Opinió

Ser o servir

Portes obertes: “Yo no soy tonto!”

Us preocupa l’educació de les vostres criatures. Perfecte. Però recorreu, com si d’un supermercat es tractés, diversos centres d’ensenyament que es mostren com a productes en competència. I és així, gràcies a la falsa «llibertat d’elecció de centre», les autonomies de centre o l’infrafinançament del sistema educatiu que, de la mà del canvi ideològic, ha transformat l’educació en un servei individualitzat en lloc d’entendre’s com un dret comunitari.

I en aquest mercadeig d’alumnat per no perdre línies, on els centres miren de marcar perfil propi i enlluernar les famílies, hi juga un paper importantíssim el màrqueting tecnològic com a cortina de fum.

Pòsters dissenyats amb Canva, impressions de plòters gegants, material audiovisual gravat amb dron, pissarres digitals, robots de Lego, impressores 3D, ordinadors Toshiba o fins i tot l’oferiment d’un Chromebook amb la matriculació al primer curs d’ESO… Són ganxos llençats a les famílies per mantenir quotes de mercat en una estratègia que banalitza l’educació i és, certament, poc ètica. I si aquesta realitat s’ha imposat a l’escola pública, millor no en parlem de l’escola privada.

Però la venda del producte -educatiu- va molt més enllà de l’objecte -tecnològic- i els suculents ingressos empresarials provinents de fons públics. Aquesta és només la punta de l’iceberg.

La gestió de la quotidianitat, en mans privades

Heu de saber que la gestió diària dels centres ha virat sobre el tòtem de la modernitat i l’utilitarisme, tot deixant de costat altres ingredients com ara els aspectes més humanístics, el contacte personal o la pròpia bretxa tecnològica de famílies i generacions. Així, plataformes on line s’imposen com a canals de comunicació principals amb les famílies, l’entrega de notes o el contacte entre docents, però també altres aspectes que van des del seguiment de l’assistència, la reserva d’espais, la facturació, els inventaris o la gestió de plantilles, en moltíssims centres educatius.

Altre cop, la manca de recursos humans i el nou marc gerencial imposat als centres ens aboca a buscar solucions encara que aquestes passin per hipotecar part del nostre pressupost cap aquests serveis privats com són Additio o Ieduca. Tal és així que, aquesta última, anuncia en la pròpia web tenir més del «40% del mercat de centres públics catalans». Quants diners públics deuen rebre aquestes empreses? On està el Departament?

No podem separar aquesta privatització del dia a dia, on hauríem d’incloure també les persones invisibilitzades i precaritzades responsables de la neteja, l’alimentació o les extraescolars dels nostres infants i adolescents, d’aquesta nova concepció gerencial de l’escola, l’escola feta empresa.

I parlant d’invisibilitzades: tota aquesta incorporació massiva de tecnologies exigeix una tasca immensa de manteniment, de software i de hardware inassumible pel centre, el que suposa o ve l’explotació de la persona docent responsable digital del centre o la contractació d’empreses externes…, i més privatització.

El Decret de Plantilles, conjuntament amb el d’Autonomia de Centres i el de Direccions impulsen el canvi de model de gestió i la seva mercantilització, on tothom competeix: el personal docent, els equips directius o els propis centres educatius entre ells, tots sota la premissa de la productivitat. La concepció de la igualtat, la redistribució o la democràcia queden marginades.

I ja sabem que en el cas de l’escola privada (concertada o no) és així, perquè és concebuda pròpiament com a un negoci (en forma de fundació o cooperativa que està, a més, subvencionada amb diners públics) i les famílies són mers clients, però a l’escola pública també s’està donant aquesta transformació.

La teva criatura requereix d’entorns adaptats: compra revolució tecnoeducativa!

Si amb alguna cosa no us marejarem entre centres és amb l’entorn d’aprenentatge, amb això podeu estar tranquil·les. Estimades famílies, el Departament d’Ensenyament (ara, Departament d’Educació) i les escoles del territori hem decidit fer omissió de responsabilitat i hem entregat a Google (filial d’Alphabet Inc.) aquesta tasca. Però no us espanteu pel fet que una multinacional de la publicitat es dediqui a la tasca pedagògica de les vostres criatures. El sentit filantròpic i ètic d’aquesta empresa ha promogut un programa, gratuït i vocacional, per millorar l’ensenyament: Google for Education. I s’ha compromès a no robar les dades.

Si amb alguna cosa no us marejarem entre centres és amb l’entorn d’aprenentatge

Tota la interfície de treball, el correu de Gmail, l’emmagatzematge al núvol del Drive per poder guardar les elaboracions pròpies de l’alumnat fetes amb les eines del Workspace com els treballs fets amb Docs o les pàgines web facilitades pels models de Sites, i tot passant pel canal coordinador de l’aula virtual del Classroom, estan dissenyats per «augmentar la productivitat i optimitzar el treball dels alumnes», afirma el monstre de la Silicon Valley.

Malauradament, aquest no és l’únic cas d’intrusisme del món dels negocis fent educació: la producció privada i privatitzadora en el món digital educatiu és una immensa realitat. Li diuen EdTech.

