No cal que dediquem gaires línies a descriure l’efecte que ha tingut la publicació de l’informe PISA elaborat per l’OCDE el passat mes de desembre, i que esperem tingui un impacte més enllà de la creació d’una comissió d’experts. Si bé aquesta comissió ja ha anunciat que farà propostes valentes tant metodològiques com organitzatives, caldrà veure quantes, com i quan es porten a la pràctica.
La meva moderada credulitat en relació a la implementació dels canvis estructurals que realment fan falta (i que segur la comissió té previst proposar) es deu a dos elements. En primer lloc, la història ens indica que som un país (poseu els límits territorials i temporals que vulgueu) que no ha estat capaç de generar un consens en polítiques educatives que superin els mandats electorals i el gremialisme. Tant de bo deixi de ser així.
Però, en segon lloc, perquè l’informe PISA no diu res que no hagin dit diverses veus, de manera més o menys explícita, des de fa temps; el mateix Departament ha reconegut que l’informe PISA és coherent amb les dades que s’han extret de les proves competencials en els últims anys. La publicació de propostes d’actuació carregades d’anàlisi i arguments des de pràcticament el dia després de la publicació de l’informe PISA, també indica que fa temps que la problemàtica està detectada, la diagnosi feta, i que hi ha debat sobre propostes d’actuació. A què ve doncs tanta sorpresa?
L’informe PISA no diu res que no hagin dit diverses veus, de manera més o menys explícita, des de fa temps
Tanmateix, i malgrat amb retard, benvingut sigui el reconeixement del problema com a primer pas a una acció política diferent a la feta fins ara. Al meu entendre, un dels elements més interessants d’aquesta nova etapa de propostes és que sembla que pren més importància l’acció centrada en l’entorn (de vulnerabilitat) de l’alumnat; l’aproximació feta fins ara es focalitzava especialment en l’alumnat vulnerable, en les escoles segregades, o l’escolaritat equilibrada.
Posar l’entorn de vulnerabilitat en el centre de l’acció implica assumir que la solució no només serà des de l’aula. Aquest gir comporta reconèixer la complexitat d’un problema que va més enllà de l’àmbit educatiu, i la relació causal i seqüencial dels elements sobre els què caldrà treballar. Per això, i com s’ha dit també aquests dies, sorprèn l’absència de perfils d’antropologia, geografia o ciències polítiques (entre altres) en la comissió d’experts.
Posar l’entorn de vulnerabilitat en el centre de l’acció implica assumir que la solució no només serà des de l’aula
I és aquí on torno als informes de l’OCDE, organisme que no només publica l’informe PISA. A principis de l’any 2020 va publicar l’informe Equity in school education in Europe. Structures, policies and student performance. Aquest treball recull diagnosis i propostes plantejades en informes anteriors, i alhora ha servit de base per altres estudis més específics sobre polítiques d’equitat en àmbit educatiu. D’aquest informe voldria destacar les següents propostes.
En primer lloc, es proposen sis mesures d’acció per l’equitat educativa i per l’assoliment i èxit escolar per tot l’alumnat independentment del seu origen social. L’escolaritat equilibrada, la política central a Catalunya en matèria d’equitat educativa amb especial èmfasi des de principis del 2021 és només una de les sis que menciona l’informe; de fet, és l’última.
Les diferències acadèmiques són enormes, amb especial (però no única) incidència quan es combina amb l’entorn vulnerable de l’alumnat
En segon lloc, l’informe posa especial èmfasi en l’existència d’una segregació acadèmica molt més gran inclús que la segregació social. Les dades de l’informe PISA de desembre del 2023 a Catalunya ens parlen (i escandalitzen) precisament d’això: les diferències acadèmiques són enormes, amb especial (però no única) incidència quan es combina amb l’entorn vulnerable de l’alumnat. En definitiva, fa 4 anys que l’OCDE insta a l’anàlisi de la segregació acadèmica, i a Catalunya, les diferències en els resultats educatius han estat un dels secrets més ben guardats; reconec, però, que no és un tema gens fàcil de gestionar amb molts pros i segurament igual de contres. Però ometre l’anàlisi no ens ajuda a trobar una solució
En tercer lloc, l’informe posa de relleu la necessitat d’observar i treballar per unes aules heterogènies d’alumnat des d’un punt de vista socioeconòmic i cultural, però no com una finalitat en si mateixa. I sobretot, insta a cercar aquesta heterogeneïtat a partir d’índexs d’exposició, aïllament i concentració, i no dels índexs de dissimilitud. Per contra, el Síndic de Greuges ha publicat sempre les dades de segregació escolar en base un índex de dissimilitud (documents publicats el 2016, 2022 i 2023), i el Departament posa especial èmfasi en el percentatge d’alumnat detectat i classificat com NESE i en l’índex de dissimilitud.
L’OCDE és un referent de coneixement (i de dades), però sembla que es llegeixen alguns informes i no altres. Complementem les nostres dades amb les quals ens pugui aportar aquest organisme (i no a la inversa), i alhora, prenem bona nota de les propostes metodològiques i les tendències que la seva capacitat d’anàlisi permet i ofereix. Que les dades que publiqui l’OCDE sobre el sistema educatiu de Catalunya no ens agafin per sorpresa, i encara menys, que ho fem veure.
