«Alteritat» prové del llatí alterĭtas, alteritātis, que alhora deriva del llatí alter, que significa «un altre». Per a la filosofia, l’alteritat és el contrari a la identitat. L’alteritat s’ha d’entendre a partir d’una divisió entre un jo i un altre, que pot induir a crear desigualtats, de vegades imperceptibles per a l’entorn, perquè estan normalitzades sobre estereotips que es perpetuen des de l’etapa escolar. Explicar què és el que sents pot resultar complicat o, encara pitjor, difícil d’entendre. Poder veure l’escena completa del que ha passat i conèixer els sentiments del protagonista en qüestió té un gran valor pedagògic. En aquest sentit, la novel·la gràfica té una capacitat de comunicació immensa. I si l’autor és el protagonista de la història, encara més.
Jung Jin Lee tenia tres anys quan tota la família sud-coreana va decidir emigrar als Estats Units. En arribar a l’institut, en plena adolescència, es troba que al seu entorn és «l’oriental», «la coreana» o «la sud-coreana» o, el que és pitjor, «la xinesa», pels seus trets facials, gairebé sempre expressat de forma despectiva. El seu nom sembla que és difícil de pronunciar pels professors, en una rutina denigrant (passar llista a cada classe) a què t’acostumes, per la qual cosa decideix adoptar el nom de Deborah per simplificar la vida als altres, siguin professors o amics. A tots. Parla amb dificultat el coreà malgrat les classes extraescolars a què assisteix (se sent molt diferent de la resta de joves coreans que assisteixen, com ella, a les classes els dissabtes al matí), i malgrat que amb els pares i els seus familiars parla una barreja d’anglès i coreà. A Amèrica és la coreana (l’única a l’escola), i a Corea és l’americana… i ella se sent que està als «llimbs», un lloc abstracte a mig camí entre els dos llocs.
La dificultat d’expressar-se correctament en anglès converteix en un suplici les classes, especialment quan hi ha la possibilitat que et pregunti el professor i hagis de respondre davant de tothom, amb el risc de les burles i l’assetjament conseqüent. Però hi ha una matèria alliberadora: la de música, no cal parlar. Tot i que tocar el violí resulta que no li agrada, i que les classes particulars que paga la família per avançar amb l’instrument són una tortura, quan la teva vocació, en realitat, és el dibuix. La càrrega mental de l’adolescent és significativa i el pitjor és que es produeix en un entorn familiar singular. La mateixa autora reconeix que «les relacions són distants a les famílies asiàtiques, amb una relació freda basada en la supervivència en un context molt estressant a causa del rol de l’emigrant, en aquest cas, sols amb dos petits de només un i tres anys quan van arribar».
Ediciones La Cúpula publica el gener del 2024 la novel·la gràfica En el limbo (Il limbo, 2023) de Deb Jj Lee, amb traducció al castellà de Marina Borrás. Deb Jj Lee és el nom artístic amb què ha decidit signar la seva obra, i a la seva pàgina web personal avisa: «Hola, sóc Deb (però no “Deborah”, o pitjor encara, “Debbie”!!), i el meu pronom és “elle” (they/them en anglès)», aclarint que, actualment, des que va acabar aquesta obra, no s’identifica amb el gènere binari, encara que al relat apareixen alguns indicis en la seva adolescència, col·locats de forma premeditada. És la seva primera novel·la gràfica com a tal (la seva segona publicació, en realitat, després d’altres treballs d’il·lustració), realitzada al llarg de cinc anys en paral·lel amb diversos treballs d’il·lustració, sorgida com a proposta del seu agent després que l’any 2018 escrivís un breu còmic de quatre pàgines a la xarxa social Twitter i es fes viral, just quan s’acabava de graduar a la universitat. La concisa història es basava en les barreres lingüístiques transgeneracionals. Nascuda el 1996, Deb reconeix a l’epíleg que ha dedicat gairebé una cinquena part de la seva vida a narrar-ne una part essencial, la que transcorre a l’institut, des de la seva arribada fins just conèixer el nom del centre universitari on faria els seus estudis en art.
Deb tenia clar l’inici i el final de la història, el més complicat era quines experiències escollir al mig, perquè s’entengués el procés que estava vivint i com explicar-ho. No és una història associada a la identitat de gènere, sinó una història fruit de la seva crisi d’identitat en un context social en constant conflicte coreà-nord-americà, amb problemes habituals de relació amb les seves amistats i, pitjor encara, en una família abusiva, amb maltractament físic i psicològic per part de la seva mare, en un enfrontament perenne que va comportar un intent de suïcidi per part de l’adolescent i un tractament posterior. Reconeix que dibuixar tot aquest drama no ha estat traumàtic després d’haver-lo explicat moltes vegades en les sessions de teràpia, malgrat que «fer una novel·la gràfica resulta emocionalment esgotador, sense importar el tema. Si un llibre té, diguem-ne, 350 pàgines, i cada pàgina té de 3 a 6 vinyetes, serien fins a 2100 dibuixos aproximadament. Vaig treballar en aquest llibre gairebé cada dia durant tres anys, escrivint una pàgina per dia, i va ser esgotador, dedicant entre 8 i 12 hores a cada jornada. Tot i això, tenir-lo imprès i a les teves mans, és una de les experiències més gratificants, i també única, sobretot per a nosaltres, els artistes digitals».