I és que la vostra preocupació per l’educació de la quitxalla és certament fonamentada, i el món ha canviat molt des que vosaltres vau estudiar. Però això també ho saben les «empreses del negoci de l’educació». Així que us omplen les mans i el mòbil amb anuncis publicitaris de grans projectes solucionadors de tots els problemes i que asseguren l’èxit educatiu de la teva criatura i el seu futur laboral.

La incorporació massiva de les tecnologies i el món digital serveixen de palanca per accelerar un canvi metodològic de fons que requereix ser alimentada. Així i sota un bonic paraigua de paraules maltractades i desvirtuades com són la inclusió educativa, la igualtat social o la innovació pedagògica, es presenten projectes que es basen en dues idees: l’escola com a institució obsoleta i el menyspreu del coneixement. Les autodenominades fundacions educatives i els seus gurus llencen programes i projectes hipercreatius i estimulants que promouen un canvi de paradigma educatiu i que inclouen el mentoring, el coaching emocional, les aliances i els partners, el gaming…, i una infinitat d’innovacions…que provenen del món empresarial i que tenen per objectiu l’obtenció de productes en detriment de processos (socials, culturals i cognitius).

La incorporació massiva de les tecnologies i el món digital serveixen de palanca per accelerar un canvi metodològic

Un exemple d’aquests n’és la Nova Escola XXI, impulsada per la Fundació Jaume Bofill, que s’autoproclamava com a «aliança per un sistema educatiu avançat». Els diners injectats per CaixaBank i companyia no van ser efectius i el resultat sí va ser un fracàs que no va permetre desacreditar el sistema educatiu català. Ara llancen Magnet, un programa que proposa als centres una «aliança per l’èxit educatiu».

Un altre exemple de segell de qualitat educativa cool, és l’Aliança STE(a)M, un programa d’innovació d’impuls de les vocacions científiques (S), tecnològiques (T), enginyeries (E) i matemàtiques (M), en especial de les dones. La (a) és d’Art, serveix com a maquillatge però no interessa gaire, la veritat. Veurem què en resulta a Catalunya amb STEAMcat, però si accediu al web oficial del Ministeri d’Educació i visiteu el «Quiénes Somos» veureu que no en falta ni una: la banca, les energètiques, les informàtiques, les telecomunicacions…

Privatització del sentit de l’escola: l’ànima

Fixeu-vos com l’arribada massiva de tecnologia a l’escola ha implicat una privatització estructural del sistema al dictat dels grups inversors: l’educació és entesa com un bussines point center.

El Departament d’Educació injecta milions d’euros (200 milions només enguany) a la patronal de la informàtica sota el concepte de digitalitzar l’educació però, al mateix temps, els centres ens veiem obligats a la contractació de serveis externs per totes aquelles qüestions estructurals. Així doncs, i tal com hem comentat anteriorment, perdem els entorns virtuals i la gestió dels propis centres.

I s’acaba donant la paradigmàtica contradicció que aquell espai de “formació per a la pau, el respecte als drets humans, als éssers vius i al medi ambient” que segons la Lomloe hauria de ser l’escola, està ocupat per un conjunt de transnacionals de la digitalització que són uns dels grans violadors de la justícia mundial[2] (com a mínim, hi tenen vincles).

Però la privatització no és només de l’escola. És, sobretot, del sentit de l’escola.

L’escola no és concebuda com una institució central per assolir una societat justa i equitativa, no és un lloc de transmissió de coneixements i savieses, no ha de donar-s’hi l’anàlisi i la comprensió de l’entorn sociocultural i les causes que l’expliquen, ni poder desenvolupar un esperit crític, no cal que fomenti el suport mutu, la col·laboració entre iguals o el compromís comunitari…, i en darrera instància, no cal que sigui democràtica perquè no ha de ser política.

Les subjectivitats d’aquesta nova escolaempresa han de ser treballadores purament individualistes, emprenedores, flexibles, digitals, autogestionades emocionalment, d’èxit, hiperproductives i obligatòriament felices, dinàmiques, consumidores, en creixement constant i sobretot, lliures i apolítiques.

És veritat que el capitalisme digital i el determinisme tecnològic, amb el matalàs que significa la imposició de l’OCDE del treball competencial a les escoles, han vingut per canviar el paradigma educatiu. Concretament, per destruir-lo.

I a la comunitat educativa[3] ens queden dues opcions: o recuperem el significat d’escola o deixem de dir-li escola. I haurem de decidir si ensenyem a ser o a servir[4].

[1]  En aquest article no tractarem l’impacte de les tecnologies sobre els infants en el procés del seu aprenentatge o les conseqüències sobre la seva salut mental.

[2]  Potser sona molt contundent, però podeu donar un cop d’ull al mapa de conflictes Ejatles dirigit per ICTA-UAB o qualsevol Observatori d’Empreses i Drets Humans, i comprovar la directa relació entre vulneracions i empreses tecnològiques. També podeu cercar condemnes per la violació de la protecció de dades.

[3]  Fins a la darrera frase, no hi havia anomenat el conjunt de la comunitat educativa. Clarament aquest article està dirigit a les famílies. Això no eximeix la necessària reflexió, implicació i acció del conjunt de les docents del nostre país, entre d’altres.

[4]  «ser o servir» es planteja com a una contraposició entre el ser dignitat o el ser esclavitud.