Xavier Massó Aguadé és secretari general del sindicat de Professors de Secundària (aspepc·sps). És llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació (UB) amb Grau, llicenciat en Antropologia Social i Cultural (URV), amb Diploma d’Estudis Avançats (DEA), i catedràtic d’Ensenyaments Secundaris per l’especialitat de Filosofia. És autor del llibre ‘El Fin de la Educación’ (Akal) i coautor de ‘La educación cancelada’ (Sloper).
Què distingeix la seva proposta de la resta?
Que es tracta d’una proposta global i professional, que incorpora una concepció integral del sistema educatiu, crítica amb el model actual.
Quin és el problema més greu i urgent del sistema educatiu, i per què?
Que s’ha decidit que deixi d’exercir la seva funció originària, la de transmetre coneixements, per convertir-lo en un aparcament d’adolescents amb finalitats purament instrumentals.
Quin és el problema laboral dels treballadors de l’ensenyament públic que caldria resoldre amb més urgència?
La burocratització, la inestabilitat i les retallades de fa més de 10 anys, que s’estan donant per consolidades.
En general, els seus afiliats de base demanen suport al sindicat quan passa què?
Sempre que tenen problemes de tipus laboral i/o professional que entenen que vulneres els seus drets. També per consultes sobre aspectes concrets referents a procediments administratius, com ara concursos de trasllats, oposicions, sol·licitud de sexennis, borsa de treball, permisos o llicències, baixes…
Les ràtios estan començant a baixar pel declivi de la natalitat, no per les polítiques del Departament
Els sindicats han d’opinar sobre aspectes pedagògics, si aquests no afecten les condicions laborals dels treballadors?
Sí, exactament de la mateixa manera que els enginyers o els arquitectes han de fer-ho sobre la qualitat dels materials amb què els fan dissenyar una estructura o un edifici, o que els metges bé haurien de dir alguna cosa si els obliguessin a practicar el xamanisme o l’homeopatia com a doctrina i praxi mèdica oficial, en comptes de la medicina clínica científica.
Digui’ns alguna cosa positiva que hagi fet el conseller Gonzàlez-Cambray o el seu equip.
La veritat, no se me n’acut cap, llevat de la maquinària propagandística que ha desplegat per tal de «vendre» els seus despropòsits. Sí, purament propagandística.
Digui’ns alguna cosa que el professorat, com a col·lectiu, hauria de fer millor.
Denunciar públicament la situació real a la majoria d’instituts: precarització, arbitrarietat, deteriorament de la convivència, gestió economicista de l’educació, impossibilitat de fer correctament la nostra feina…
Avui el sistema educatiu públic té més professionals que mai a la història, les ràtios han començat a baixar començant per I3, s’ha recuperat l’hora lectiva que faltava, es tornarà als estadis de sis anys… Es pot afirmar que les condicions laborals dels docents estan millorant?
No, més aviat estan empitjorant. De fet, les ràtios estan començant a baixar pel declivi de la natalitat, no per les polítiques del Departament, els estadis –el primer- segueix sense ser de sis anys, i l’ambient de treball als centres està cada cop més enrarit. Hi ha en marxa un procés de reconversió del docent en un mer «coach» o en un monitor d’entreteniment, i aquesta no és la seva funció.
Un sistema educatiu inclusiu no significa que tots els alumnes hagin d’estar a la mateixa aula
Un MIR per al professorat novell és una bona idea? I una ‘ITV’ per al professorat veterà?
No sembla una bona idea, i menys en les actuals circumstàncies. Un MIR docent només és pensable en instituts organitzats per departaments didàctics de cada especialitat, i dirigit per especialistes de la disciplina en qüestió –Matemàtiques, Llengua…-, no per pedagòcrates. Una ITV pel professorat veterà? Això serien els exàmens externs. I si, com ha passat recentment en un altre àmbit, resulta que els trens són massa grans pels túnels, la culpa no és dels maquinistes, sinó dels que han dissenyat el comboi. El que falla són les teories pedagògiques populistes i els polítics, no els docents ni els alumnes.
Què poden fer els sindicats de docents per contribuir a donar un impuls a l’escola inclusiva?
Nosaltres estem contra el model d’escola inclusiva que s’està aplicant, que és una còpia del que va implantar Margaret Tatcher al Regne Unit en el seu moment, arran de l’Informe Warnock (1974). Sí que estem incondicionalment a favor d’un sistema educatiu inclusiu, però això no significa que tots els alumnes hagin d’estar a la mateixa aula. No és un problema de recursos –que també-, sinó de concepte.
Acabi la frase
- L’aprenentatge basat en projectes és… una fal·làcia; tal com s’està aplicant, no pas la solució, sinó una part del problema. Cal un currículum estructurat.
- L’escola concertada aconsegueix… eludir les pràctiques pedagògiques més absurdes, amb la complicitat tàcita de l’Administració. També la comprensibilitat és menys tòxica en aquests centres, perquè l’alumnat és més homogeni.
- Les avaluacions externes són… urgents! És l’única manera de saber què aprenen els nostres alumnes i evita «corralitos».
- La neurociència ens permet… conèixer millor la base fisiològica dels processos d’aprenentatge… La neurociència de veritat, és clar, la que fan els neurocientífics, no el que ens estan venent propagandísticament: una xerrameca pseudocientífica que massa sovint té de ciència el mateix que l’astrologia o les arts màntiques.
- La jornada intensiva té… avantatges evidents per a totes les parts implicades.
- El debat sobre coneixements o competències… és un pseudodebat. És com parlar de tecnologia sense contemplar la ciència. Un sistema educatiu que no imparteixi coneixements teòrics només formarà unívocament de forma purament mecànica.
- La pandèmia ha posat de relleu… les vergonyes d’un sistema educatiu que no funciona per les males polítiques que s’apliquen
- La baixada en l’ús del català a l’escola es reverteix… socialment, l’escola ja està fent tot el que pot fer i més.
- Les famílies han de saber… que el model educatiu actual és un frau i que els instituts no són aparcaments d’adolescents, sinó llocs per anar-hi a aprendre i amb els seus propis mecanismes de funcionament.
- La societat reconeixerà la feina dels docents el dia que... se’ls permeti tornar a ensenyar.
No hi ha comentaris
Crec, com apunta en Xavier Massó, que hi ha moltes paraules i molts conceptes distorsionats I una pèrdua aspectes fonamentals fet que està interferint en el procés educatiu.
No s’entén el desconeixement de les etapes del desenvolupament, explicats reiteradamente des de la psicologia.
No s’entén que no es doni aquest coneixement i s’acompanyi a les famílies per millorar el desenvolupament natural dels infants i adolescents fet que podria afavorir una connexió amb l’educació i disminuir la sobreprotecció que hi ha en aquests moments.
No s’entén que el professorat no posi en pràctica estratègies, com el sociograma, no sols per constatar les relacions sinó per modificar-les, afavorir les relacions i per millorar el clima de l’aula i la dinàmica del grup.
No es pot anar donant voltes a problemes veient-los de manera individual quan realment són propis de la dinàmica del grup que cal liderar, en aquest cas, pel professorat.
L’educació no és individual sinó dinàmica i global. Aquest és el sentit que té l’escola.