Opinió

Amaga el mòbil!

I què fem amb els mòbils? Pregunta que sorgeix de tant en tant en els instituts, de forma recurrent, i no sempre ben resolta. També és possible evitar la pregunta, no dic que no, i potser hi ha centres que eviten la discussió (i la reflexió necessària, penso jo), de la mateixa manera que en les nostres vides evitem parlar de les coses que no ens agraden i que sabem que difícilment les acabarem de resoldre. Els arguments o excuses donen pas a diverses variants de la fugida:

– Opció “pessimista”: per a què pensar i discutir, si mai no resoldrem un problema tan greu que afecta tota la societat!

– També hi ha una altra opció, l’opció “aquí-mano-jo”: per a què pensar i discutir, si això ho vam (vaig) decidir ja fa temps!

– L’opció “despistat”: què dius que hem de fer? Vols dir que podem fer alguna cosa?

– Se m’acudeix també l’opció “supèrbia”: això nosaltres ja ho tenim ben resolt!

Sigui com sigui, per a mi el que és evident és que o acceptem que hi ha un problema que va molt més enllà del nostre centre i que cal revisar constantment o busquem una excusa millor per evitar reflexionar-hi. Per tant, davant la falta d’una bona excusa, haurem d’acceptar que l’ús dels mòbils és un problema entre els joves (i entre els no tan joves) i que les escoles i instituts no podem desviar la mirada. Aconsello la lectura de l’article publicat al Diari de l’Educació el 26 de setembre del 2018.

En el nostre institut hem obert la discussió. Novament. Per què? Doncs, primer perquè el lideratge d’una institució democràtica ha de ser obert, compartit i transparent. En segon lloc, perquè els lideratges posseïdors de la veritat, d’il·luminats i profetes, fa temps que van passar a la història (o haurien d’haver passat a la història). I, tercer, perquè no pot haver-hi decisions exitoses que no comptin amb l’acceptació i el suport compromès de la comunitat educativa o, almenys, del claustre docent.

Necessitem una normativa clara, sense ambigüitats, que defineixi quan i com es poden utilitzar els mòbils des de l’anàlisi reflexiva

Doncs, bé, comencem. Primer de tot, què en sabem? Podem afirmar que una part dels joves tenen un problema d’addicció al mòbil. En un article del Jordi Llovet publicat al Diari Ara el 5 de març del 2022, s’afirma que, segons la Fundació FAD Joventut, “la major part dels nois i noies més grans de 10 anys porten un smartphone a la butxaca i que el 37% dels adolescents entre 12 i 17 anys passen més de sis hores al dia enganxats a aquesta màquina”. Això, afegeixo jo, independentment de què l’escola o l’institut tingui o no prohibits els mòbils dins del centre. La Fundació Adsis en un estudi realitzat entre els anys 2020 i 2022 també arriba a conclusions interessants: el 25% de la població enquestada dedica més de cinc hores diàries en aplicacions com Tik-Tok, Instagram o Youtube; un terç de la població enquestada usa la tecnologia per a no pensar en els seus problemes; les persones enquestades afirmen que l’ús de la tecnologia els porta conseqüències com estudiar menys o suspendre, discussions a casa, els interfereix en altres tasques i activitats diàries i altera el seu estat d’ànim. Dades interessants, oi?

Més dades. La Creu Roja defineix la “nomofòbia” com la por irracional a no disposar del telèfon mòbil o a no tenir accés a internet. Aquesta fòbia és ja una realitat entre la població adulta i l’Organització Mundial de la Salut afirma que entre un 6% i un 9% dels adults de l’estat espanyol podrien estar ja sotmesos a aquest comportament addictiu. Però, si parlem dels joves, la Creu Roja adverteix que “entre el jovent existeixen alguns factors a tenir en compte: els i les joves es troben en ple procés de formació de la seva personalitat adulta i són més vulnerables en l’àmbit emocional, per la qual cosa els efectes d’aquesta situació els colpegen amb més virulència”. Sintetitzant, aquest comportament addictiu identificable en els adults, també es dona entre els joves, però en ells les conseqüències poden ser més greus per la inestabilitat emocional pròpia de l’edat i pel perill de la perpetuació d’aquest comportament en el futur.

Així doncs, suposo que qualsevol que estigui llegint aquest article acceptarà sense massa problemes les següents afirmacions.

1. L’ús inadequat o abusiu del mòbil provoca distorsions en el comportament dels alumnes i en alguns casos aquest comportament pot arribar al conflicte en l’àmbit educatiu o en el familiar, com també pot provocar distorsions en les relacions personals i en la manera que té el jove de relacionar-se amb el món. No tinc dades, però per exemple podem suposar sense por a equivocar-nos que l’onada de violacions i vexacions que estan patint moltes dones joves aquests últims mesos per grups d’adolescents tingui molt a veure amb la difusió d’imatges pornogràfiques a través de les xarxes socials o amb l’accés dels joves a pàgines web de pornografia.

2. Els mateixos comportaments addictius dels joves són identificables també en adults, tot i que de manera general aquests comportaments es disculpen més fàcilment o no els trobem tan perillosos. Però ens podríem preguntar si és o no perillós que els adults donin el mòbil als seus fills petits per a què juguin quan encara ni saben parlar, o que els adults no facin servir mai el control parental i després es queixin que els joves miren porno, o que els adults comprin mòbils als seus fills amb 6 o 7 anys sense posar cap limitació, o que els adults que haurien de ser la referència pels més petits necessitin mirar el mòbil constantment i insultin i difamin per les xarxes socials o estiguin enganxats a la difusió de la seva vida privada.

