He dubtat molt a fer aquesta publicació, ja que soc conscient que actualment és un tema que remou molt.
La meva formació va començar amb el grau de pedagogia. Això em va portar a treballar, durant tres anys, com a auxiliar d’educació especial (el que entenem com a vetllador/a) amb infants de tres anys i amb autisme i síndrome de Down. En el meu cas, tots els infants feien escola compartida, és a dir, unes hores estaven a l’escola ordinària (és quan jo els acompanyava i durant tota la seva jornada, sempre amb el mateix infant) i, la resta, a l’escola d’educació especial. Abans de fer la proposta d’escola compartida, vam valorar quines hores i moments eren més beneficiosos que estigués a l’escola ordinària o d’educació especial. Amb el temps, vam observar que aquesta proposta era molt favorable per als infants en qüestió, la resta del grup i les persones adultes que els acompanyàvem.
Després de pedagogia, vaig decidir fer educació infantil, perquè em vaig adonar que tenia la necessitat d’atendre la totalitat del grup, i no només als infants amb més diversitat funcional. Quan vaig tenir la meva primera tutoria de 3 anys, em va tocar enfrontar-me a una nova realitat: havia d’atendre a la totalitat del grup i, per tant, també als infants amb NESE. Va ser molt complicat, perquè, a diferència de la realitat que vaig viure com a auxiliar d’educació especial, no hi havia un informe i, per tant, tampoc un suport d’educació especial a l’aula.
Actualment, sabem la importància que donem a la inclusió (com ha de ser!), de fet, quan et presentes a unes oposicions, les formadores ja et diuen que, com més vegades facis servir la paraula “inclusió” durant la redacció, més punts tens… i ara ve la part controvertida i que em referia a l’inici de la publicació: actualment, sento que hi ha molta HIPOCRESIA amb la inclusió.
Ens sentim frustrades i, a poc a poc, sentim que part de la il·lusió que sentim cap a aquesta professió, s’esfuma
Soc la primera que pensa que l’escola ha de ser per a TOTHOM, però la nostra realitat no ho permet. Perquè l’escola sigui per a tothom i, per tant, atengui els infants amb diversitat funcional, implica una modificació, profunda, de: la mirada (per tant, formació), temps, espais, materials i recursos humans especialitzats. Tenim alguna d’aquestes coses? Per tant, mentre no ho tinguem, hem de comptar amb el suport de les escoles d’educació especial?
Em sembla hipòcrita i injust que els infants amb diversitat funcional estiguin a les escoles ordinàries, sense aquests suports (o, potser, només un d’aquests i a mitges) i ens atrevim a dir que som escola inclusiva. No, no som escola inclusiva, perquè no estem atenent, com mereix, a aquest infant. Paral·lelament, tampoc atenem la resta. No parlo d’una escola en concret, sinó de totes, ja que, malauradament, parlo amb companyes de diferents escoles i totes patim la mateixa realitat, ja que això no depèn de les decisions de les escoles, sinó dels governs.
Sempre que comparteixo aquesta sensació amb altres companyes, la conclusió que arribem és que ens sentim frustrades i, a poc a poc, sentim que part de la il·lusió que sentim cap a aquesta professió, s’esfuma.
Així doncs, penso que una de les obligacions i responsabilitats com a professionals de l’educació és fer arribar als governs aquest malestar per totes les parts implicades i, per tant, que ens comprenguin (si cal, que s’apropin a la realitat de les aules…) totes les persones que estan implicades en aquest procés, ens ajudin i ens ofereixen el suport emocional i els recursos que necessitem.
