Josefa Celda, Pepica per als seus amics i familiars, va obtenir el 2011 una subvenció econòmica que atorgava el Ministeri de la Presidència per finançar les exhumacions de les víctimes de la Guerra Civil d’acord amb la Llei de Memòria Històrica, que havia aprovat el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero el 2007. Va ser, pràcticament, de les últimes ajudes concedides, ja que l’executiu ja estava en funcions, a l’espera que quatre mesos després hi hagués les eleccions generals. El nou president, Mariano Rajoy, havia promès a la campanya electoral que no donaria “Ni un euro públic més per a les fosses de la guerra”. I aquesta promesa, a diferència d’altres, sí que la va complir.
Aquest comentari de Rajoy apareix també a la pel·lícula Madres paralelas (2021), amb guió i direcció de Pedro Almodóvar, en la qual la protagonista també vol exhumar la fossa en què presumiblement està enterrat el seu besavi, i poder complir la voluntat de la seva mare i de la seva àvia, ja mortes. Interpretada per l’actriu Penélope Cruz, ja a la quarantena, encarna perfectament el perfil de diverses generacions, en alguns casos ja perdudes, de recuperar la memòria històrica i dignificar els seus familiars desapareguts, atorgant-los la cerimònia fúnebre pertinent. La coprotagonista de la pel·lícula, l’actriu Milena Smit, de vint anys, escenifica una generació a qui la guerra i la dictadura els resulta llunyana i aliena i, en certa manera, desconeguda. «Estàs obsessionada amb la fossa. Cal mirar cap al futur, l’altra cosa només serveix per obrir velles ferides», exclama la jove.
Aquesta diferència de criteri, suscitada en part per la diferència d’edat, va provocar una resposta contundent del personatge interpretat per Cruz: «Ja és hora que t’assabentis a quin país vius. Sembla que ningú no t’ha explicat la veritat sobre el nostre país. Hi ha més de 100.000 desapareguts, enterrats per aquí, en cunetes i a prop de cementiris. Als seus nets i besnets els agradaria poder desenterrar les restes dels seus familiars per poder-los donar una sepultura digna perquè els van prometre a les seves mares i àvies. I fins que no fem això la guerra no s’haurà acabat. Tu ets massa jove, però ja és hora que sàpigues on era el teu pare i la seva família durant aquesta guerra. Et farà bé saber-ho per decidir on vols ser tu». La pel·lícula acabava amb una imatge multitudinària que simbolitzava les que havien estat les veritables heroïnes durant tot aquest temps: les mares, les vídues i les filles òrfenes que van lluitar durant anys per mantenir la família, malgrat totes les garrotades del règim.
I Pepica és una d’aquelles heroïnes anònimes, que ara tenen nom i veu a la novel·la gràfica El abismo del olvido (2023), publicada per Astiberri Ediciones, amb dibuix de Paco Roca, que escriu el guió amb el periodista Rodrigo Terrasa, que és qui va proposar la idea en primera instància, que coneixia la trajectòria de Roca, amb obres especialment dedicades a la memòria històrica. La capacitat narrativa de Paco Roca permet endinsar el lector en la història real del procés d’exhumació de la fossa 126 de Paterna, explicant de forma didàctica aspectes tècnics i les situacions provocades per les diferents opinions, amb l’ànim de comprendre les postures controvertides en allò que fa referència a les exhumacions de les fosses franquistes. Els autors, a la vegada, reinterpreten les escenes dels represaliats, esdeveniments que ens han arribat a través de la memòria dels familiars i, en molts casos, pels seus descendents directes, tots d’edat avançada.
El abismo del olvido compleix una tasca extraordinàriament pedagògica, ja que ens permet acompanyar els arqueòlegs en el seu treball d’exhumació, conèixer els detalls dels seus mètodes, dels seus procediments i, amb això, les característiques de les fosses i, per tant, del que es pot arribar a trobar. Gràcies a això descobrim que hi ha més de cent mil desapareguts encara a Espanya, tots del bàndol republicà, ja que el bàndol franquista sí que es va preocupar de recuperar els seus morts una vegada acabada la contesa. I sabem també que ja s’està arribant tard a moltes exhumacions degut al pas del temps i a la dificultat que quedin restes o que es puguin identificar clarament els ossos. De fet, molts dels afusellats eren joves sense descendència, fet que dificulta encara més poder trobar un familiar directe.
També comprendrem que moltes fosses seran impossibles de recuperar pel fet que s’han construït carreteres o edificacions a sobre, impossibilitant-hi l’accés o destruint els jaciments, directament. El cas de Paterna és singular. A les seves fosses hi havia més de 2000 afusellats, de fet l’anomenaven «el paredón de España», ja que portaven reclusos d’altres territoris, tenint en compte que Paterna era un poble petit però ben comunicat, proper a València, amb una caserna que estava al costat del cementiri, cosa que el convertia en un lloc apartat i discret per afusellar. En primera instància, eren joves de reemplaçament els encarregats de dur a terme les execucions, la seva falta de perícia feia que pràcticament tots els afusellats morissin pel tir de gràcia, cosa que va portar el règim a proposar a la Guàrdia Civil per realitzar els afusellaments. En el cas del pare de Pepica, José Celda, afusellat el 14 de setembre de 1940, suposadament en temps de pau, com va afirmar Franco al seu moment. El desenllaç fatal es va produir tres mesos abans que li arribés l’indult a la família, concedit tenint en compte que el judici no va complir cap garantia, sense tenir en compte les proves presentades ni les declaracions dels condemnats. Avui dia, aquestes sentències continuen igual, sense que ningú s’hagi preocupat de restituir legalment la memòria dels injustament condemnats i assassinats.
