Afavoreixen aquestes alternatives a l’alumnat vulnerable, que és el més necessitat de direccionalitat i sabers per poder reconfigurar un futur negat per condicions materials hostils? Per què hem cancel·lat la ciència per substituir-la per la compulsió burocràtica?

Explica Marina Garcés, en el seu pròleg: “L’escola neoliberal presenta les seves proposta sota un discurs antiautoritari, antijeràrquic, antitradicionalista i a favor del lliure desenvolupament de l’alumnat, posant en primer terme la felicitat, la realització personal, la cooperació i la creativitat”, quan qualsevol que hagi visitat els centres reconvertits el primer que percep és caos, explotació laboral, absència d’aprenentatge, desmobilització i foment de l’egocentrisme. Molts dels qui les han descrit les caracteritzen com a llocs en els quals no es para de fer coses però sense caminar cap a cap lloc concret. Tothom es mou molt ràpid però no sap cap a on ni per a què. A poc a poc es va caient en un vivencialisme extrem que només condueix a una banalitat patològica, construïda per a la publicitat i l’espectacle buit.

Un lloc, per tant, erràtic i mancat de contextos, fragmentari i vertiginós, un lloc que reprodueix les urgències i velocitats del fora, incompatibles amb la reflexió i l’aprenentatge serè. “La revolució neoliberal”, conclou Garcés, “és un renovació pedagògica sense moviment social, un desmantellament institucional sense noves formes d’institucionalitat, una mobilització de les classes socials sense lluita de classes”. És, per tant, una desactivació tecnocràtica, un apagat ocult per excés de moviment i burocràcia. Els centres “queden reduïts, així, a la fragmentació d’un mercat de productes o d’una societat de demandes parcials”, en la qual ningú sembla advertir ni la desigualtat ni les fronteres econòmiques per als qui no podran treballar ni viure dignament, perquè no podran acreditar cap saber. “Hem de preguntar-nos”, escriu Pérez, “si incorporar l’acompanyament o l’educació emocional sota les premisses esmentades no condueix en el fons a la perillosa reivindicació d’una irracionalitat que ens converteixi en treballadores més emmotllables i consumidores compulsives. De la mateixa manera en què és necessari criticar unes certes concepcions de la raó i parar esment a l’aspecte emocional, cal fer-ho sense caure en el rebuig a la racionalitat o en dicotomies que només contribueixen a generar major confusió” (p. 71).

Què fer? La pregunta constant, la pregunta del milió. La batalla està perduda, ja fem tard per evitar que el nostre sistema públic es converteixi en un aparcament de persones predestinades al fracàs col·lectiu, entre somriures hipòcrites i aplaudiments per als gurus que han estat còmplices i agents actius per a la poda. Ens queda el futur, la possibilitat que reaccionem amb responsabilitat civil i ens proposem construir democràcia responsable de nou: “La crítica a la innovació educativa que hem desenvolupat en el capítol anterior no hauria de confondre’s amb una defensa immobilista de l’escola tradicional o amb una mirada nostàlgica a un supòsit passat millor. El que ens preocupa no és la transformació, sinó un canvi embolicat en discursos de justícia social, respecte a la infància i revolució que camina en realitat en el sentit que dicta el neoliberalisme” (p.91). El que hem entronitzat és una subversió aparent, destinada a emmascarar els problemes d’un sistema públic en liquidació.

I perquè no podem abandonar la controvèrsia, deixar que la unanimitat naturalitzada de l’estamentació economicista arrasi amb qualsevol indici de racionalitat, llibres informats com el d’Ani Pérez són més necessaris que mai. S’acosten privatitzacions desvergonyides, externalitzacions de sabers i serveis que l’administració està en l’obligació de garantir per a tota la població. Per il·lustrar-se sobre aquest particular, busquin els articles de Cecilia Bayo.

