L’empitjorament de les condicions laborals del personal docent i investigador, també del d’administració i serveis, no és cap novetat des de fa anys en àmbits universitaris. Nombroses han estat les informacions, sobretot a partir de 2010, que han donat la veu d’alarma sobre salaris irrisoris i condicions draconianes per al personal que fa classe i investiga a les universitats espanyoles.
Es tracta d’una situació que no afecta, ni de bon tros, només a Espanya, sinó que és una tendència bastant estesa en altres països, del nostre entorn pròxim, però no sols. També a Amèrica Llatina la situació del professorat universitari és precària. Entre altres motius, per la privatització d’aquest sector educatiu. La regió sud-americana és la que té una major taxa de privatització d’universitats de tot el món. Almenys així ho ha assegurat Yamile Socolovsky, responsable d’Educació Superior i Recerca de la IE a Amèrica Llatina (IEAL).
Tant ella com David Edwards, secretari general de la Internacional de l’Educació (IE) i Encina González, secretària d’Universitat i Recerca de FECCOO Estatal, han celebrat aquest matí una roda de premsa a Barcelona en el marc de la celebració de la Conferència Mundial d’Educació Superior d’Unesco. El motiu, assenyalar alguns dels problemes més importants de l’educació superior que, segons han comentat, sembla que quedaran fora de programa de la Conferència.
L’estabilitat arriba als 45
Els problemes de la universitat, des del punt de vista de les centrals sindicals, es troben principalment en la pèrdua de condicions dignes de treball en el personal docent dels centres d’educació superior. La precarització d’aquest sector suposa, com ha explicat González, que a Espanya no sigui fins als 45 anys que algú veu estabilitzada la seva carrera professional a la universitat. Aquesta és la raó que sigui complicat que l’educació superior atregui a persones joves que facin el relleu necessari.
Salaris baixos i concatenació de contractes temporals que, com han explicat tant González com Edwards, afecta principalment les dones, que s’emporten la pitjor part. Com ha comentat la responsable de CCOO, a més d’això, elles publiquen les seves recerques en revistes més prestigioses que ells, però tenen menys cites (la qual cosa impacta també en les seves condicions de treball).
La mercantilització és un altre dels problemes que han assenyalat els tres líders sindicals. Un dels seus punts importants està relacionat amb el requisit, tant a Espanya com a bona part del món, que el personal docent i investigador realitzi publicacions a revistes prestigioses i indexades. Quelcom que repercuteix en les seves condicions salarials. Aquesta circumstància suposa que, segons Socolovsky, unes poques editorials d’aquestes mateixes revistes rebin importants quantitats de diners públics que es paguen perquè aquest personal pugui publicar el resultat de les seves recerques. En molts casos, a més, aquestes mateixes editorials cobren importants sumes de diners per permetre que altres investigadors puguin llegir aquests mateixos articles.
A més d’aquesta situació amb les revistes indexades, la situació de la pandèmia i el tancament de centres universitaris durant diversos mesos va obligar al que en el seu moment el ministre Castells va anomenar ensenyament híbrid, és a dir, al fet que les universitats ràpidament intentessin respondre a aquesta situació a través de la digitalització dels seus cursos. Una digitalització accelerada que, segons denuncien els sindicats, ha suposat que moltes empreses tecnològiques hagin aprofitat per fer-se amb part d’un nínxol de mercat que mou molts milions d’euros anualment.
Com ha explicat Encina González, la «digitalització ha consistit a posar el millor de cadascú sense que hi hagi garantia de qualitat de l’ensenyament», a la qual cosa se suma un sobreesforç continuat durant molts mesos, una certa exposició de la vida privada del professorat i un empitjorament de les condicions de treball.
A això, Edwards hi afegeix el negoci que suposa «la recol·lecció de dades a través de l’empremta digital de l’alumnat»; una petjada que es produeix per l’ús d’aplicacions i xarxes privades en comptes de públiques i basades en codi obert. Per ell, els governs han de protegir l’alumnat i «han d’anar més enllà de l’enfocament comercial basat en dades».
Finalment, l’altre gran problema assenyalat pels representants sindicals és la privatització de la universitat. D’una banda, amb la proliferació d’una gran quantitat de centres universitaris creats i gestionats per empreses privades, com és el cas, ha comentat González, de Madrid i Catalunya en els últims anys. Socolovsky ha recordat que Amèrica Llatina és la regió del món amb més universitats privades, i per això considera essencial una universitat pública «especialment dels països de la regió per superar obstacles històrics que condicionen a la nostra població d’arribar a condicions dignes de vida».
Els tres dirigents sindicals han exigit que aquestes situacions tinguin reflex en el desenvolupament de la Conferència. Han denunciat que l’agenda d’aquesta trobada no és transparent i que no és clar quin tipus de declaració acabarà publicant-se una vegada que acabi i fins a quin punt la Unesco es veurà obligada a seguir-la.
Per això, han demanat tenir més espai en el seu desenvolupament i que qüestions relacionades amb la inversió pública o la millora de les condicions de treball (dignes i en llibertat) tinguin un pes important en els debats.
La futura LOSU
Sobre el nou avantprojecte de Llei orgànica del Sistema Universitari (LOSU) que va presentar fa uns dies el ministre d’Universitats, Joan Subirats, Encina González ha assegurat que encara estan valorant el text, però que li sembla «prolix en uns certs temes i generalista en uns altres». Al sindicat li preocupa el finançament i el percentatge sobre el PIB (que no se sap si sortirà del Govern o de les CCAA) i que «s’allunya de les mitjanes de la UE i l’OCDE».
També ha assegurat que queda perfilat tot el que té a veure amb el personal i s’obvia la negociació amb els representants dels treballadors. «No es constitueix la taula de negociació, va dir, i es deixa en les CCAA la legislació».
González creu que aquesta possible desregulació per falta de claredat en el text podria suposar la creació de diferents sistemes universitaris depenent de les comunitats autònomes, que no es contempli en el text res relatiu a l’Estatut del PDI o que hi hagi poca definició en la possibilitat que les matrícules siguin gratuïtes. També ha assenyalat la preocupació que el text de la llei no faci un major control sobre la proliferació d’universitats privades i que, al no ser molt definida, els seus desenvolupaments posteriors puguin suposar que es doni la volta al sentit del preàmbul de la llei.
