Al llarg del temps, el cooperativisme s’ha adaptat als reptes que requeria la societat en els camps de la formació i l’educació. Ha proposat alternatives per omplir el buit que no cobrien les estructures convencionals o per donar resposta a escenaris despòtics que donaven poc marge al moviment associatiu i cooperatiu. Des del primer terç del segle XIX fins a la Guerra Civil els moviments cooperativistes i associatius obrers van fomentar la formació com a mecanisme d’aprenentatge per a l’accés al coneixement de les classes oprimides i van crear economia des de l’ajuda mútua i la solidaritat.
L’educació cooperativa se centra en el desenvolupament de les persones i en les necessitats col·lectives, i s’estructura sobre els pilars de l’autoorganització, la presa de decisions horitzontals i l’ajuda mútua. La força del grup és més que la suma de les persones. Treballar en grup vol dir crear espais d’igualtat d’oportunitats on existir, pensar i fer feina de manera coherent amb els valors humanistes, com la solidaritat, l’equitat, la cura i la sostenibilitat ambiental, econòmica i social. Tot el que envolta l’educació és una oportunitat per transmetre els principis cooperatius, com es fomenta l’aprenentatge i acompanyament de les persones al transcurs de la vida, com s’organitza l’escola, com s’estructuren les relacions entre els professionals i les famílies, com es teixeixen complicitats amb els recursos, persones i entitats de l’entorn, com es prenen les decisions i com cadascú pren compromís i responsabilitat amb la comunitat educativa.
En el nostre territori, durant els anys seixanta i setanta, l’escola cooperativa va tenir protagonisme per ser un model educatiu alternatiu a l’imposat pel règim. Grups de famílies i de mestres se la van jugar autoorganitzant-se per proposar una educació laica, catalana, progressista i activa.
Moltes d’aquelles escoles van culminar la lluita a mitjans dels anys vuitanta, complint la finalitat d’estendre aquest model com a proposta per a l’escola pública. Però d’altres van continuar sent cooperatives perquè consideraven que el principi d’autogestió era fonamental per conservar l’essència dels respectius projectes educatius. Algunes s’han mantingut fins al dia d’avui, altres han desaparegut i també se n’han creat de noves, en diferents formes cooperativistes: de treball (formades per mestres), de consum (de famílies) o integrals (de mestres i famílies). Encara que siguin un model minoritari, entre el model d’escoles concertades i la vocació de servei públic, el fet cooperatiu és prou rellevant.
Però, quin sentit té l’educació cooperativa avui dia?
Aprendre a viure en un món inestable
Vivim en un món d’entorns VICA: volàtils, de canvis sobtats i efímers; incerts, és difícil de preveure resultats; complexos, de múltiples interconnexions, factors d’influència i variables que conformen la superposició de sistemes; i tot plegat, ens genera un estat ambigu, un sentit confús, de viure en un món erràtic i ple de dubtes.
VICA és un terme que va començar a utilitzar l’exèrcit estatunidenc als anys noranta amb el seu acrònim en anglès, VUCA. Fa basarda fer ús d’un terme d’arrel militar en aquest article, però és potser un dels conceptes que més s’han fet servir —només cal navegar per internet— per descriure i comprendre com funciona actualment el món. VICA fa referència a la teoria que el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman va anar gestant durant els anys vuitanta, que va recollir en la seva obra Modernitat líquida (2000)1 i va desenvolupar durant els noranta i tombant del segle XX2.
Bauman va definir aquest moment de la història en què desapareixen les societats sòlides, predicibles i estanques, com els matrimonis per sempre, la feina per a tota la vida, fer carrera i treballar del que s’ha estudiat… Les institucions deixen de tenir un rol protector. En contraposició, el món postmodern és canviant, frenètic, vertiginós, està en constant transformació i resulta esgotador. Així, és impossible tenir el control dels resultats, com a efecte d’estar constantment immersos en una societat inestable, interconnectada i digital. Tot allò que s’ha tardat anys a construir pot ensorrar-se com un castell de cartes de la nit al dia.
Davant de la inestabilitat i la incertesa, les organitzacions es veuen obligades a canviar, fet que les posa en una situació incòmoda. Malauradament, les que es mantindran seran les que sàpiguen navegar i adaptar-se en panorames convulsos. El repte, doncs, és sobreviure i desenvolupar maneres de ser i estar saludables. I l’èxit en aquesta navegació —èxit no només sota criteris econòmics, sinó com espais generadors de benestar—, implica canviar la manera de liderar projectes, incorporant la incertesa com a base de treball i amb la immersió en processos d’aprenentatge constant. Ja no n’hi ha prou amb aprendre una manera de fer, tenir un títol o dedicar-se a un tema específic durant tota la vida laboral, sinó que requereix entrar en el paradigma de la revisió i l’aprenentatge continuat per saber encarar les noves realitats emergents.
