A la 20a edició del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic 2023 (o en el seu nom internacional, Asian Summer Film Festival, ASFF), el jurat oficial format pels cineastes Raquel Barrera, Jaume Balagueró i Paul Urkijo, va atorgar el Gran Premi del Jurat a la pel·lícula coreana Next Sohee (Da-eum So-hee, 2022), de la directora July Jung, «per la seva capacitat d’aprofundir i atrapar-te en una història aparentment senzilla que acaba resultant ser devastadora i emocionant». La pel·lícula ha esdevingut un gran èxit en la seva estrena el febrer del 2023 a Corea del Sud, i està prevista la seva estrena a Espanya el darrer trimestre del mateix any, distribuït per La Aventura Cine.
Però va ser un any abans quan se’n va començar a parlar, quan va tenir la seva estrena mundial en ser seleccionada com a pel·lícula de tancament de la Setmana de la Crítica del Festival Internacional de Cinema de Cannes, en concret en la seva 75a edició celebrada del 17 al 28 de maig de 2022. Era la primera vegada que una pel·lícula coreana ostentava aquest honor, en una secció paral·lela no competitiva del festival creada el 1962 pel Syndicat Français de la Critique de Cinéma et des Films de Télévision, amb la finalitat de mostrar el primer o segon llargmetratge de directors de tot el món, i que s’ha mantingut fidel a la tradició de descobrir nous talents.
Per a la directora July Jung, aquesta és la seva segona pel·lícula i, tot i que han passat uns quants anys des del seu debut amb la seva òpera prima, creguin-me si els dic que és una primera pel·lícula difícil d’oblidar. Un monstre a la porta (Dohee-ya, 2014) va ser seleccionada a la secció Un Certain Regard del Festival Internacional de Cinema de Cannes de 2014. La pel·lícula, distribuïda a Espanya per Mediatres Estudio, narra les vicissituds d’una policia que és “desterrada” a una petita localitat costanera per algun problema amb els seus comandaments (que podria tenir relació amb el fet que és homosexual). Un cop al nou destí, s’adapta a la conjuntura associada a la mida reduïda d’una societat on tothom es coneix (per exemple, no deté els borratxos perquè, al capdavall, són veïns que no molesten, mentre ella abusa de l’alcohol en la intimitat de casa seva). La relació que estableix amb una adolescent del poble, que és obertament maltractada físicament pel seu pare i la seva àvia, acabarà desembocant que la jove vagi a viure amb la policia, cosa que portarà a un desenllaç truculent i inesperat, impactant per a l’espectador, amb denúncies d’abús sexual i mostres d’homofòbia, entre altres aspectes.
Next Sohee, la seva segona pel·lícula, té una pàtina de denúncia social en inspirar-se en un cas real esdevingut el 2017, quan una jove estudiant de secundària es va suïcidar a Jeonju després de cinc mesos en pràctiques en un centre de trucades, cosa que va fer saltar les alarmes en donar a conèixer els abusos del sistema, sense que l’institut, l’empresa o l’administració es reconeguessin responsables de res. La pel·lícula està magistralment interpretada per dues actrius que no interactuen en cap moment: la debutant Kim Si-Eun i la veterana i reconeguda Bae Doona, que ja havia protagonitzat el primer llargmetratge de la directora, també al paper de la policia. Totes dues no interactuen perquè una és la jove adolescent i l’altra és la policia que investiga l’aparent cas de suïcidi… sense culpables inicialment, fins que intenta indagar els motius pels quals una jove amb tanta vitalitat prendria una decisió tan contundent.
De fet, la pel·lícula es divideix clarament en dues parts. A la primera seguim una noia de només 18 anys, estudiant de secundària (potser de formació professional), que, amb l’esperança d’acabar els estudis i poder optar a una bona feina s’incorpora, juntament amb altres estudiants, en un centre de trucades d’assistència al client, una empresa especialitzada que en realitat treballa per a una altra empresa, en un procés d’externalització que és molt habitual a diferents sectors quan gestiones milers de clients. En aquesta primera part contemplarem el periple de la jove durant unes quantes setmanes, mentre passen davant dels ulls de l’espectador irregularitats evidents del procés.
Per exemple, la formació en incorporar-se no està sistematitzada, pràcticament es basa en un manual i l’observació durant un temps reduït de la feina d’una altra persona, amb no molta més experiència que ella (després descobrirem que tenen una rotació de personal superior al 95% a l’últim any, és a dir, que la majoria de les persones que entren a treballar no arriben a l’any, de fet, la majoria només arriba als dos mesos, que és el mínim que exigeix l’institut per aprovar les pràctiques). Com que l’empresa sap que les joves se n’aniran al cap de dos mesos per no aguantar la pressió i el maltractament per part de tots (especialment, dels clients que truquen però també de la mateixa empresa), els ajornen el pagament dels incentius mensuals (associats al nombre de clients atesos, noves altes o baixes evitades, etc.), de manera que, si marxen al cap de dos mesos, mai no arriben a cobrar aquests incentius.
