Arribar a l’objectiu d’un màxim de 2°C d’augment en la temperatura global requereix canvis substancials i urgents als nivells d’emissions. En aquest context, la Unió Europea s’ha compromès a aconseguir la neutralitat climàtica el 2050, és a dir, que l’economia europea només emeti els gasos amb efecte d’hivernacle que puguin ser absorbits pels embornals, com poden ser els boscos. Per aconseguir-ho, calen canvis a tots els nivells de la societat, també en els estils de vida que portem.
A través dels nostres patrons de consum, les famílies emetem el 72% dels gasos amb efecte d’hivernacle a nivell mundial. A més, les mesures d’eficiència energètica tradicionals, com ara la normativa sobre aparells elèctrics o exigències d’aïllament tèrmic, tot i anar en la direcció correcta, són insuficients per assolir aquestes metes tan ambicioses i també es requeririen canvis en el consum energètic de les llars, especialment a països amb rendes altes, com són els europeus.
Un estudi recent documenta que els components més importants de l’empremta ecològica de les famílies són els desplaçaments (tant amb cotxe com amb avió), el consum de carn i productes làctics, així com la climatització dels habitatges. D’altra banda, les condicions de vida, com ser propietari o no de l’habitatge habitual, i les característiques demogràfiques, com el nivell d’ingressos, influeixen enormement tant a les preferències com a les possibilitats de les persones individuals de reduir les seves emissions, fins i tot en major proporció que el país o la ciutat on viuen.
La problemàtica de lluitar contra el canvi climàtic individualment
Hi ha dos conceptes econòmics ben coneguts que reflecteixen algunes de les problemàtiques més importants per aconseguir els canvis necessaris als patrons de consum a nivell individual: el d’externalitat i el de bé públic.
Una externalitat és un efecte indirecte d’activitats com el consum o la producció que afecta a terceres persones o a la societat en general. Un exemple comú seria el de la contaminació de l’aigua o l’aire a través de la producció: quan les empreses contaminen amb la seva producció, generen un dany indirecte per a la població que les envolta. En aquest cas, una de les vies per les quals es va optar per mitigar aquesta externalitat al Protocol de Kyoto va ser l’assignació de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. De la mateixa manera, l’ús de vehicles contaminants empitjora la qualitat de l’aire que respirem i contribueix a la destrucció de la capa d’ozó. És per això que a moltes ciutats s’ha optat per restringir-ne l’ús.
Aquests dos són exemples d’externalitats negatives, però també hi ha externalitats positives relacionades amb el medi ambient, com poden ser la creació de cultius ecològics (on s’utilitzen adobs orgànics), que milloren la captura de carboni, convertint-se en embornals, o, la compra de productes de proximitat en lloc d’altres que requereixen la posada en marxa de grans mitjans de transport i contribueixen a un nivell més alt d’emissions.
L’aire net, el vent, la radiació solar o la temperatura del planeta són exemples clars de béns públics. Les dues característiques que diferencien els béns públics dels béns privats són: la no rivalitat i la no exclusió. La no rivalitat vol dir que el bé no minva quan més persones el consumeixen i els recursos naturals renovables en són clars exemples. Mentre que la no exclusió fa referència als béns que estan a l’abast de tot el públic, als quals tots els integrants de la societat hi tenen accés.
A diferència d’un bé privat, els béns públics són compartits per definició i, quan la producció i/o el manteniment requereix un cost relativament alt, és molt difícil que persones particulars decideixin assumir-lo. En el cas del clima, això suposaria que persones individuals carreguessin amb la responsabilitat de contrarestar les emissions de la població total i, per raons òbvies, això seria inviable, tret que una gran majoria de la població prengués part de responsabilitat. Això és el que els economistes anomenem el problema del polissó o el free-rider problem: la producció o manteniment dels béns públics beneficia igual els que contribueixen i els que no ho fan. I els polissons o free-riders són els membres del col·lectiu que es beneficien del bé sense contribuir a la seva existència.
Aquests aspectes tan particulars generen una forta barrera per resoldre un problema col·lectiu a partir de decisions individuals. Per sort, a diferència de l’homo economicus, les persones es preocupen pel bé comú i, a més de guiar-se pel propi interès, tenen valors morals que ajuden a mitigar aquesta problemàtica derivada de veure el problema des d’una perspectiva individual. De tota manera, la tensió entre bé propi i bé comú és inherent a la resolució d’aquest problema.
Els esforços voluntaris individuals tenen impactes molt petits a curt termini i això fa més fàcil que una o un s’escudi en el problema del polissó per justificar la no contribució a la causa: “si no veig que els altres estiguin reduint les seves emissions, encara que jo ho faci, no solucionaré res”; i aquesta lògica esdevé més important com més cost individual tingui la contribució (tot i ser més efectiva en la reducció d’emissions). Per exemple, la majoria d‘enquestats en aquest estudi estaven disposats a comprar productes amb empaquetats més verds (més d’un 60%), però molt pocs (menys d’un 10%) a canviar els patrons de transport. Una altra problemàtica important és la manca d’informació i de conscienciació.
Mitjans d’acció
Tot i que sovint el focus de la lluita contra el canvi climàtic es posa en els canvis tecnològics, els canvis de comportament podrien suposar entre un 6 i un 16% de reducció d’emissions dels gasos d’efecte hivernacle. A més, el potencial d’aquests canvis es concentra majoritàriament a Europa i estarien acompanyats d’altres beneficis col·laterals com l’estalvi familiar o les repercussions positives en la salut pública i el benestar animal. Pel que fa a polítiques públiques, l’educació sobre el clima i els programes de sensibilització són claus per aconseguir aquests canvis.
Així mateix, l’accés a crèdit o ajuts dirigits a la millora dels sistemes de climatització o el transport en aquest sentit són clau perquè les famílies amb menys recursos també puguin contribuir a la transició. Polítiques que consisteixin en subsidis, rebaixes d’impostos o altres mesures d’abaratiment en l’ús d’energia més eficient s’han d’implementar amb cura i ser monitorades, ja que poden produir un efecte rebot, és a dir, si el cost de consum d’energia és menor, el consum d’energia es pot veure augmentat, encara que sembla que la magnitud d’aquest efecte es troba per sota del 30%.
Finalment, les mesures que afectin el preu del CO2 buscant reduir-ne el consum, també han de tenir en compte els efectes redistributius, atès que les famílies més pobres són les que tendeixen a veure’s més afectades.
