He trobat un interessant assaig construït a partir d’un diari de viatges d’un jove burgés en el segle XIX (La ciudad futura. Viajes por la Europa burguesa. Barlin Llibres, València) Mentre les classes populars amuntegaven als seus petits en escoles –una forma generosa d’anomenar el panorama desolador de l’escolarització de l’època– José Inocencio del Pla i White, el nostre personatge en el citat llibre, un jove adolescent burgés d’orígens valencians, bascos i irlandesos, s’educa segons els valors, estil de vida i interessos de la seua acomodada classe social. Aquells xiquets pobres, quan tenien la sort d’entrar a l’aula, se submergien en una oferta curricular tan emancipadora com això: Doctrina cristiana, Historia sagrada, Lectura y Escritura, Principios de gramática castellana, Principios de aritmética y nociones de agricultura, industria y comercio, según las localidades (Ley Moyano, 1857).
Mentrestant, com s’educava el jove burgés José Inocencio? Viatjava per tota Europa, conreava les relacions socials, descobria i explorava ciutats, cuidava el seu cos i esperit amb estades prolongades en balnearis, assistia a representacions teatrals, se solaçava amb l’exercici de la lectura i escrivia en el seu diari l’experiència viscuda i les reflexions que aquesta provocava. El pare de José Inocencio sabia que invertir en aquest model educatiu era garantia de la formació requerida per al desenvolupament dels negocis i de la seua pròpia classe social. Una educació amb valor d’ús i valor de canvi.
No porte fins aquí aquesta anotació per reflexionar sobre la desigual reproducció de les classes socials segons el desigual aliment educatiu (basta un record de reconeixement a aquell estudi d’inicis dels 70 sobre la reproducció social en l’educació –Bourdieu i Passeron–). El que em suggereixen els viatges del jove burgés de família valenciana i el seu dietari és una reflexió sobre el sentit pràctic del currículum de formació, o per a dir-ho amb un Bourdieu més pròxim, aquells principis als quals recorrem cada dia en les nostres accions i en els nostres judicis sobre el món i els altres. Aquests principis lluny d’estar lliurats a l’atzar, diu Bourdieu, obeeixen a estratègies molt concretes que depenen del capital material i simbòlic que posseeixen els actors.
Amb propostes de reforma curricular o sense elles, habitualment discutim el currículum escolar d’una manera tècnica, deslligat del seu sentit pràctic, és a dir, deslligat de les discutibles característiques concretes que el converteixen en una pràctica social que, com a tal, actua en un marc de relacions de poder i desigualtat. I quin hauria de ser el sentit pràctic de l’educació de xiquets i joves en una societat radicalment democràtica? Doncs, no haig de ser jo qui responga perquè aquesta resposta requereix un assossegat debat públic, però mentrestant, hi ha quatre idees en l’experiència educativa del jove burgés del segle XIX que haurien de considerar-se en les prescripcions curriculars d’ara mateix, i en la seua possible discussió.
La primera, el viatge. “Mirar amb nous ulls” escrivia Marcel Proust. El viatge com a esdeveniment que ens allunya del nostre centre de gravetat natural i habitual i provoca enfrontar-nos amb noves experiències i cultures que ens ajuden en el nostre ple desenvolupament. El viatge que ens submergeix en la complexitat, possibilita la sorpresa trencant les parets de la rutina, descobreix noves llengües, nous paisatges, nous coneixements, noves possibilitats, nous mons.
La segona, l’exploració de la ciutat, la vida al carrer, el lloc on neix la pregunta i per on caminen les respostes. La ciutat és una forma material de la cultura, un complex dispositiu cultural, d’on emergeixen missatges, significacions, on es construeixen les experiències, on s’alimenten els relats, les narracions, on es formen i transformen les biografies. Interrogar la ciutat com a projecte i experiència curricular suposa una lectura crítica del “text” de la ciutat que penetra l’experiència de subjectivació.
La tercera, l’escriptura com a sistematització de l’experiència. L’escriptura que ens projecta i compromet com a subjectes en l’esfera pública des de la nostra particular subjectivitat, ens fa presents i ens atorga veu pròpia. Escriure és deixar constància de la veu que neix de la voluntat d’exercir la paraula, la voluntat de dir-nos coses, d’escriure amb veu pròpia, amb llengua pròpia, amb nom propi. Res semblant al dictat o l’examen, a l’escriptura mecànica, estandarditzada. Escriure és aprendre a triar, aprendre la paraula com un moment i un espai de creació i de llibertat i cultiu del pensament.
La quarta, la cura del cos, entés com una pràctica social i cultural, una manera de fer, sentir, pensar la manera que la gimnàstica, l’esport, la dansa, la vida en la naturalesa o el joc constitueixen una disciplina unitària i una pràctica pautada culturalment que cobra sentit en un context concret i situat.
Aquests són alguns sabers fonamentals que conreava aquell jove burgés i que són saludables per a qualsevol ésser humà, independentment de la seua classe social. No obstant això, hi ha una cinquena condició, de la qual es despreocupa la classe social d’on prové el jove José Inocencio: la mirada crítica i la voluntat transformadora de l’educació i del sistema social que aquesta ajuda a reproduir. Si l’educació en cap cas és una activitat neutra, l’educació pública ha de plantejar-se l’exigència moral de facilitar a les classes populars sabers d’emancipació respecte de la seua condició social i cultural subordinada. Si Paulo Freire no està entre les opcions pedagògiques de la burgesia, l’opció per una pedagogia de l’oprimit és, no obstant això, d’urgent necessitat en el repertori curricular d’una educació pública amb valor d’ús per a les classes populars.
Viatjar? Investigar la ciutat? Escriure amb veu pròpia? Conrear el cos i l’esperit? Construir una mirada crítica? Però si això ho venim fent a les nostres aules tota la vida!
Un parell d’apunts, encara. Al llarg d’aquestes línies faig referència als xiquets i joves pobres i burgesos, però ens podriem preguntar: i les xiquetes? Des d’un camp d’argumentació que s’instala en les pedagogies crítiques i reivindica l’emancipació dels subjectes cal anar en compte en no contribuir als processos d’invisibilització que les dones, en el seu ser i estar al món han patit i continuen patint al llarg de la història. Parlem del viatge, de l’exploració de la ciutat, de l’escriptura com a ferramenta de tria i llibertat, del cos i del joc com espais de cultiu de la nostra pràctica cultural, però cal que ens preguntem com les dones i quines dones han pogut viatjar i descobrir món, derivar segures per la ciutat, aprendre l’escriptura i usar-la com a ferramenta crítica o tenir cura del cos i gaudir de les propostes culturals de l’entorn.
D’altra banda, a aquest article alguns amics i amigues practicants de la Pedagogia Freinet l’interpel·laran dient: “viatjar?, investigar la ciutat?, escriure amb veu pròpia?, conrear el cos i l’esperit?, construir una mirada crítica? Però si això ho venim fent a les nostres aules tota la vida!” Clar!, els dic. Per això Freinet va escriure un llibre amb l’inconfusible títol: Por una escuela del pueblo. Guía práctica para la organización material, técnica y pedagógica de la escuela popular (en la recordada editorial Laia). Hi ha, llavors, un moviment docent, que ha trobat eines per a combatre la falsa neutralitat i alinear-se amb les pedagogies emancipadores. A l’escola pública com a escola del poble li queda encara un caminet per recórrer.