El discurs resilient del relat és esperançador. Potser la creació de l’obra en si ha estat una teràpia reconfortant, aparentment ho sembla. Curiosament, una part important de l’obra es va fer durant la pandèmia, amb tot el que va suposar el confinament a nivell emocional. Reconeix que el resultat final ha servit perquè el seu entorn comprengui millor tot el que ha passat, tant la família com els amics protagonistes de la novel·la gràfica. No tant per aconseguir el seu perdó, perquè no era l’objectiu (especialment, per a les persones que acusava de ser les detonants de l’intent de suïcidi, per exemple). El lector comprèn les decisions que va adoptant, les renúncies i les oportunitats treballades, en tots els sentits, a nivell personal i social.
També és pedagògic comprendre els efectes sobre la salut mental associats a les situacions singulars dels immigrants. Una ansietat provocada pels conflictes familiars, la violència explosiva de la mare exigent (decebuda amb un notable, mentre treballen perquè no els falti de res als seus fills), la competitivitat i pressió a l’institut, i els conflictes quotidians amb les amigues més properes que, alhora, han de gestionar els seus propis conflictes personals. L’estil escollit a l’art, amb tonalitats de grisos i gran expressivitat corporal, transmeten perfectament la desesperació creixent i la soledat de l’adolescent, agreujat per la pressió social, acceptada per la seva mare i la seva família a Corea, de fer-se una operació de cirurgia estètica: una blefaroplàstia.
La cirurgia de doble parpella s’ha convertit, pràcticament, en una acció obligatòria per als joves coreans. Molts neixen amb parpelles monòlides (és a dir, sense plecs), i, socialment, es pot atribuir com una cosa poc atractiva, per això l’interès en què l’expressió dels ulls sembli el més «occidental» possible. Corea del Sud és el lloc del món on més es fa aquesta intervenció per càpita, amb més d’un milió d’intervencions a l’any. I allà és on es va realitzar la intervenció la jove Deb, aprofitant unes vacances amb la família coreana, en una mena de ritual i suplici per la qual passen gairebé de forma obligatòria just en arribar a la majoria d’edat. La pressió estètica, una més a la càrrega mental de la protagonista.
En un discurs similar, cal destacar la novel·la gràfica El pez mágico (The magic fish, 2020), de Trung Le Nguyen, publicat l’octubre del 2023 pel segell Astronave de Norma Editorial, amb traducció al castellà de Juan Naranjo. El mateix autor a la seva pàgina web es defineix com a vietnamita-estatunidenc (va néixer en un camp de refugiats). The magic fish va ser la seva primera novel·la gràfica, nominada a un Premi Eisner i amb nombrosos reconeixements, un èxit que l’ha portat a publicar a posteriori amb editorials tan conegudes com DC Comics, Image Comics o Marvel, en històries de superherois on la identitat de gènere és important a la trama.
El pez mágico és una història autobiogràfica sobre la seva infància i adolescència, amb els problemes ja comentats de l’idioma de les famílies immigrants, quan els seus pares no acaben de dominar l’anglès i ell no acaba de fer-ho amb el vietnamita, i la comunicació és important quan mires d’explicar-los que vols sortir de l’armari (ni tan sols sap quina paraula és l’adequada en vietnamita). El joc didàctic proposat per la mare, que el fill llegeixi contes infantils per aprendre l’idioma, és utilitzat per l’artista per emprar aquest univers fantàstic i oníric per fer comprendre al seu entorn el que intenta dir-los. A la novel·la gràfica albirem la importància de les visites a la biblioteca per escollir les futures lectures, i de com es fonen les històries llegides en veu alta amb les històries adaptades a la seva realitat del dia a dia.
A diferència d’En el limbo, aquí la relació amb la família és positiva i gratificant, encara que també serà important el discurs de l’herència cultural del país d’origen, mostrat, especialment, a través d’un dels viatges que ha de fer la seva mare, provocat per la mort de l’àvia materna. Per identificar clarament el present amb el passat, i amb el món fantàstic, l’autor utilitza el color com a recurs diferenciador, creant una atmosfera que ajuda el lector a avançar en les diferents trames presentades, acompanyant en el seu periple cap a l’objectiu final, utilitzant els colors primaris: blau per als segments de contes de fades, groc per als records de la mare i vermell per a les experiències actuals del jove. El tercer conte que apareix a la novel·la gràfica, i que l’autor reconeix que el va influir i va ajudar en la seva relació amb la seva progenitora, va ser el de La sireneta (Den lille Havfrue, 1837), un conte de l’escriptor danès Hans Christian Andersen (1805-1875), protagonitzat per una jove sirena que està disposada a renunciar a la seva vida al mar com a sirena per guanyar una ànima humana, una història dramàtica amb final feliç.
Les dues lectures recomanades són molt interessants per diferents aspectes, en especial per comprendre la dificultat dels pares immigrants per entendre els seus fills i donar-los suport quan creixen en una cultura diferent. Al final, tots estem als llimbs.
