El 16 de setembre de 2022 moria la jove Mahsa Amini a causa de les tortures sofertes per la policia religiosa islàmica després de ser arrestada tres dies abans per no fer servir correctament el seu hijab, el vel que cobreix el cap de les dones musulmanes a l’espai públic. La jove iraniana d’origen kurd, de vint-i-dos anys, va ser arrestada a Teheran a la tarda, quan caminava pel carrer amb el seu germà, a qui van informar que la detenció només duraria una hora, el temps de rebre una classe informativa, s’entén sobre com s’havia de comportar en societat de forma correcta. Dues hores després va ser portada a l’hospital malferida, amb forts cops al cap i en coma, del qual ja no despertaria mai, per culpa del càstig rebut mentre estava sota custòdia policial.
La seva injustificada mort per mostrar un floc de cabells al carrer va desfermar una onada de protestes al país, que es va transformar en un moviment feminista sense precedents, davant la mirada atenta de la resta del món. Durant la cadena de manifestacions de protesta que es van celebrar es va adoptar, de forma espontània, el lema «Dona, Vida, Llibertat» (Zan, Zendegi, Azadi, en persa), una expressió que ja havia sorgit i s’havia utilitzat amb anterioritat, a finals del segle XX, emprat per reivindicar el moviment de llibertat kurd, i popularitzat per diverses figures polítiques i culturals. L’expressió recuperada, un cop més, es converteix en un crit de denúncia que es trasllada de les muntanyes del Kurdistan als carrers de Teheran, actualitzant l’històric lema revolucionari kurd a la realitat de la situació de la dona a l’actual Iran.
La indignació pel que va passar va sacsejar l’opinió pública mundial. Sophie de Sivry, fundadora i responsable de l’editorial francesa independent L’iconoclaste, va decidir contribuir al moviment femení promovent un assaig, compromès amb la revolució que estava succeint, i que pogués publicar-se al primer aniversari de la mort de la jove Mahsa Amini. Va decidir que fos una obra d’art visual que donés més força al text de denúncia en dotar-la de la potència pedagògica de la historieta, i va decidir que seria la seva primera novel·la gràfica publicada des de la creació el 1998 de l’editorial, especialitzada en novel·la i assaig.
L’editora va pensar que la persona més adequada per fer aquesta feina era la reconeguda dibuixant de còmics Marjane Satrapi, originària de l’Iran i resident a França des de la seva joventut, quan va deixar enrere les restriccions de les llibertats promogudes per les autoritats islàmiques sorgides després de la revolució de 1979. La seva experiència personal la va plasmar en la novel·la gràfica Persèpolis (2000-2003), els quatre volums de la qual van ser adaptats a la pel·lícula d’animació homònima de 2007, codirigida per la pròpia autora. Aquesta experiència vital i l’adaptació en imatge real d’una altra de les seves novel·les gràfiques, Pollastre amb prunes (Poulet aux prunes, 2003), el va portar a redirigir la seva carrera artística com a directora de cinema, tasca en què es trobava quan va rebre la proposta per part de l’editorial L’iconoclaste.
No es podia negar a una oferta semblant, davant l’oportunitat de contribuir d’una manera tan lloable com és explicar i denunciar el que estava passant al país. Però no podia ser una novel·la gràfica a l’ús, ja que hi havia moltes coses a explicar, moltes diferents entre si i, sobretot, hi havia un període de temps límit per publicar-lo (setembre del 2023, coincidint amb el primer aniversari de la mort de Mahsa Amini). La solució era òbvia: fragmentar el discurs en diferents parts i paral·lelitzar la feina per poder avançar més ràpid i assegurar acabar en el temps previst, convidant altres autors a incorporar-se al projecte.
El resultat final es va publicar a França pocs dies abans de l’aniversari que havia estat marcat com a objectiu, coordinat per Marjane Satrapi i amb la participació de vint-i-un autors diferents. El títol de l’obra era tota una declaració d’intencions: Dona, vida, llibertat (Femme, vie, liberté, 2023). Dos mesos després del seu llançament, s’ha publicat en setze idiomes de moment, incloses les edicions en castellà i català realitzats pel segell Reservoir Books del Grup Editorial Penguin Random House i per l’Editorial Finestres, respectivament, en tots dos casos amb traducció de Carles Mayor.
Malauradament, l’editora Sophie de Sivry no ha pogut veure el resultat final en morir el 31 de maig passat als 64 anys, després d’un any i mig lluitant contra el càncer. L’èxit de la seva iniciativa és evident i la seva publicació ajudarà sens dubte a difondre la realitat del que passa a l’Iran i a donar suport a la revolució impulsada per les dones del país. En aquest sentit, per facilitar-ne la difusió, s’ha publicat a internet una versió traduïda al persa i en format pdf d’accés gratuït. Per a la resta del món hauria de ser una lectura obligatòria, no només per comprendre tot el que està succeint i per què s’ha arribat a aquesta situació, sinó per recordar contínuament que aquesta ferida encara està oberta malgrat que els focus de les càmeres es dirigeixin a altres conteses que acaparen els titulars efímers.