3. Sí que hauríem d’especificar, però, que el veritable problema són les addiccions a les xarxes socials. Tik-Tok, Instagram, Youtube o Whatsapp són els veritables problemes. Els mòbils només són l’eina que fem servir per arribar-hi. Aquesta addicció té conseqüències en la salut (ansietat, somnolència, depressió, falta de concentració…), però també distorsiona les relacions entre el subjecte i el seu entorn. Per exemple, podem preguntar a qualsevol direcció de qualsevol centre educatiu si alguna vegada s’han trobat amb problemes derivats de publicacions en les xarxes socials, sigui per part de les famílies o dels alumnes (m’arrisco a afirmar que molt probablement no trobarem cap direcció que se n’hagi deslliurat).

4. Així i tot, és una generalització exagerada afirmar que tots els joves tenen aquest problema. No és cert, malgrat que el percentatge sigui alt i molt preocupant. Com també sembla exagerat imposar prohibicions totals a determinades edats. Perquè, els centres educatius serem capaços de lluitar contra el mal ús dels mòbils prohibint el seu ús? Hem de prohibir l’ús dels mòbils de forma preventiva per protegir els nostres alumnes? En un món com l’actual, serveix d’alguna cosa la prohibició dins del centre educatiu per educar en el bon ús als nostres alumnes? He de dir, però, que la prohibició dins del centre sí que té una conseqüència positiva: trasllada el problema fora del centre i ens protegeix als docents d’haver d’enfrontar-nos-hi.

5. Arribats a aquest punt, no podem amagar que el mòbil és també una eina potent i positiva, una eina amb cert valor pedagògic, si se’n fa un ús correcte. El problema, com ja hem dit, no són les eines, el que és problemàtic és l’ús que fem de les eines, del mòbil en aquest cas. Perquè és evident que les aplicacions mòbils que tenim els docents al nostre abast són variades i molt enriquidores per a la nostra tasca. El mateix Departament d’Educació fa difusió de diverses apps educatives. Podem gravar vídeos, pòdcast, mirar i entendre el cel, descobrir itineraris històrics, baixar-nos guies de museus o d’itineraris de ciutats, literaris o arquitectònics, diccionaris, tenim calculadora científica, càmera de fotos i vídeo, brúixola, cronòmetre, bloc de notes… O també haurem d’obviar aquestes evidències per tal de no desfigurar el retrat malèfic que ens havíem fet?

Què fem als instituts, llavors? Crec que al final la discussió es pot concretar en dues opcions, si parlem d’instituts:

Opció A. Prohibició total del mòbil al centre, des de l’hora d’entrada i fins a la sortida. Els alumnes quan arribin a l’institut podrien deixar el mòbil en una capsa tancada o desconnectar-lo i amagar-lo. L’objectiu últim d’aquesta mesura seria fer del centre un espai totalment lliure de mòbils. Per descomptat, la mesura té avantatges: ajudaria a la concentració a classe, l’aprofitament del temps i evitaria problemes generats a les xarxes socials o a conseqüència de fotos o gravacions. Però també hi ha una qüestió important que hauríem de respondre: és la prohibició una manera d’educar en el bon ús dels mòbils? I aquesta pregunta ens porta a una qüestió fonamental en l’àmbit educatiu: quina és la nostra tasca i responsabilitat com educadors davant d’una situació social problemàtica? De veritat creiem que evitar el problema amb prohibicions és una forma d’educar? Ai, perdó, ho és, ja ho sé. Prohibir és una forma d’educar, cert, però potser educar així correspondria a una altra època molt anterior.

Si no hi ha una acció conjunta compromesa i ben coordinada, no hi haurà resultats positius

Opció B. No està permès (està prohibit) l’ús del mòbil dins de les aules, si no és amb finalitats educatives i quan ho indiqui el professor. Sí que estaria permès de manera lliure durant l’esbarjo, als patis, en el temps lliure. Per tant, l’alumne ha d’aprendre a regular-se. En aquest cas caldria realitzar una campanya d’informació i de conscienciació entre alumnat i famílies des de principi de curs, s’haurien de programar activitats educatives sobre els límits de l’ús, amb accions de tutoria o relacionades amb usos específics. I, així i tot, segur que es donarien situacions en què els docents haurien de resoldre conflictes. Per això, el que sí que seria fonamental és el treball previ entre els docents per aclarir la normativa i els límits precisos de l’ús, unificar criteris i protocols d’actuació i programar activitats. Si no hi ha una acció conjunta compromesa i ben coordinada, no hi haurà resultats positius.

No sé què decidirem al nostre centre. Estem discutint. Però hi ha famílies que veuen en els mòbils una eina terrorífica que no portarà res de bo a la formació dels seus fills. Són, moltes vegades, els mateixos pares i mares que han comprat un mòbil al seu fill, no han posat cap tipus de control parental ni restricció i necessiten que sigui el centre educatiu el que posi els límits amb l’esperança que el seu fill o filla entengui i deixi de ser un addicte. I, per una altra banda, també hi ha docents que no volen entomar una responsabilitat que no consideren seva i que s’ha convertit en una font de conflicte a l’aula.

I, què en penso, jo? Que necessitem una normativa clara, sense ambigüitats, que defineixi quan i com es poden utilitzar els mòbils des de l’anàlisi reflexiva; que som educadors i hem d’acompanyar als alumnes i a les seves famílies; que la falta de coherència entre els docents i entre els docents i les famílies fa molt mal; que, com sempre, necessitem el compromís de tot el claustre docent i de les famílies; que la transparència i les decisions compartides sempre seran la millor opció i la més eficaç. A més afegeixo dues preguntes des de l’escola: no tenim res a dir sobre la responsabilitat de les famílies que provoquen un ús addictiu dels mòbils en els seus fills? No tenim res a dir als responsables polítics i la seva tendència natural a mirar cap a un altre cantó?

I, mentrestant, continuem discutint.