Anàlisi

La gestió de la diversitat a l’aula i la influència del prestigi digital

A l’octubre del 2023 arriben gairebé al mateix temps a les sales de cinema dues pel·lícules espanyoles molt diferents entre elles, les dues inspirades en fets reals, que no és el mateix que basades, per la qual cosa el resultat final és gràcies als guionistes que les van concebre. D’una banda, la pel·lícula Chinas (2023), dirigida per Arantxa Echevarría, que també signa el guió, ens mostra dues famílies del districte d’Usera, «un barri obrer i treballador abans que es convertís en Chinatown», en paraules de la periodista Ana Rosa Quintana el 15 de maig passat, quan recollia la Medalla d’Or de Madrid.

Les dues famílies tenen una característica comuna, que les seves tres filles són xineses, totes tres interpretades magistralment per actrius debutants. Una és adoptada i, s’entén, que s’acaba de canviar d’escola degut a algun conflicte a l’anterior (sense amigues, amb indicis d’assetjament). A la nova classe coincideix amb una altra nena xinesa de nou anys, que viu amb la seva germana de 17 anys, que encara va a l’institut, i amb els seus pares, que van emigrar a Espanya fa dues dècades des de la Xina, i regenten un basar en el qual ajuden esporàdicament les filles, potser més sovint del què haurien. Echevarría col·loca la càmera perquè els espectadors observem el dia a dia d’aquestes persones, amb situacions quotidianes que denoten els problemes d’integració i, també, d’identitat, en un context on la societat també les posa a prova independentment de l’origen.

El llargmetratge està ple d’accions de microracisme, algunes de molt subtils, gairebé imperceptibles (com no entendre els seus costums o voler que assimilin els nostres), i d’altres que no tenen res de micro. Quan arriba la nova alumna a la classe, amb el curs ja començat, la professora té la genial idea de canviar de lloc a una nena perquè es pugui asseure amb una altra nena d’origen xinès, sense pensar quin sentit té, albirant la manca de capacitat de gestionar la diversitat per part del professorat, com és evident també en una altra escena en què es reuneix amb la mare i li parla alt quan aquesta li demana que parli a poc a poc, amb una actitud en què clarament fa un prejudici sense conèixer els antecedents. També apareix un altre comentari habitual i discriminatori, l’expressió «chinita», per part dels companys, o l’ús de l’expressió «ir al chino» per referir-se al basar. I, amb tota naturalitat, la caixera del supermercat diu ben alt «los chinos por esta caja y las personas por la otra» i no passa res, com si fos normal, perpetuant la discriminació i un tracte indigne. Els comentaris racistes i homòfobs de les joves que atraquen el basar i violenten la mare denoten un comportament grupal perillós i intolerant.

Echevarría apunta alguns aspectes associats a la identitat (la nena adoptada ha d’aprendre xinès, per exemple, i si ho fa, ho fa per decisió pròpia o per la decisió dels pares adoptius), també sobre oportunitats i condicions de treball. En aquest sentit, la pel·lícula evidencia els problemes associats a la Comunitat de Madrid amb els horaris d’obertura de les botigues, que colpeja especialment el petit comerç, especialment els negocis familiars, que arrosseguen llargues jornades de treball, pocs dies de descans i petits marges del negoci, que suposa un gran esforç per part de la família. Destaca especialment la interpretació i complicitat de les dues germanes a la ficció, Shiman Yang i Xinyi Ye, que han passat una part de la seva infància ajudant en el basar dels pares, realitzant tasques de traducció (el pare pràcticament no parla castellà, malgrat els més de vint anys que reconeix que porta al país). En el cas de la filla gran, s’encara amb els seus progenitors per la responsabilitat que ha tingut durant molt de temps en haver d’acompanyar els pares a qualsevol activitat important -proveïdors, gestoria o bancs, per exemple-, per fer tasques de traducció i mediació.

La revelació de la pel·lícula és justament Xinyi Ye, que debuta com a actriu després de contestar un dels anuncis de la productora que corria en una de les xarxes socials més utilitzades per la comunitat xinesa. La jove haurà de bregar, a més dels problemes esmentats, amb els problemes associats amb els de la seva edat, disset anys, i tot el que suposa pel que fa a relacions d’amistat i d’integració al grup. A la pel·lícula presenciem alguns dels perillosos reptes que s’han popularitzat entre els joves, com el joc del moll o del carrusel (a manera de ruleta russa sexual), amb resultats que poden comportar la transmissió de malalties o embarassos no desitjats. Amb l’agreujant que tot es capta amb el mòbil i queda pujat a les xarxes socials, siguin vídeos o fotos. La pressió social porta els joves a fer accions amb què no estan d’acord a canvi d’aparentar per a un efímer postureig o l’acceptació al grup.

