De sobte, apareixen noves normes i estructures que no sabem amb quins arguments estan justificades i que a la gent, als professionals que som davants els infants i les famílies, ens resulten del tot incomprensibles.
Els qui volem l’evolució del sistema educatiu advoquem per la inclusió, per trobar recursos i poder ser una escola plural que atengui totes les necessitats que van brollant al llarg del curs escolar i que no tenen res a veure amb el dia que acabem o comencem l’escolaritat.
Els i les mestres que volem una bona escola pública desitgem gent en els càrrecs que ens acosti a la nova realitat dels i les alumnes, ja que cada cop més veiem com és de diferent i com han canviat les seves necessitats afectives i intel·lectuals.
En el dia a dia de les aules es produeixen molts esdeveniments que els i les mestres reconduïm gràcies a la nostra perícia i amor per la tasca que representem. El dia a dia de les escoles està ple de gestions màgiques que ajuden els infants a créixer i a les quals ningú dona cap valor.
La vida escolar és un garbuix d’incomprensions de meravelles intel·lectuals i afectives d’improvisacions plenes de saviesa, de grans programacions oblidades per la realitat del dia a dia i sobretot de persones adultes que intentem que els alumnes resolguin els seus conflictes, ja siguin socials, intel·lectuals o afectius.
No crec que cap de les persones que seu al despatx de les jerarquies contempli la veritable realitat on ens movem els qui ens agrada educar. I si ho fan potser els manca informació dels mestres que, plens de força i desig de col·laborar en els processos d’educar persones, ens situem cada dia davant dels alumnes immigrants, desfavorits socioeconòmicament, els afectivament abandonats per motius multifactorials i pels qui tenen alguna dificultat d’aprenentatge, sigui quina sigui. Una paleta plena de situacions i colors a la qual no acabem de donar resposta.
A les escoles hi ha un entramat –que mantenim famílies, alumnes, personal no docent i mestres– traçat per fils invisibles als qual ningú dona valor fins que es trenca. Quan es trenca per qualsevol motiu (l’escola desapareix, canvien molts professionals, etc.) és quan es comencen a percebre els fils que ningú veia i que, no obstant això, feien que aquella família o aquell infant anés content a l’escola.
A les escoles hi ha tot un entramat de fils invisibles que sostenen el creixement i l’evolució de la comunitat educativa, i als quals ningú dona valor fins que es trenquen
A sota de les vides escolars quotidianes hi ha molts fils que sostenen el creixement i l’evolució dels nostres infants, famílies i tota la comunitat educativa. Aquests fils van des de la gran professionalitat d’alguns docents fins la humanitat, humilitat, honestedat dels integrants de la comunitat educativa.
Encara no he vist cap reforma que reconegui ni que valori la màgia que fem cada dia els mestres per voluntat pròpia, sense que ningú ens ho digui. Encara no he vist cap llei que contempli les dificultats i la gran saviesa professional que exigeix la inclusió i com de bé s’està fent malgrat la manca de recursos humans i econòmics.
No he vist encara cap polític que s’acostés a la realitat palpable de les escoles per percebre les necessitats del sistema educatiu públic, i si ho han fet no hem notat la diferència.
Considero que som un sector meravellós i ple d’humanitat, i desconec si se’ns està valorant com a tal o se’ns està posant en un dígit de control d’un programa. Com que l’escola no acaba d’entrar dins d’aquest paràmetre digital, s’han de prendre mesures per tal que sigui un nou codi informàtic que no doni grans maldecaps i que progressa adequadament. Però la comunitat educativa no és un programa, no som dígits de control.
