“Si treballes de radiòleg ets com el coiot que ja està a punt del precipici, però no ha mirat cap avall”. Aquesta és la ‘mala notícia’ que Geoffrey Hinton, padrí de l’aprenentatge profund, va llançar el 2016 advertint que la IA era més adequada que els metges per llegir imatges de ressonàncies magnètiques. La veritat és que estem el 2023 i ni un sol radiòleg ha estat reemplaçat. Més aviat, hi ha consens que l’aprenentatge automàtic que ofereix la IA aplicat a la radiologia és més difícil del que sembla.
Avui estem lluny que les màquines puguin entendre realment el llenguatge humà. Elon Musk també ens va anunciar que el nou robot humanoide en construcció, Optimus, algun dia seria més gran que la indústria de l’automòbil, però el dia de demostració de les virtuts de la IA per a Tesla (2021), Optimus va resultar ser un humà disfressat i, quan van fer servir el “Mode de conducció autònoma total”, la seva Tesla no va reconèixer una persona parcialment enfosquida pel senyal d’alt que treia, ni tampoc el senyal, així que el conductor humà va haver de fer-se càrrec. Davant la sorpresa, el sistema no va saber què fer.
Des de fa unes setmanes no parem de llegir notícies de l’èxit del xat GPT-3, un producte d’OpenAI -empresa que compta entre les seves promotores Elon Musk, Mark Zuckerberg o Bill Gates, tot i presentar-se com “sense ànim de lucre”- que és un model de llenguatge que empra aprenentatge profund per produir textos que simulen la redacció humana. La seva versió beta està disponible “gratuïtament” perquè tots els usuaris l’entrenin bé (això sí que és gratuït) per aconseguir una futura versió pro de pagament. Fins ara no han aconseguit evitar -per la manca de context que té- que produeixi informació errònia com imputar a Bill Gates la invenció de la COVID-19, afirmar que les vacunes no són gaire efectives o proposar que sacrificar humans seria l’única via per a evitar la fi del món. És previsible que l’entrenament voluntariós dels més d’un milió llarg d’usuaris, que ja va aconseguir durant els primers 5 dies (ara, una cerca a Google mostra més de 700 milions de resultats) millori el programa.
També DALL-E 2, un altre producte de la mateixa empresa està disponible en obert i permet dibuixar qualsevol instrucció de text que se li dona. Ho fa tan diligentment que ja alguns artistes digitals i altres professionals l’usen per als seus esbossos, a partir dels quals ells finalitzen la seva obra.
Tots aquests sistemes són reeixits -i cada dia milloraran- quan aprenen d’exemples específics que han vist abans, però ensopeguen quan s’enfronten a alguna novetat. La seva opacitat i manca de transparència (algorismes “invisibles”) caracteritza l’anomenada “caixa negra” de la IA. Mentre que els resultats siguin exitosos no ens preocupa gaire no poder explicar quines són les causes subjacents d’aquests beneficis. El problema és que quan hi ha en joc vides humanes -com en radiologia o als automòbils sense conductor- convé ser cautelosos.
La seva novetat i avenços ens torna temorosos perquè ens espanta pensar que ens tornarem obsolets, però la IA, avui dia, no reemplaçarà la intel·ligència humana perquè el seu sistema només respon al “què”, no al “per què” i molt menys al “què passaria si…?” La complementarà perquè pot compondre una simfonia semblant a les de Beethoven o replicar un Rembrandt, però no capta res tan humà com els conceptes de causalitat i imaginació perquè la IA aprèn, però no comprèn. I sobretot s’inspira en coses ja fetes, no en experiències de vida. Aquests avenços ens plantegen dilemes que haurem d’anar discutint sobre la creativitat (els artistes no creen potser també a partir de patrons anteriors realitzats per altres artistes?), l’autoria legal i la privadesa i els biaixos que reprodueix.
Els límits actuals de la IA tenen a veure amb els usos del llenguatge que fem els éssers parlants que van més enllà del codi universal i que inclouen l’humor, la ironia o el doble sentit de les paraules. Per això, GTP3, de moment, no aconsegueix fer un bon acudit ni comet lapsus, com tampoc no entén les homofonies impossibles del Finnegans Wake joyceà, ni les curioses explicacions d’un expresident gallec o la lletra de cançons com Motomami. Per això, els humans continuem sent insubstituïbles, però fins quan?