Precisament, de com les xarxes socials ens estan canviant és un bon exemple l’altra pel·lícula a què fèiem referència: Me he hecho viral (2023), dirigida per Jorge Coira, i protagonitzada per Blanca Suárez al paper principal. La guionista de la pel·lícula, Araceli Gonda, parteix d’una notícia real, en què una dona descobreix durant un vol la infidelitat del seu marit en revisar-li el mòbil mentre ell dorm. La seva irada reacció a l’avió és gravada per altres passatgers i el vídeo es fa viral a les xarxes, amb la complicitat dels programes contenidors de televisió, àvids de carnassa d’aquest tipus. Programes que s’apunten a totes les campanyes d’antiassetjament, però que ho fomenten de manera assídua a les seves notícies. El súmmum d’aquest comentari és que, per donar més versemblança al relat, a la pel·lícula hi participen periodistes molt coneguts de la televisió, que comenten el vídeo viral en xarxes a la ficció, sense pensar en les repercussions o el perjudici al que poden sotmetre a la infortunada, en aquest cas. Sense tenir en compte els riscos a la salut mental que comporta, ni les conseqüències de les seves accions davant d’una responsabilitat tan gran com és un mitjà de comunicació de gran audiència.

La pel·lícula evidencia el papanatisme de la societat actual, que admira o es burla d’alguna cosa o d’algú d’una manera simplista, poc crítica ni amb la persona ni amb les conseqüències a què puguem contribuir. Tots volen fer-se fotos amb l’arxifamosa #locadelavión, sense demanar permís en la majoria dels casos, amb la, suposadament, il·lusió de tenir la recompensa de més «m’agrada» a les seves xarxes. Fa la sensació d’haver construït un monstre que se’ns menja. Encara que també te’n pots riure i aprofitar-te’n, com ho fa a les seves xarxes socials Daniel Fernández, que s’ha fet viral des de fa un parell d’anys amb vídeos d’humor en els quals caricaturitza els consells de suposats influents. Fernández debuta al cinema en aquesta pel·lícula, interpretant el germà de la boja de l’avió, en el paper d’un gamer de professió, que es passa el dia jugant a l’ordinador i dormint al sofà de casa de la seva germana.

L’espurna entre els dos germans i l’actuació versemblant de Blanca Suárez està complementada amb actuacions secundàries rellevants, com la del seu pare, interpretat per Miguel Rellán, i la del fill del company d’habitació mort a la residència de Rellán, interpretat per Enric Auquer, amb qui tindrà noves confusions i malentesos que faran créixer la crisi reputacional de la protagonista. La boja de l’avió veurà com és acomiadada de l’empresa on treballa degut a la pressió mediàtica (els programes i periodistes assetgen l’empresa per a què opini sobre la seva treballadora), fet que suposa una reflexió molt interessant sobre les repercussions del què fas i/o opines a la teva vida privada i com et pot afectar a la teva vida professional. I, al revés, també es dona o s’hauria de donar si no fos per les necessitats econòmiques. A la pregunta de si treballaries en una empresa on els propietaris o els directius són feixistes, o són racistes, o són xenòfobs, el primer que ens ve al cap és l’expressió encunyada per Daniel Fernández: regulinchi.

Durant la pel·lícula s’aprecia una altra constatació permanent: l’acceptació social de beure alcohol de manera no saludable. La primera constatació succeeix al mateix avió, ja que es pot considerar que l’alcohol seria un agreujant de la reacció impulsiva i violenta en descobrir que la seva parella l’està enganyant. Assumim amb normalitat que no passa res per emborratxar-te al mateix avió per l’alcohol que et subministren, i que acabis vomitant al passadís. Un cop torna a casa seva, a Madrid, la manera d’oblidar les penes és, novament, emborratxant-se amb les amigues, unes divertides Cristina Gallego i Esperanza Guardado, entranyables i contundents als seus gags. L’alcohol flueix al llarg de tota la pel·lícula, com quan la protagonista arriba conduint una moto a un sopar, del qual surt borratxa i és l’espectador qui ha de suposar que tornarà en un altre mitjà de transport, perquè no està en condicions de conduir; de fet, el pare, que era el seu acompanyant, li proposa anar a prendre una darrera copa. Això és el que acceptem com a normal. L’alcohol o, el que és pitjor, l’abús de l’alcohol com a condició de passar-ho bé.

La denúncia del ciberassetjament que pateix la protagonista es mostra en escenes de comèdia, però les evidències són contundents, com quan explica a les amigues la gran quantitat de fotos de membres virils que està rebent a les xarxes socials. La reflexió que hauríem de fer és fins a quin punt som còmplices quan premem l’opció de «m’agrada» o ajudem directament a la viralitat de l’assetjament… o quan veiem determinats programes de televisió. A l’anterior pel·lícula del director Jorge Coira, la impactant Código Emperador (2022), en aquest cas amb guió de Jorge Guerricaechevarría, ja ficcionava sobre la corrupció sistèmica a la societat, amb exemples de polítics, policies i jutges. S’imaginen viure en una societat que hi hagués polítics, policies i jutges que fossin corruptes? Si la resposta és sí dona-li al «m’agrada»… i si és que no, doncs també.