Aquesta primera part més descriptiva es transforma a continuació en un thriller d’investigació on la policia responsable del cas intenta descobrir la motivació última de la noia que va provocar el fatal desenllaç. L’espectador ho sap perquè ha anat contemplant el procés de degradació i deshumanització de la jove, que comença assajant una coreografia de k-pop davant del mirall i acaba intentant convèncer un pare que truca per donar de baixa la línia de telèfon del fill, que acaba de morir en un accident, mentre la noia l’intenta convèncer que s’adhereixi a un pla i no doni de baixa el número. Una crueltat manifesta mentre escolta els sanglots del pare, que són conseqüència de la supervisió de l’empresa i els incentius associats. La desesperació i la necessitat com a palanca d’explotació i abús a baix cost.
L’expressió «diguem com em mesures i et diré com em comporto» es manifesta en tota la seva esplendor a la pel·lícula. En realitat, estem davant d’un sistema ludificat del treball, on vas obtenint recompenses si vas aconseguint una sèrie de metes. Hi ha unes quotes prefixades per complir, i són molt ambicioses. I, a més, competeixes amb els companys i amb altres centres de treball de la mateixa empresa. El temps és fonamental, per la qual cosa si et trobes amb un client enutjat necessitaràs molt de temps i el resultat és incert, i per això la millor opció és penjar-lo per obligar el client a tornar a trucar i, en respondre una altra companya, es potenciarà encara més l’enuig ja que haurà de tornar a explicar des del principi el seu cas, però ja no serà el teu problema. En realitat, el sistema afavoreix una competitivitat entre les mateixes companyes, que poden veure el seu resultat en un rànquing públic col·locat a la paret, de manera que augmenta la pressió a la feina, especialment per als que estan a la part baixa de la pissarra, que poden rebre un tracte indigne públicament perquè no aconsegueix els objectius, a més de la pèrdua dels incentius. Una pressió inhumana per a joves de 18 anys sense experiència laboral prèvia, que confien en els professors.
La trama evidència que només importa l’objectiu, que el personal és substituïble, que el client sempre té raó i se’l pot compensar, encara que hagi estat un maleducat en la seva trucada, per tant, la teva opinió no importa. Aquesta pel·lícula és una actualització al sector serveis de les mítiques escenes de la cadena de muntatge de Temps moderns (Modern Times, 1936), de Charles Chaplin, on el personatge de Charlot havia d’estrènyer de forma compulsiva una femella darrere l’altra. Aquesta acció de desempoderar el personal que, per definició, és barat, es realitza amb el beneplàcit de l’institut, que, al seu torn, té els seus propis objectius, que és, bàsicament, aconseguir el percentatge més gran d’inserció laboral dels estudiants per poder optar a les ajudes del curs següent. Quina mena de feina no importa, perquè, en realitat, estan competint amb altres centres que també busquen empreses com sigui (les empreses saben que estan sol·licitades i els dona avantatge per a l’abús). I sí, els instituts també tenen els seus propis rànquings entre ells, per la qual cosa es podria aplicar l’expressió que «la fi justifica els mitjans».
La policia, seguint les pistes, arribarà a entrevistar a la supervisora de districte del Ministeri d’Educació a Corea del Sud. Allà descobrirem que fa els ulls grossos a les accions dels instituts perquè el mateix districte competeix amb altres districtes en un rànquing públic que compara els resultats entre sí. El que observem és una culpabilitat compartida i diluïda que fa que ningú se’n senti responsable. A més, el cap de la policia insta a la policia responsable del cas que no destini més temps ni recursos en un cas clar de suïcidi. Els mecanismes de prevenció no funcionen, perquè no hi ha cap alarma encesa en realitat.
Les circumstàncies mostrades a la primera part de la pel·lícula permeten comprendre perfectament com les diferents situacions a què s’enfronta la jove afecten la seva salut mental, canviant el seu caràcter, alterant les seves relacions socials, fagocitant el seu temps lliure (es queda moltes hores treballant després del torn, sense remuneració, per intentar aconseguir els objectius), i colpejant-la emocionalment, per exemple, quan l’empresa li prohibeix assistir a l’enterrament del seu primer cap a l’empresa, que se suïcida denunciant per escrit els abusos de l’empresa. Per cert, una carta que queda arxivada al moment per part de la policia sense fer cap mena d’investigació.
Una estudiant que vol dedicar-se a la cura d’animals i la seva passió és el ball, i que li fascinen les xarxes socials com a tots els joves de la seva edat, acudeix amb el millor vestit a una entrevista de treball en un centre de trucades per fer unes pràctiques d’empresa que, realment, no tenen relació amb el que està estudiant, però li permetrà obtenir els crèdits que li calen si està almenys dos mesos en aquest centre. En realitat, a ningú no li importa com va vestida ni què està estudiant. No arribarà a complir els dos mesos de pràctiques en sentir-se atrapada en el sistema i menyspreada per tots (quan demana ajuda li contesten que aguanti si vol aconseguir els crèdits i els incentius econòmics). Ella no se n’adona de l’assetjament laboral a què és sotmesa, malgrat que ella sí ho veu en un amic en una altra empresa, i li aconsella que deixi aquesta feina. Una pel·lícula brillant que mostra de forma crua les esquerdes de la societat capitalista, en la qual és difícil trobar culpables i en la qual hi ha persones que no poden decidir deixar una feina tot i que els costi la salut i la vida.
