Opinió

L’eliminació de la infància: un efecte de la digitalització

Els nens són adults en miniatura? L’historiador Philippe Ariés evocava aquesta imatge esculpida en molts mausoleus medievals. Per a Freud, la infància és inesborrable. Entre els primers anys i la pubertat va situar el període de latència, equivalent més o menys a l’actual educació primària (6-12 anys). Diferenciava aquesta etapa de la primera infància i l’adolescència perquè en ella observem una mena de stand-by de la sexualitat després dels primers intents infantils i l’aparició dels sentiments de pudor i vergonya. La sexualitat seguia allà, però l’infant es donava un temps per comprendre i tafanejar abans d’esdevenir un púber sexuat.

La novetat de la nostra època és que la infància es veu cada cop més comprimida per un impuls a l’acceleració del temps a la recerca d’allò que és híper: hiperactius, hiperconnectats, hipersexualitzats, hiperregalats… Això té les seves conseqüències: tendim a esborrar la diferència nen-adult i hi projectem els nostres valors i modes de gaudi com si fossin adults en miniatura. Els volem donant-ho tot, amb funcionaments d’excel·lència (multiactivitats, monitoratge de resultats), amb aspecte adult (maquillatge precoç, roba atrevida), disposats a decisions que no els corresponen: organitzar plans familiars, automedicar-se (el 50% dels adolescents prenen psicofàrmacs sense receptes), concloure en la seva identitat sexual… Sembla com si confonguéssim els drets legítims de la infància (ser protegits, escoltats) amb el dret a l’autodeterminació del seu ésser, encara en construcció.

Avui ja hi ha parvulari que celebren la graduació dels infants que acaben l’etapa d’educació infantil i ho fan imitant els actes de final de batxillerat o universitaris: festa, discursos i diplomes. La graduació va néixer com un dels rituals que marcava la fi de l’adolescència i el pas a l’edat adulta. Cobrava tot el sentit com a llindar de nous drets i noves obligacions. Quin sentit té aquest ritu als 5-6 anys? Devaluar aquest ritual és enviar el missatge (conscient o no) que passar d’infantil a primària suposa l’entrada a una nova edat, cosa absolutament falsa. Esborrem, així, el que és propi de la infància, que —a diferència d’altres moments vitals posteriors— no és una edat per decidir ni comprometre’s a res. És una edat per gaudir, tafanejar, explorar…

També tenim lleis que regulen la identitat sexual de les persones trans. Són normes necessàries i benvingudes, però en alguns aspectes qüestionables, quan precipiten conclusions sense permetre espais de reflexió i espera abans de decidir coses tan importants, com ara una intervenció quirúrgica, moltes vegades irreversibles. Que un nen o nena abans de la pubertat —i en una part de l’adolescència— afirmi voler canviar de sexe o declarar-se del gènere no assignat no implica necessàriament una voluntat real i consentida. Cal explorar cas per cas, perquè no és igual algú que des de ben petit ha sentit que, essent noi, era una nena (o viceversa) —i això l’ha acompanyat al llarg de la seva vida— que algú, pressionat per l’ambient o simplement molest amb algun aspecte de la seva vida, vulgui trobar un altre camí. Acceptar que ells ho poden determinar sols és considerar-los adults abans d’hora.

També donar-los un mòbil —o un altre gadget— de manera precoç (a Espanya, el 50% dels infants de 10 anys ja en tenen) és una altra manera habitual de precipitar la seva adultesa. A aquesta edat, ningú no pensa a donar-los les claus de casa, deixar-los beure alcohol o animar-los a conduir i, tot i això, els obrim les portes a un món més ampli i complex, amb molt poques normes. Algunes famílies, fins i tot, accepten que el fill de 14 anys porti a casa la parella i dormin junts, al·legant que s’estimen i són feliços.

Podríem continuar la llista, però totes aquestes situacions —malgrat les bones intencions conscients que moltes vegades tenen— són procediments concrets d’eliminació de la infància. I, en aquest sentit, són signes de desemparament, ja que els deixem en una situació que ells no poden gestionar i que els sobrepassa psíquicament.

L’ideal d’accelerar-ne el funcionament i els resultats és una orientació que els perjudica perquè no els deixa descobrir la vida al ritme que la poden subjectivar (fer seva). El psicoanalista Jacques Lacan definia una manera precisa de pensar el nostre temps en 3 seqüències: l’instant de mirar (quan intuïm algun desig), el moment de concloure (quan prenem una decisió) i, al mig, el temps per comprendre (interval necessari per comprendre les conseqüències del desig i prendre una decisió). Quan suprimim aquest temps per comprendre (la infància), no entenem res del que està passant i ens condemnem a repetir un fracàs.

Les xarxes socials i la realitat digital —com expliquem al nostre llibre Addictes o amants?— han suposat un factor decisiu en aquest procés híper perquè contribueixen a esborrar els límits propis de la vida: espai i temps. Allà ho trobem tot immediatament i sense restriccions. Ja hi ha qui pronostica que, d’aquí a poc temps, el 80% dels continguts a internet els generarà la IA i tindran caràcter sexual. Avui, ja hi ha 700 milions de pàgines porno (comptant només els 20 primers països del rànquing) i Pornhub —la pàgina web preferida pels adolescents— atrau 3.500 milions de visites cada mes.

Eliminar la infància és introduir un desemparament just en el moment en el qual hem de protegir aquest temps que, travessat al seu ritme, els permetrà fer-se adults.