L’educació s’enfronta constantment a aquesta situació. N’és un exemple l’acollida de nous alumnes a la meitat del curs. Aquesta matrícula viva és un sobreesforç tant per als docents com per a la resta de l’alumnat. Quan entra una persona nova, el sistema canvia, apareixen noves atencions i relacions que poden trastocar el grup quan ja podria considerar-se estable i consolidat.
Però alhora, com a societat, és necessari acollir les persones nouvingudes, que poden venir de contextos traumàtics i necessiten més atenció i dedicació. La situació descrita és força freqüent i no només afecta el professorat i els companys i les companyes; hi intervenen altres professionals, serveis, programes, institucions, etc. Pair i canalitzar noves situacions necessita temps i aquest és limitat dins l’aula.
Aquest paradigma organitzatiu, provocat per entorns VICA, exigeix desenvolupar equips capaços de transitar per la incomoditat del no-saber i teixir llaços de confiança entre les persones de diferents professions. La dimensió humana, el diàleg, la comunicació i les relacions entre persones, són fonamentals per fer-hi front i generar espais de benestar, eficaços i gratificants.
Avís per a la navegació
L’escola sovint se li adjudica el paper de donar resposta a reptes que, en realitat, són d’escala global. Han de saber oferir eines per a la gestió emocional, la sostenibilitat, la convivència, les violències, els reptes tecnològics; han d’atendre la complexitat dins l’aula, la diversitat de famílies… i un llarg etcètera. Però l’escola no és l’única institució que hi juga un paper important. Tampoc és d’estranyar l’alt grau d’estrès i esgotament que es respira en els equips docents, que reben aquesta càrrega sense el coixí institucional ni el reconeixement social adequat.
Davant dels entorns VICA, hi ha tres focus on el centre educatiu podria posar atenció: a) amb quins suports compta, b) quins coneixements transmet i quin impacte té sobre l’alumnat i c) com s’organitzen els equips educatius o més aviat, com s’autoorganitzen. Fem una pinzellada en cadascun d’aquests punts:
En primer lloc, l’escola no hauria de sentir-se sola en aquesta comesa. Els reptes estructurals i globals ens afecten com a societat i, com a tal, s’han d’afrontar amb treball en comú i en xarxa amb tots els agents fora de l’aula, sigui des de les famílies que formen part de la comunitat educativa, xarxes veïnals i associatives, o estaments administratius i empresarials.
La intercooperació i la transversalitat són eixos fonamentals per enfortir les comunitats i treballar plegades des del local, qüestions que ens interpel·len de manera global. L’exemple citat sobre l’acollida de persones nouvingudes, inevitablement posa a diferents agents en una situació incòmoda, complexa, però que poden abordar des d’un altre angle. Aquest és un simple titular, però cal ser conscients que darrere hi ha un debat intens sobre responsabilitats, deures i tasques en la política.
En segon lloc, molts entorns educatius apliquen projectes innovadors que pretenen que l’alumnat sigui resolutiu en contextos canviants, volàtils, d’hiperconnexió i sobre informació, i alhora, siguin prou creatius per adaptar-se a aquesta diversitat i inestabilitat. En sectors educatius, cada vegada pren més sentit formar per a l’adquisició de competències toves: l’anomenat aprendre a aprendre, saber on trobar i discernir la informació, adquirir eines comunicatives, d’empatia, de treball en equip… En aquest sentit, les cooperatives d’alumnes són un bon exemple de com acompanyar els infants i joves en el descobriment de la vida, més enllà de les matèries curriculars.
I, en tercer lloc, els entorns VICA també afecten les organitzacions internament i les més resolutives són precisament les que estan construïdes per persones i equips capaços d’adaptar-se. Alguns estudis sobre desenvolupament d’organitzacions3, les descriuen de la següent manera: «les persones i equips capaços d’adaptar-se a l’entorn són de ments obertes, de perfils variats, amb una missió clara i uns valors sòlids que perduren en el temps. Equips que treballen amb previsió, que s’atreveixen a pronosticar diferents escenaris de futur basats en dades i experiència, per poder-se anticipar als fets. Equips sense por a atrevir-se i a intentar pronosticar i planificar nous reptes. Sense por a viure en un entorn d’incertesa».
Altres autors4 posen l’accent en la cohesió de l’equip, perquè juntes poden tenir més força i impacte: persones que saben canviar de xip i no temen transitar per zones de no confort, tenen compromís vers el treball i l’organització i funcionen amb estructures horitzontals i participatives. En l’emprenedoria i el colideratge en un entorn VICA ja no serveix l’«ordeno i mano», sinó que es requereix cinc habilitats: creativitat, convergència, cocreació, comprensió i compromís.