No és l’única sorpresa que descobrirem durant la lectura de la novel·la gràfica. Acompanyarem Pepica per totes les barreres burocràtiques que la pròpia administració genera. Per exemple, la dona, ja gran, va haver de crear una empresa per a poder optar a les ajudes i, una vegada concedides, és aquesta empresa (Pepica, en definitiva) qui s’ha de fer càrrec de tot el procés d’exhumació, de contractar els diferents proveïdors, pagar les despeses i justificar les subvencions rebudes. I, tot això, amb el mateix ajuntament posant totes les barreres inimaginables al llarg de dos anys (com la pèrdua sospitosa de les sol·licituds presentades o donar permís per a un curt període de temps per a poder realitzar la feina, una vegada obligats a donar l’autorització). L’aspecte més surrealista va ser quan Pepica va rebre una notificació oficial, indicant-li que tot allò que trobés a la fossa seria propietat de l’estat i s’hauria d’exposar en un Museu d’Arqueologia. Quaranta anys després de l’arribada de la democràcia, l’estat no sabia com gestionar les restes humanes d’una fossa, aquesta era la realitat i el nivell.
L’entrevista que Rodrigo Terrasa va fer a Pepica Celda l’any 2013 va servir per conèixer de primera mà tots aquests detalls i la llavor de la posterior novel·la gràfica, deu anys després. El desenllaç per a la Pepica va ser l’esperat gràcies al fet que la família sabia exactament on es trobava el cadàver, en quina posició i quins eren els dotze cossos de la saca. El descobriment d’una dotzena de petites ampolles amb el nom del difunt en el seu interior va alertar el periodista de la història de l’enterrador, Leoncio Badía Navarro, mort el 1987 als vuitanta-dos anys. La seva filla Maria va explicar la història del seu pare, un «roig condemnat», finalment indultat i que l’alcalde va proposar com a enterrador després que ningú el volgués contractar. «Així podràs enterrar els teus», li va dir. Gràcies a la seva anònima tasca durant dos anys abans que el descobrissin, va intentar dignificar l’enterrament dels afusellats, i va ajudar en allò que va poder a les dones que volien acomiadar-se dels seus éssers estimats. També va ajudar a que fos fàcil reconèixer-los en un futur. Van haver de passar més de quaranta anys de democràcia per reconèixer la tasca de Leoncio, que ara queda immortalitzada amb el traç de Paco Roca, que ha dedicat dos anys de la seva vida al desenvolupament de la novel·la gràfica, amb la càrrega mental que suposa estar treballant en un tema tan exigent emocionalment.
El dibuixant mostra la impunitat amb què actuaven els militars, a plena llum d’un radiant dia assolellat, representant fins i tot el cas real d’un recluta que va ser afusellat en negar-se a disparar quan va reconèixer un amic seu a l’escamot a afusellar. La voluntat dels autors és respectuosa amb les dues postures suscitades, a favor i en contra de les exhumacions. De fet, Pepica va tenir en contra, inicialment, la resta de familiars de les víctimes, preocupats per destruir proves o per por de possibles represàlies. La mateixa por amb què han viscut els familiars durant els quaranta anys del franquisme, ansiós de revenja, una revenja que ara s’utilitza com a argument precisament pels que la van exercitar en el seu moment.
Mariano Rajoy va dimitir al capdavant del Partit Popular el 2018. El seu successor, Pablo Casado, de només trenta-set anys en aquell instant, havia fet unes desafortunades declaracions en un míting del 2008, on va exclamar: «Si és que en ple segle XXI no pot estar de moda ser d’esquerres, però si són carques! Estan tot el dia amb la guerra de l’avi, amb les fosses de no sé qui, amb la memòria històrica». Aquest mesquí comentari no va tenir cap repercussió en la seva carrera, malgrat que en qualsevol país amb democràcia plena li hagués costat el càrrec; això sí, el 2022 va haver de passar a un segon pla en política per un altre peculiar motiu. Abans, el 4 de novembre de 2013, el portaveu adjunt al congrés del Partit Popular, Rafael Hernando, afirmava en un programa de televisió del canal 13tv que “Els familiars de les víctimes del franquisme només se’n recorden quan hi ha subvencions”, també sense cap conseqüència fins ara, malgrat el comentari roí. Per a persones que pensin així, els recomano la lectura de El abismo del olvido, entendran la noblesa dels familiars en demanar un funeral digne, i entendran la importància de la recuperació de la memòria històrica per a les properes generacions.
