El 8 de març, Dia Internacional de les Dones, el moviment feminista ens torna a convocar a fer vaga i sortir als carrers. Amb la guerra a Gaza com a teló de fons, l’Assemblea 8M posa el focus en tres eixos de violència que ens travessen avui: les precarietats quotidianes, la criminalització de la migració i el genocidi del poble palestí.
Vivim un moment sense precedents en què els feminismes tenen més força que mai als carrers, i això es va traduint gradualment en la presència a les institucions. Fins i tot, alguns països ja han plantejat la seva política exterior en clau feminista. Però aquesta aposta es veu confrontada per una militarització creixent dels estats, una política bel·licista de resposta als conflictes i discursos racistes en augment. Al cap i a la fi, una incoherència entre el discurs i la realitat, i també una demostració que les dones polítiques feministes encara tenen resistències en els seus propis governs.
Paral·lelament, veiem clars retrocessos davant l’avenç en drets que prenen diferents formes arreu del món, com per exemple l’eliminació del Ministeri de gèneres i diversitat a l’Argentina i la creixent confrontació dels grups antidret a l’avortament.
Malgrat que el feminisme comença a arribar a les institucions de manera generalitzada i sembla que molts governs ja no es poden permetre el luxe de no tenir un Ministeri d’igualtat, ens preguntem quines millores es busquen per a les dones i per a tota la societat. Volem revertir uns greuges o canviar tot un sistema que perpetua la desigualtat? Per a qui volem la igualtat? Quines dones i pobles es beneficien d’aquesta lluita?
En un moment on hi ha dobles morals i dobles vares de mesurar més evidents que mai, cal centrar la qüestió: qui en surt guanyant i perdent, a les guerres? Per què una ocupació com la russa està penalitzada i la israeliana no? Per què quasi no sentim veus de dones feministes palestines, israelianes, ucraïneses o russes? Què hi tenen a dir?
Un feminisme que només treballi en política pública interna no ens serveix, es queda coix. El feminisme ha d’impregnar totes les polítiques públiques, incloent-hi, especialment, l’acció exterior, per contribuir a la justícia global i anar a l’arrel de les desigualtats. Apostar per la pau, ser terra d’acollida i tenir polítiques sòlides de cooperació de la mà de la societat civil organitzada del sud són les apostes més clares per a una justícia global feminista. Les organitzacions de lafede.cat ja hem aprovat el document Per una justícia global feminista per tal de caminar en aquesta direcció. Com deia Audre Lorde, “no serem dones lliures mentre hi hagi dones sotmeses, encara que les cadenes siguin unes altres”.
Des de l’òptica de la justícia global feminista, les organitzacions de justícia global hem fet una aposta decidida per la construcció d’aliances amb els moviments feministes globals, antiracistes, així com amb altres lluites de la societat civil organitzada i cosmovisions del sud global. Aquestes aliances s’han d’emmarcar en noves formes de solidaritat transnacional que escapin de la jerarquització i la perpetuació de relacions de desigualtat o estructures discriminatòries i, que actuïn com a altaveu de les lluites d’altres latituds.
Aquest 8 de març ens pertoca, doncs, unir les agendes globals feministes a les lluites locals i ser-ne altaveu. Com a feministes internacionalistes, el diàleg entre les reivindicacions del moviment feminista local i el global és fonamental per augmentar la capacitat d’incidència i caminar juntes cap a la justícia global feminista, aquella que busqui la coherència en les polítiques. Perquè la necropolítica migratòria de l’Estat espanyol i el genocidi a Gaza són, al capdavall, les qüestions feministes més urgents.