Les persones líders tenen la necessitat de comptar amb la reflexió i sabers de l’equip, complementar-se, reconèixer els mèrits i generar espais organitzatius que permetin l’intercanvi d’idees, la creativitat i, en definitiva, la innovació. L’error seria quedar-se amb una font d’aprenentatge i per aprendre calen moments de reflexió sobre allò que s’està fent i com s’està fent.
Què podem aprendre del cooperativisme?
Les competències associades a navegar per entorns VICA no estan gaire lluny dels principis humanistes del cooperativisme. Els següents titulars5 mostren els condicionants i els factors clau per contrarestar els entorns VICA:
«Cal ser flexibles per tenir més marge als canvis i que ens permeti reajustar els nostres plans en un entorn volàtil»: la flexibilitat permet mantenir la ment oberta per trobar un enfocament nou o diferent, i adaptar-se gairebé a mida a les realitats que cada centre ha de gestionar, internament i extern.
«La presa de decisió individual ha de passar a la presa de decisió en equip»: el treball en grup i el sentit de la col·lectivitat per sobre de les visions i decisions individuals. Envoltar-se d’equips multidisciplinaris, intercooperar i fomentar la relació d’experiències diverses que permetin accedir a un coneixement variat i valorar cada situació des de diferents punts de vista.
«Tenir clara la visió i els valors ajuda a posar límits, línies vermelles que no hem de creuar o explorar nous camins»: mantenir-se fidels a uns principis i valors permet seguir avançant en futurs ambigus. Podem aprendre de la prova i de l’error o confiar en l’experiència i la intuïció per atrevir-se a innovar.
«Hem de ser capaces de pronosticar escenaris futurs, entrenar-nos a fer prospectiva perquè quan arribin, puguem avançar-nos a la crisi i actuar ràpidament»: l’ús de la informació, l’experiència pròpia i els equips multidisciplinaris ajuden a realitzar un bon diagnòstic de les situacions i preveure diferents escenaris, així com manejar dades concretes que permetin treballar en prospectiva. Els entorns VICA no permeten assegurar el resultat, però sí processar l’acostament al millor escenari. Cal tenir valentia per verbalitzar i encarar-se a la pitjor de les situacions futures per tenir marge de reacció.
Una de les aportacions del cooperativisme al món educatiu és que la clau de l’adaptació rau en equips que cuiden i que practiquen la cura com a eix central de desenvolupament de l’organització. Als centres educatius, és igual d’important exercir-ho amb l’alumnat com amb el professorat per establir relacions saludables. El temps dedicat a l’assessorament, orientació, supervisió i facilitació d’equips, obre possibilitats perquè les persones s’apoderin i participin en la recerca de solucions. Pràctiques poderoses per resoldre conflictes i tensions laborals i tendir a organitzacions amb relacions saludables6.
L’experiència del cooperativisme ens dona respostes per enfrontar la incertesa que provoca els temps líquids. Les organitzacions cooperativistes, siguin escoles formals, escoles vives, escoles de bosc i tots aquells projectes que treballen l’educació no formal en espais d’ajuda i vida comunitària, tenen molt a aportar davant dels reptes actuals i futurs, per aconseguir una societat més humana en la forma de fer i de ser.
Potser ens podem veure reflectits en aquells moviments obrers de fa gairebé dos segles que van creure en la força del grup, la presa de decisions horitzontal i l’ajuda mútua per enfrontar-se als grans reptes que ens brinda la història. Tal com diu el proverbi africà, lema de les escoles cooperatives: si vols arribar de pressa ves sol, però si vols arribar lluny ves acompanyat.
-
Bauman, Z. Modernitat líquida (2000).
-
Bauman, Z. Amor líquid (2003) Vida líquida (2005) Temps líquids (2006)
-
Gimeno, J. ¿Qué habilidades necesitamos para enfrentarnos a un entorno VUCA? ENEAS Magazine (2016)
-
Bautista, JM. Liderazgo VICA: Cómo liderar en un contexto de volatilidad, incertidumbre, complejidad y ambigüedad Ed. SM (2021)
-
Gimeno, J. ¿Qué habilidades necesitamos para enfrentarnos a un entorno VUCA? ENEAS Magazine (2016)
-
Hernández Aristu, J. Pensar con el corazón, actuar comunicativamente. Asesoramiento social para profesionales que ayudan. Ed. Eunate (2019)
Article publicat originalment en el número 51 de la revista Nexe, coeditada per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i la Fundació Roca i Galès