Hi ha dos conceptes que haurien d’incorporar les noves propostes de reconstrucció: un és “classe social” i, l’altre, “continguts”. Com explica Ani Pérez, l’escola pública és la que rep treballadors i alumnat vulnerable en la seva aclaparadora majoria. No podem continuar considerant-la la fàbrica de la desigualtat, perquè un alumne privilegiat guanyi sempre en la competència amb l’alumne brillant de barri, obligat a perdre el temps durant anys en exercicis de buidatge emocional. La infantilització és la clau de la falsa alternativa: infantilitzant alumnat i professorat s’evita tot conflicte, s’oculten els problemes de la maduresa a uns joves als qui es retalla la capacitat de raonar, es pristinitzen les ànimes dels obedients per desactivar protestes i rebel·lies legítimes i es construeix el corporativisme digital de demà, on la dissidència i els sabers emancipadors no tenen cabuda.

Les falses alternatives són un programa de domini social, i ningú sembla voler fer res sobre aquest tema. El sentit comú conservador de la nostra època ja ha adoptat la no direccionalitat i l’emotivisme com a ideologies polítiques inevitables. No obstant això, davant tant de caos, tanta demagògia, tanta ocultació i paternalisme i tanta hipocresia social, és possible que mai hagi estat tan urgent disposar de veritables heretgies racionalistes.

Les falses alternatives són un programa de domini social; el sentit comú conservador de la nostra època ja ha adoptat la no direccionalitat i l’emotivisme com a ideologies polítiques inevitables

Tot passa per la defensa d’una educació pública que torni a ensenyar i incorpori l’educació contra els determinismes de classe. Per aquesta via escapem de les presons mentals del franquisme: cal imaginar la nova pública i pensar com la reconstruïm: “En primer lloc”, escriu Ani Pérez, “potser és necessari insistir que denunciar l’empitjorament de les condicions de l’escola pública, que escolaritza la major part de nens i nenes de classe obrera, o assenyalar l’amenaça que suposen les alternatives que se’ns ofereixen no és en absolut incompatible amb concebre la possibilitat d’una altra escola o fins i tot d’una societat en la qual l’educació es materialitzi prenent altres formes completament diferents” (p.259). És una de les constants del llibre: la defensa de l’escola pública no implica la defensa de l’escola pública d’ahir. El que han de plantejar-se els docents és de quina forma recuperen el control de la seva activitat professional i la sobirania dels claustres, per actualitzar amb sentit democràtic una institució pública que ha perdut completament les seves arrels i el seu nord.

Heus aquí un punt important: fa quaranta anys que els constructivistes (els que més dividends han tret de les reformes educatives) acusen els opositors de ser uns nostàlgics, uns antiquats, uns obsolets o uns profesauris. El problema encaixa amb una de les observacions més agudes de Marina Garcés, la qual ja ens va avisar l’any 2002 de “les presons del possible” que no impedien imaginar futurs factibles o, com a mínim, vivibles. I mentre la nostra realitat va tornant-se invivible gradualment (guerres, neofranquisme, homofòbia, política banal, indiferència, antiintel·lectualisme, escepticisme depriment), anem repetint errors. Com, per exemple, l’error de reduir la innovació pedagògica a un vernís cosmètic de llibertarisme, que estimula la competència entre centres i s’independitza de la realitat. Una realitat habitada per persones, i no per productes l’atenció i les passions dels quals puguem mercantilitzar impunement. L’error d’una escola centrada en les aparences d’aprenentatge i no en l’aprenentatge en si. El que toca, en canvi, és imaginar una escola que no hagi existit abans, que no begui dels errors binaris del passat, sinó que es concebi per a la crítica emancipadora que necessita el nostre avui.

És clar que privatitzar el sistema públic, o lliurar els diners de tots a fabricants i proveïdors de tecnologia que caduca molt ràpid, sense possibilitat de manteniment, i victimitzar i infantilitzar l’alumnat a partir de filosofies il·luses i passades de moda (Rogers, Gardner, Sanmartí i els seus pesats succedanis mediàtics finançats per entitats financeres) no són solucions factibles. Tret que realment ens sembli bé laminar els nostres llegats comuns i condemnar a la majoria a l’analfabetisme funcional. Com conclou Ani Pérez, “davant dels qui somien amb una escola que no talli les ales, nosaltres lluitem per una que contribueixi a donar-nos-en”. Perquè per poder volar, primer ha de proporcionar-te ales una escola pública de qualitat, orientada en saber ordenat i no al confusionisme classista.