Es parla molt de l’article 47 de la Constitució espanyola, ja sigui per vulnerar-lo o per defensar-lo i garantir-lo, del què no es parla tant és de l’article 39, que va directament lligat a les conseqüències de no garantir el dret a l’habitatge:
“1) Els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família. 2) Els poders públics asseguren també la protecció integral dels fills, iguals davant la llei amb independència de la filiació, i de les mares, sigui quin sigui el seu estat civil. La llei farà possible la investigació de la paternitat. 3) Els pares han de prestar assistència completa als fills tinguts dins o fora del matrimoni, durant la minoria d’edat i en els altres casos en què la llei els hi obligui. 4) Els infants gaudiran de la protecció prevista en els acords internacionals que vetllen pels seus drets.
Recentment, coorganitzada per l’Institut Infància i Adolescència i l’Institut Metròpoli, ha tingut lloc al CCCB la jornada Infància i habitatge a Barcelona: impactes de la crisi de l’habitatge a les vides dels nens, nenes i adolescents, que va ser el marc per presentar dos informes fruit del laboratori de recerca “Inseguretat residencial i infància”. Una investigació etnogràfica de 4 anys de durada (2018-2022) que posa de manifest els impactes de la inseguretat residencial en la vida dels nens, nenes i adolescents que la pateixen. La investigació ha estat impulsada per l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona i es fonamenta en el seguiment a 20 de famílies del districte de Ciutat Vella en situació d’alta vulnerabilitat social i amb infants i/o adolescents a càrrec.
Els infants i adolescents són el grup de població que més pateix la crisi de l’habitatge, amb impacte en totes les esferes de la vida. Quan s’està en situació d’inseguretat residencial, és palpable l’impacte directe, profund i transversal. L’informe ‘’Impactes de la crisi de l’habitatge en les vides dels infants i els adolescents’’ identifica els impactes de caire material, relacional i de salut física i mental en les diferents esferes de la vida dels infants: des de l’espai personal i íntim, l’espai familiar, les amistats i la relació amb els altres nens i nenes, l’espai de l’escola i també en relació amb el barri i la comunitat.
Calen més recursos i un major compromís per part de totes les administracions. Malgrat que en els darrers 5 anys, han augmentat molt els recursos de l’administració municipal per fer front a la crisi de l’habitatge: increment d’ajuts a les llars amb infants i la creació de noves unitats i protocols per acompanyar les famílies, els recursos encara són insuficients per frenar els llançaments d’infants i adolescents de les seves llars.
Són fonamentals la importància de l’arrelament al barri (clau per la lluita davant les estratègies d’expulsió immobiliària i també per a la subsistència econòmica de les famílies més empobrides) i l’arrelament a l’escola. Malauradament, les escoles no sempre estan al corrent de la situació dels alumnes, i cal posar de manifest com una escola que és coneixedora de la realitat dels infants pot atendre’ls. Sent un espai segur i de confiança, esdevé clau en l’acompanyament als nens i nenes davant una situació que els genera molt de patiment.
Durant la jornada de presentació, Miryam Navarro, antropòloga i investigadora col·laboradora de l’Institut Infància i Adolescència, va presentar els resultats qualitatius de la recerca etnogràfica que ha dut a terme durant quatre anys seguint a una vintena de famílies amb infants que viuen i pateixen els efectes de la inseguretat residencial al districte de Ciutat Vella de Barcelona. Un informe que analitza els impactes de la crisi de l’habitatge en les vides de les nenes, nens i adolescents de la ciutat.
És molt important, per millorar l’atenció als infants i adolescents en situació d’inseguretat residencial, que se’ls expliqui la situació per poder-los atendre adequadament, perquè quan els nens i nenes veuen patir a la família sense saber per què, el seu patiment encara és pitjor. Això porta a la necessitat de repensar algunes respostes de l’administració, com l’estada en pensions, que haurien de ser temporals i massa vegades, a causa de la manca d’habitatge públic per accelerar l’entrega d’un pis de la mesa d’emergències, s’acaben allargant durant anys.
