Opinió

Per què van disparar un tret al clatell al mestre? (A propòsit de la pel·lícula ‘El mestre que va prometre el mar’)

A Antoni Benaiges, mestre del poble, se’l van emportar a la muntanya i cara al sol les pistoles del feixisme li van disparar un tret al clatell. Tenia vint-i-tants anys i una enorme passió per la seva feina. Per això, va portar la vida al centre de l’aula i des de la vida ensenyava a pensar. Va fer de l’escola un lloc apropiat, és a dir, un espai propi, dels xiquets i les xiquetes, un lloc plaent i tranquil en el qual se sentien feliços aprenent i ensenyant. Va posar la màgia de la impremta al servei de les paraules dels xiquets i ensenyava a ballar tant com a sumar o multiplicar o escriure sense faltes d’ortografia.

Benaiges vivia en societat, compromès amb el progrés humà, per això en eixir de l’escola escrivia en un periòdic les seues propostes de transformació social. I estava organitzat juntament amb molts altres mestres en un grup que es deia Batec, que en català vol dir palpitació del cor, un moviment que fa que la sang córrega empenyent la vida. En aquest grup es regalaven sabers de renovació pedagògica, sabers nascuts de la recerca i la reflexió sobre les pròpies pràctiques docents. Per això, a l’escola d’aquell mestre hi havia reconeixement de la biografia i del subjecte, recerca del territori, exploració i respecte per la naturalesa, cultiu de la sensibilitat estètica, memòria històrica i laïcisme. I hi havia promesa, que és alguna cosa així com el compromís ètic amb el futur. Per això aquell mestre va prometre al seu alumnat portar-los a veure la mar. Però no li van deixar. Li van segar la vida.

Va portar la vida al centre de l’aula i des de la vida ensenyava a pensar

Antoni Benaiges és un referent del bon mestre. Del mestre que perviu en la memòria social i pedagògica del poble. Per això ara em dirigisc al jove estudiant de Magisteri, a la futura mestra. Si llegeixes poc, penses menys, no escrius res, no alimentes els somnis dels nens amb horitzons oberts, no despenges el crucifix, t’és igual la cançó popular que la regla de tres, subjectes el text lliure amb el text subjectat del llibre de text i no fas promeses perquè el funcionari no fa promeses només aplica normes, llavors no temes res. El feixisme ja s’ha encarregat de sepultar-te per altres mitjans. Però potser has vist la pel·lícula, t’emociona el sentit poètic de la pedagogia de Freinet, estàs en contacte amb altres mestres que la practiquen… Queda, llavors, batec per a estona.