Satrapi va decidir que els textos de la novel·la gràfica haurien d’estar escrits per persones que coneguessin bé el que passava i que tinguessin la capacitat de coordinar-se perquè tota l’obra tingués sentit com un tot malgrat la fragmentació del discurs. A més d’ella mateixa, que també va actuar com a il·lustradora, va escollir el politòleg Farid Vahid i el periodista Jean-Pierre Perrin com a redactors i guionistes de l’obra i l’historiador Abbas Milani per fer el text d’introducció de l’obra amb un títol significatiu «Una història persa del bé i del mal», que serveix de contextualització de la història del país per comprendre el tràgic succés esdevingut el setembre del 2022. De fet, l’últim capítol de la novel·la gràfica està dibuixada per Joann Sfar i realitza una historieta d’una conversa real que hi va haver entre tots quatre: Satrapi, Vahid, Perrin i el professor Milani.
Coordinats per Satrapi, hi col·laboren fins a disset dibuixants de reconegut prestigi internacional. A més del citat Joann Sfar, es pot apreciar el talent de Bahareh Akrami, Bee, Catel, Coco, Deloupy, Hamoun, Hippolyte, Lewis Trondheim, Mana Neyestani, Nicolas Wild, Pascal Rabaté, Shabnam Adiban, Touka Neyestani i Winshluss, als quals cal afegir-hi dos autors espanyols: Paco Roca i Patricia Bolaños. Tots dos tenen com a guionista Farid Vahid, malgrat que, en el cas de Roca, participa també en una segona història ficcionada per Jean-Pierre Perrin. Vahid escriu més de la meitat de les històries d’aquesta obra coral, amb uns relats que rendeixen homenatge als homes i les dones resistents del seu país, subratllant que la llibertat dels uns no va sense la dels altres i que, per tant, la seva reivindicació s’ha de fer de manera conjunta.
A la història amb Paco Roca ens narra la importància de les manifestacions sorgides en l’àmbit universitari i de com els homes van recolzar les seves companyes, mentre que en el cas de Patricia Bolaños, la història se centra en la hipocresia del règim iranià i en la doble moral dels seus dirigents, en retratar una generació de joves coneguts com els «aga zadeh», que són els fills dels oligarques iranians, molts d’ells enriquits gràcies al que han robat al poble. Aquests joves viuen la seva vida de manera semblant a la dels occidentals i, de la mateixa manera, l’exposen a les xarxes socials, deixant en evidència les lleis islàmiques que els seus pares imposen a la societat com a policies de la moral. Per exemple, les noies pugen fotografies amb biquini i sense vel a Instagram, desconnectades de la realitat del seu entorn.
Algunes de les històries són esfereïdores, totes basades en fets reals, com la de la dibuixant Coco que il·lustra la història de la jove arrestada per anar a un camp de futbol, i que va decidir immolar-se per no tornar a la presó. Alguns experts parlen que es tracta de la primera revolució de marcat accent femení, amb dones protagonistes en el moviment, com Narges Mohammadi, recentment guardonada amb el premi Nobel de la Pau 2023, que no va poder assistir a la cerimònia per estar reclosa en una presó de l’Iran on és torturada pel règim, tal com narra al seu llibre Tortura blanca (2023), on recull el testimoni de les vexacions sofertes de 14 dones, inclosa ella mateixa, empresonades per defensar els seus drets. Cap d’elles no ha comès cap delicte, són preses polítiques o ostatges com a moneda de canvi.
El 28 d’octubre del 2023, poc més de tretze mesos després de la mort de Mahsa Amini, moria per circumstàncies similars la jove de disset anys Armita Geravand després de ser atacada al metro per la policia religiosa islàmica per no portar el vel. Moria després de tres setmanes en coma, després d’acusacions creuades entre el govern que associava el cop a una caiguda fortuïta i la dels nombrosos testimonis presents, incloses les dues amigues que van ser qui la van treure a rastres del vagó, ja inconscient després de l’agressió. Com sempre, el relat és important i ho saben bé les autoritats de la República Islàmica de l’Iran, que acaben de sentenciar a set anys de presó Elaheh Mohammadi, reportera de 36 anys, i Niloufar Hamedi, fotògrafa de 31, que en portaven més d’un any empresonades a Teheran per haver publicat la història de Masha Amini fa un any, en concret van ser declarades culpables de «col·laborar amb el govern dels Estats Units, conspirar contra la seguretat de l’Estat i fer propaganda contra la República Islàmica de l’Iran». Suficient perquè comprin, llegeixin i recomanin la novel·la gràfica Dona, vida, llibertat.