L’informe destaca que l’expulsió forçada de l’habitatge d’un infant o adolescent, la impossibilitat de disposar d’un habitatge en bones condicions d’habitabilitat i/o de l’oportunitat de l’arrelament al seu barri i comunitat vulnera els quatre principis fonamentals de la Convenció dels Drets de l’Infant: El principi d’observar sempre l’interès superior de l’infant, segons el qual qualsevol decisió, llei o política que pugui afectar la infància ha de tenir en compte què és el millor per als nens i nenes. El principi del dret a la vida, la supervivència i el desenvolupament, segons el qual tots els nens i nenes tenen dret a viure, desenvolupar-se i assolir el seu màxim potencial en la vida. Això inclou tenir dret, per exemple, a una alimentació i allotjament adequats, l’aigua potable, l’educació, l’atenció sanitària, rebre informació sobre els seus drets, o bé el joc, el descans, el lleure i la cultura. El principi de participar i ser escoltat, segons el qual els ciutadans fins als disset anys tenen dret a ser escoltats i consultats sobre les situacions que els afectin i que les seves opinions es tinguin en compte. El principi de no discriminació, segons el qual tots els infants tenen els mateixos drets: en tot cas, en tot moment i sense excepcions. No n’importa el color de pell, la religió, la procedència o les idees dels seus progenitors o dels adults que en tenen cura.
Estratègies immobiliàries d’expulsió
Les estratègies d’expulsió i principal motiu de la majoria dels desnonaments són les pujades dels preus del lloguer, la no renovació dels contractes, els recursos judicials i estratagemes legals dels especuladors per no complir les lleis que defensen a les persones, el mòbing immobiliari (assetjament psicològic i extorsió dels inquilins), tancar l’accés a l’habitatge als perfils racialitzats.
L’etnografia recull les dificultats de signar un contracte de lloguer de famílies racialitzades que compten amb la residència o permís de treball, però que no tenen accés a l’habitatge pels prejudicis sobre el seu color de pell o el seu país d’origen. També recull el cas extrem de l’abús sobre les famílies indocumentades, de vegades amb conseqüències dramàtiques. Les famílies migrants amb fills menors a càrrec han de tenir un aval o avançar diners per a cobrir fins a sis mesos de lloguer. Les famílies indocumentades tenen com a única opció acudir al mercat submergit o caure en les estafes o deutes de les màfies per accedir a un habitatge. Sovint, les famílies nouvingudes són enganyades per desconeixement del context, de les lleis, dels preus de compra-venda, i en molts casos, de la llengua.
Per fer front a aquestes estratègies d’expulsió, les famílies han de realitzar diverses estratègies d’afrontament i resistència. Pel que fa als preus del lloguer, les famílies han de triar entre assumir el nou preu o canviar de casa, de barri, i fins i tot, de població. Es produeix una reorganització important de l’economia de la llar: assumir privacions materials i/o renunciar a l’espai familiar: passant a viure en un pis més petit, llogant una habitació de la casa o passant a viure tota la família en una habitació amb altres famílies en la mateixa situació.
La percepció de les famílies és que el benestar dels seus infants depèn de les estratègies d’afrontament que desenvolupi la seva família, del suport comunitari formal i informal que sigui capaç d’aconseguir i de l’Administració Pública, per aquest ordre. Cap de les famílies desitja un impacte negatiu pels seus fills i filles. Tot i ser conscients dels danys col·laterals de moltes de les estratègies d’afrontament, assumeixen l’impacte pel bé d’una finalitat superior, que és poder-se quedar a casa seva i al barri.
Entre les moltes estratègies que s’activen, destaquen: Negociar i demanar ajuda a serveis socials i d’habitatge municipals, vinculant-se a xarxes veïnals de suport mutu en defensa del dret a l’habitatge. Assumir l’empitjorament de les condicions d’habitatge i privar-se de béns de consum i d’esbarjo, endeutar-se, subllogar l’espai privat, compartir la casa amb altres famílies, ocupar… Aguantar fins a la pèrdua de l’habitatge, forçar l’entrada en una pensió o marxar del barri, amb el consegüent desarrelament.
Davant de la impossibilitat de trobar altres oportunitats residencials moltes famílies s’han vist obligades a triar entre el canvi de ciutat o barri de residència, viure en una pensió, viure en una habitació, anar a viure al carrer o l’ocupació en precari d’un habitatge.
Els testimonis directes asseguren que l’ocupació no és una opció desitjable, sinó que acaba sent una opció inevitable. Ocupar una casa és l’última de les opcions abans d’anar a viure al carrer o de viure anys en una pensió amb fills a càrrec. Els familiars entrevistats prefereixen pagar i tenir més estabilitat per les seves criatures, en comptes d’ocupar una casa en la qual no saben quant de temps podran viure. Les famílies que ocupen, tard o d’hora, es veuen confrontades a un desnonament. Sempre es viu amb l’angoixa de ser (o tornar a ser) desnonat una vegada darrere l’altra. En cas de desnonament, sovint, cal tornar a començar el procés d’ocupació – desnonament, a no ser que aparegui una opció més estable.
Les estades de llarga durada en pensions subvencionades per l’Ajuntament, moltes vegades són una opció insostenible per la família. Però l’alternativa de l’ocupació els genera un sentiment contradictori: per una banda, l’alegria de tenir casa, de sentir que es pot crear una llar amb una vida quotidiana normalitzada, on les rutines són molt benvingudes per part dels infants; per l’altra, la preocupació de ser denunciat i perdre l’habitatge i l’angoixa de tornar a una situació de desprotecció.
Les persones que surten de la pensió voluntàriament, moltes vegades prefereixen compartir pis amb familiars o amistats, perdent el seu lloc a la llista d’espera per l’habitatge social.
Les ocupacions van acompanyades de pobresa energètica. Accedir a la llum i a l’aigua de manera autogestionada té riscos de sobrecàrrega de la xarxa i perill d’incendi. A vegades les propietats impedeixen l’accés al comptador d’aigua, cosa que dificulta molt l’habitabilitat i impacta directament en la cura i la higiene dels infants. Cal recordar que hi ha protocols regits per la llei catalana contra la pobresa energètica, que obliga a posar comptadors socials, deixant clar que viure en precari no és sinònim de viure en situació irregular amb els subministraments i es pot facilitar evitar aquesta situació i que es puguin pagar.
El desnonament és l’expressió més dramàtica de l’emergència residencial. És la punta de l’iceberg de tota la problemàtica de les famílies en situació d’exclusió residencial. Davant de les violències vinculades a un procés de desnonament, la coordinació entre els serveis i dispositius que activa l’Ajuntament de Barcelona (serveis socials, escola, ..) i els moviments socials de base, és molt important per acompanyar als infants que estan patint un desnonament, ja que la coordinació entre persones i serveis atenua els seus efectes devastadors.
Els infants que han viscut el/els desnonament/s de la seva família desenvolupen una gran desconfiança cap a les institucions (serveis socials, àmbit judicial…) senten que els fan mal i no els protegeixen (“el món dels adults m’ataca”). També tenen por a la policia. Senten que la policia no els protegeix, sinó que els fa mal a ells i a la seva família. Existeix una forta contradicció sobre aquest tema en les vivències dels infants i adolescents. A les pel·lícules et diuen que els policies són bons i persegueixen els dolents, el meu fill diu que no és veritat, que són ells els dolents i persegueixen els bons”. El meu fill major de vuit anys diu: “Si ve a pegar-nos, jo els pegaré més fort fins que se’n vagin”. (Testimoni d’observació al treball de camp, novembre 2020).
La sensació de les capes més desafavorides és que és “la guerra contra els pobres”, no únicament perquè ens trobem davant una lluita desigual, sinó perquè una de les estratègies de resistència més efectiva és l’organització popular. Les suspensions poden ser per la intervenció dels serveis municipals o per la resistència activa de les veïnes des de sindicats i d’assemblees d’habitatge. Aquestes intervencions tenen com a resultat que moltes llars afectades per l’especulació immobiliària puguin quedar-se a les seves cases durant alguns mesos més, la qual cosa els dona temps per poder bastir una estratègia d’alternativa habitacional.
Malviure en una pensió
Quan s’executa un desnonament la família queda en mans de l’administració a l’espera de la mesa d’emergència, mecanisme d’accés d’un pis públic en règim de lloguer social, estricte en les condicions per accedir i amb una llista d’espera col·lapsada, que pot arribar a allargar-se dos anys. Mentrestant, l’alternativa residencial que ofereixen els ajuntaments són estances temporals en pensions i albergs, que estan molt lluny de ser un habitatge digne, sobretot pels infants i joves que veuen minvades les seves necessitats, relacionals i d’espai, per desenvolupar el seu creixement.
Les famílies denuncien la no idoneïtat de les pensions de llarga durada com a espai de criança dels seus fills i filles. No totes disposen d’espai de cuina. L’espai d’esbarjo compartit amb persones adultes amb qui no es té relació genera conflictes amb les necessitats i dinàmiques dels més petits. La convivència compartint el lavabo amb persones desconegudes genera conflictes al voltant de la neteja i el temps d’ús. Les necessitats dels infants topen amb les necessitats de les persones adultes.
El descans es veu afectat pels sorolls de la nit. Aquesta manca de descans té un impacte molt intens per les famílies amb fills a càrrec, fins i tot pot tenir un impacte nociu per la salut mental. Les mares pateixen trastorns de salut mental com depressió, estrès i ansietat. La medicalització amb antidepressius, ansiolítics i somnífers, és molt habitual, sobretot entre les dones, que estan reallotjades en pensions. L’afectació de la salut s’estén als seus fills i filles.
A la pensió es disposa d’un espai propi molt reduït. Cada persona disposa d’una taquilla. Les joguines i robes de recanvi es guarden sota el llit. No es pot enganxar cap quadre, foto o dibuix a les parets, i no hi ha espai d’estudi per les edats escolars.
